Es fa difícil fer una crítica d'un recital quan el repertori que s'hi canta t'és del tot (o quasi del tot) desconegut, però la cosa es facilita quan qui ha d'interpretar-lo és una cantant de l'alçada de Joyce DiDonato. La mezzosoprano ¿? (tot i que sona més com una soprano lírica) de Kansas va oferir-nos ahir una magnífica tarda al Gran Teatre del Liceu, amb un repertori que va recollir obres dels segles XVII, XVIII, XIX i XX.Cert és, com ja he pogut llegir en varis blogs, que la primera part va ser un tant avorrida i, fins i tot, monòtona. La segona, molt més lluïda, va agradar-me més, sobretot la Serenata Spagnuola (Buzzi-Peccia), on va demostrar el bon coneixement del seu ofici, la seva amabilitat i, sobretot, una gran simpatia amb la que aconsegueix ficar-se el públic a la butxaca des del primer minut.
Tot i així, de tot el cantat ahir em quedo amb les *propines: Voi che sapete (Le nozze di Figaro - WA Mozart), que va cantar-la posant-se un corbatí al coll i interpretant un molt melengiós i pretesament innocent Cherubino; i la darrera escena de La donna del lago (G. Rossini), potser el més espectacular de tota la tarda. Per cert, aquest proper estiu cantarà aquest títol acompanyada d'aquell tenor peruà... com es diu? Ah! Sí! Juan Diego Flórez (tal i com ella mateixa va recordar-lo a la roda de premsa posterior al recital) a París.
I és que després de dues hores a l'escenari del Liceu, acompanyada pel magnífic pianista francès David Zobel, va accedir a anar-se'n a l'Espai Liceu, on hi presentaven la producció en DVD de La Cenerentola (G. Rossini) que la temporada 2007 - 2008 vam poder veure a Barcelona i que va coprotagonitzar amb Juan Diego Flórez. La direcció escènica, molt bonica, per cert, va anar a càrrec de l'olesà Joan Font.
Doncs bé, després de vendre'ns el DVD (aquesta setmana en parlarem al programa), la Sra. DiDonato va signar-ne exemplars i va atendre, un a un, a tots els aficionats allà presents. No cal dir que va ser MOLT amable amb tothom i accessible a qualsevol que se li va acostar. Un encant de persona, de debò.
A la fotografia, que van fer-me el Josep i la Glòria del blog El Cafè de Nit (gràcies!!), podeu veure'm amb cara de babau saludant a la gran mezzosoprano.
Per cert, durant la roda de premsa, les complicitats existents entre DiDonato i Joan Matabosch (Director artístic del teatre), van donar-nos a entendre -de fet ell ho va reconèixer-, que la cantant tornarà, segur, a oferir-nos algun títol operístic al Gran Teatre.
*a aquestes alçades de la pel·lícula, encara hi ha qui, en acabar-se el programa, agafa l'abric i marxa cap a casa; no saben que després del programa oficial, venen les propines/bisos, oficials també?
---
Gràcies al comentari de Kenderina (On my own / Opera is magic) puc rectificar (quina patinada!!), la DiDonato no és Texana, és de Kansas (quin és el gentilici dels nascuts a Kansas??), tal i com ja vaig comentar al post referent al concert de diumenge.
