"Liceistes i cruzados" al TNC

Foto: TNC.

Després de l'encert de l'inici de la temporada amb Per començar, Sarsuela! concebuda i dirigida per Xavier Albertí, al Teatre Nacional de Catalunya segueixen amb referències líriques, però en aquesta ocasió amb un clàssic de Serafí Pitarra, Liceistes i Cruzados (1865).

El text ens trasllada als encontres -i sobretot desencontres- entre els liceistes i els cruzados. Una lectura entranyable, àcida i en ocasions còmica, d'una Barcelona ja desapareguda, la de mitjans del segle XIX. I la rivalitat de dos teatres: el de la Sta Creu (i posterior Principal, per accentuar la seva importància a la ciutat), i l'aleshores nou Gran Teatre del Liceu.

El text de Serafí Pitarra que pot veure's a la sala petita del TNC fins el proper 9 de novembre -veurem què passa en aquella data!- és un divertit record, amb una clara intenció de sàtira, de les preocupacions d'una societat benestant que adorava fer-se veure, i demostrar la seva sapiència musical; més que no pas avessada a descobrir la bellesa intrínseca de la música. Unes situacions que bé poden ser vigents avui dia a l'entorn del món de la lírica, i el de la clàssica en general. A banda que fa surar un altre tòpic ben actual: "ja no es canta com abans". Quants cops ho hem sentit aquells que encara no pentinem canes!?

Un altre dels seus atractius és el català que s'usa en escena, un català calcat al que es parlava en aquell moment. Per tant, farcit de castellanismes i amb mots avui totalment anacrònics, però que ens donen a conèixer un català ja desaparegut.

Jordi Prat dirigeix el text a la comicitat, no sempre de manera efectiva, però sí tenint clar que no vol amagar la musicalitat del text en vers, ni limitar la teatralitat de l'obra buscant una interpretació natural. Tot al contrari, i amb un gran encert.

En tot cas, si sou amants de la lírica i habituals al Liceu, us agradarà divertir-vos amb una obra que us explicarà com es vivia l'òpera fa un segle i mig, i hi reconeixereu moltes melodies que -encara avui- són imprescindibles a qualsevol teatre d'òpera.

Per cert, durant la representació se'ns presenta una petita errada de caràcter històric. I és que en un moment de la representació, el personatge que interpreta l'Anna Moliner (brava!) entona unes notes de la Carmen de Bizet; però aquest títol no s'estrenaria a París fins l'any 1875 (10 anys després que Pitarra escrivís el seu text), i no arribaria a Barcelona fins l'any 1881, al Teatre Líric.

Macbeth (Verdi)

Fins el proper 18 de novembre encara podeu veure al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) l’obra MCBTH, una adaptació d’Àlex Rigolga de l’obra Macbeth (1605) de William Shakespeare; un genial treball d’actors i una revisió colpidora i reflexiva sobre l’ambició i l’ètica.

Donat que és una obra argumentalment complexa, volem ajudar-vos a gaudir de la representació a través de la música de Verdi. És per això que vam dedicar la darrera edició dels Moments d’òpera a la versió de Giuseppe Verdi i Francesco Maria Piave de l’obra de Shakespeare, de l’any 1847.

Aquí teniu el programa:

"OPERETTA" AL TNC

Operetta al TNC

Diumenge van convidar-me a veure en directe l'espectacle Operetta al Teatre Nacional de Catalunya, una proposta musical de Jordi Purtí interpretada pel Cor de Teatre. Va ser una divertida experiència, ja que d'entrada el públic era molt diferent al d'una representació operística. I és que al ser un espectacle familiar, molts pares i mares van anar-hi acompanyats dels més petits (nens i nenes d'entre 4 i 12 anys, aproximadament -no sóc jo qui té més experiència en "datar" infants-), la qual cosa va generar riures, comentaris de fons i preguntes als pares en veu alta força divertides. Precisament per això, començaré pel final: tota la sala gran del TNC dreta, aplaudint i xiulant, celebrant la bonica sensació que acabaven de viure. Cosa no gens fàcil quan es tracta de canalla i pares, un públic amb una gran diferència generacional, però que van gaudir de l'espectacle (una mare que va asseure's just al meu costat, al finalitzar -amb llàgrimes als ulls-, assegurava a una amiga que s'havia emocionat).

I és que l'Operetta, com bé diuen al programa de mà, no és òpera, ni tampoc és teatre o potser ho és tot, tant és. La idea és aproximar als més joves al món de la lírica a través d'una selecció de peces emblemàtiques del repertori operístic, així hi podem escoltar -entre d'altres-: l'obertura de Guillem Tell (G. Rossini), el Casta Diva de Norma (V. Bellini) o l'escena de la coronació de Boris Godunov (M. Mussorgsky), entre d'altres. Tot plegat amb un denominador comú: cantades a cappella, sense l'ajuda de cap més instrument que le veu humana.

El resultat és una divertida obra que resulta àgil i idònia per a qui no està acostumat a passar molt de temps assegut al teatre, ja que la seva durada és d'una hora i vint minuts, aproximadament, i en cap moment resulta tediosa. Ja que no només canten, sinó que cada peça que interpreten l'acompanyen de divertides escenificacions molt visuals, idònies per un públic infantil.

Així doncs, us recomano que us acosteu al TNC -no hi fa res si no teniu canalla, valdrà la pena igualment-, deixeu els prejudicis operístics a la porta i disposeu-vos a passejar pel món de l'òpera d'una manera molt divertida i amena. Segur que us sorprendrà.

Però no us despisteu, al TNC només podeu veure'ls aquest cap de setmana, dissabte actuen a les 18h i diumenge a les 12h. El preu oscil·la entre els 12 i els 20€.

I per mostra, un botó: