Aquesta setmana coneixerem una òpera en dos actes del compositor Gioacchino Rossini sobre un llibret de Gaetano Rossi, basat en l'obra de Voltaire: Tancrède (1759). Va ser estrenada a Venècia al teatre de La Fenice el 6 de febrer de 1813. A Catalunya va estrenar-se al Teatre de la Santa Creu, el 5 de maig de 1817. Es tracta, com no, de l'òpera TANCREDI.
Malgrat que Rossini primer la va compondre amb un final tràgic, més tard va haver de compondre'n un de feliç i, finalment, li donà de nou un final tràgic per emular el Tancredi original de Voltaire.
Tancredi, un melodrama heroic, és la primera obra important de Rossini i, juntament amb L'italiana in Algeri, que és del mateix any, va esdevenir molt cèlebre i va fer molt famós al compositor, qui només comptava amb 21 anys quan va estrenar-se. L'obra va tenir una llarga i brillant carrera a Europa i va ser, pels teatres alemanys, el punt de partida d'una invasió de l'òpera italiana contra la qual es revoltarien Weber i posteriorment Wagner. Al llarg de tota una època, Europa tingué com a ídol a Rossini. Fins i tot Beethoven, per tal d'atraure més l'atenció del públic, quan es va estrenar la Novena simfonia, va fer que s'interpretés, a més de la seva simfonia, una ària de Tancredi.
La partitura inclou importants innovacions: per una part, els concertants són més freqüents i duren més que en l'òpera seriosa heretada del segle XVIII; per una altra, Rossini substitueix l'aridesa del recitatiu secco (sense quasi acompanyament musical) per recitatius més curts en els quals l'orquestra recolza la veu i es barreja amb ella: fa ressaltar en particular el paper dels instruments de vent que realcen la línia vocal.
Sobretot, el geni melòdic del músic subratlla el lloc predominant del cant que, de sobte, es transforma en el mode d'expressió musical més natural i profund. La cèlebre cavatina Di tanti palpiti cantada per Tancredi (mezzosoprano coloratura) en el primer acte de l'obra n'és un bon exemple. La senzillesa només és aparent. La melodia rossiniana exigeix, d'entrada, un domini perfecte de la vocalització, ja que aquesta no és de cap manera una ornamentació inútil, sinó un element fonamental de l'expressió. I, sense cap dubte, només adquirint consciència d'aquesta reforma introduïda per Rossini en l'òpera seriosa -llavors sotmesa als abusos de les coloraturas i a cadències improvisades- és possible trobar a Tancredi les fonts del bel canto pur i gaudir dels seus refinaments vocals.
Una de les grans troballes de Rossini va ser la de “vestir” aquesta òpera seriosa amb les “teles” pròpies de l’òpera bufa, és a dir, usant l’esquema abreujat d’ària i cabaletta, enlloc de les antiquades àries tripartites que ja no s’estil·laven (da capo).
Però aquesta òpera li va comportar més problemes dels que s’esperava. Quan va estrenar-se a Venècia (1813), Rossini va trobar-se amb el rebuig, per part de quasi de tot el públic, del final tràgic que contenia, doncs així l’havia previst, al tractar-se d’un melodramma eroico. Obligat pel criteri majoritari del públic, Rossini va haver de canviar aquesta tragèdia final, per una escena de reconciliació i felicitat general. Però finalment va prevaldre la primera idea, i Rossini va tornar a modificar el final: Tancredi finalment mor, però coneixent la incocència d’Amenaide. Malgrat que tots aquests canvis i discussions van acabar afectant l’òpera, Tancredi va dur a la fama a Rossini.
Stendhal narra l’anècdota, segurament molt exagerada, de que cansat un jutge venecià, d’escoltar repetidament la cabaletta de Tancredi (Di tanti palpiti), va prohibir als que esperaven el seu torn, a cantar l’esmentada peça.
Els detalls argumentals i musicals els podrem conèixer demà, dimecres, al migdia, a través del 90.1FM, online o descarregant-vos-ho del podcast de l'emissora.
Mentre tant us deixo amb una propina que no escoltarem al programa, segur que la coneixeu, però aneu amb comte, doncs la melodia és molt enganxosa:
Recorda que pots afegir-te als grup Moments d'Òpera del facebook.
