Donat que al Gran Teatre del Liceu aquesta mateixa tarda, a les 17h, s'hi estrena la producció de Donizetti, avui us proposo conèixer l'argument, de manera que si aneu al teatre, ja coneixereu allò que s'ho cou a l'escenari. Recordeu que en un anterior post ja hem repassat les biografies de totes les persones que participen de la producció de la Fille du Régiment.
Antecedents:
La fille du régiment, opéra comique de Gaetano Donizetti, amb llibret de Jean-François-Alfred Bayard i Jules-Henri Vernoy de Saint-Georges, fou estrenada a París el 1840 a l’Opéra Comique amb un èxit discret i l’hostilitat dels músics francesos, com Berlioz, recelosos de la fama creixent de l’italià. El mateix 1840 La Scala en donà la versió italiana, La figlia del regimento. L’èxit decisiu arribà gràcies a la represa a París el 1850, amb la famosa soprano Henriette Sontag, i l’òpera es mantingué en el repertori francès amb assiduïtat (el 1914 assolí les mil representacions).
L’acció se situa al Tirol l’any 1805 en el moment d’expansió de les tropes de Napoleó pels territoris dels Habsburg, després de la batalla d’Austerlitz, quan es creà la Confederació del Rin dominada per l’Imperi francès. Això explica la manca d’accions bèl·liques i la presència de les tropes franceses vista des d’un punt de vista benigne i amistós.
Acte I
Als afores d’un rústec poblet de muntanya, un grup de pagesos vigila el pas de l’exèrcit francès que s’acosta, mentre que les dones resen. Entre la gent veiem la pretensiosa marquesa de Berkenfield, morta de por, assistida pel seu majordom Hortensius. Hi ha una gran alegria quan un pagès diu que els francesos ja són lluny. La noble dama havia deixat el seu castell per dirigir-se a Àustria i evitar les lluites al Tirol i es refugia en una cabana mentre Hortensius va a recuperar la seva carrossa.
Aviat troba el sergent Sulpice, del 21è regiment francès de granaders, que li dóna permís per continuar el seu camí amb la vella dama. Sulpice, de caràcter rude i cor noble i generós, resta sol i sent arribar Marie, la cantinera, protagonista de l’òpera: una noia bonica, vital i alegre que quan era un infant va ser recollida pel regiment i va fer-se gran al so dels timbals. Els soldats es consideren els seus pares, l’estimen amb tendresa i la van nomenar cantinera del regiment.
El sergent creu que ja ha arribat l’hora de casar-la i la interroga sobre un foraster amb el qual l’han vista parlar. Marie diu que es tracta de Tonio, un jove tirolès que li va salvar la vida quan queia per un espadat, que és una excel·lent persona, que estan enamorats, però que han decidit que el seu amor no és possible, perquè el seu marit ha de ser soldat del regiment.
Arriben els soldats que han detingut Tonio, que identifiquen amb un espia perillós i volen condemnar-lo a mort. Marie intervé ràpidament i els convenç que aquest jove és el seu salvador. El brindis amb rom que proposa Sulpice s’acompanya dels entusiastes i marcials cuplets de Marie.
Sona la retreta i aviat reapareix Tonio, que fa saber a Marie que no està disposat a perdre-la, que l’estima de tot cor. Sulpice sorprèn els dos enamorats i intenta imposar la seva autoritat, però sense cap resultat. Marie assegura que no es casarà si no és amb l’atractiu tirolès, i Tonio surt per convèncer els altres soldats que permetin el seu casament.
Arriben la marquesa de Berkenfield i Hortensius; la dama ha decidit tornar al seu castell i demana la protecció del 21è regiment. Sulpice, en saber el nom d’aquest castell, té una impressió molt forta. Havia estat un gran amic del capità francès Robert, el qual havia tingut una relació amorosa amb una Berkenfield –segons la marquesa, germana seva– de la qual havia nascut una nena. Abans de morir, Robert va confiar la seva filla a un vell servidor perquè la portés a la marquesa, però en una altra acció bèl·lica el pobre vell va morir. La noble suposa que la criatura, que seria, si visqués, la seva única descendent i hereva, devia perdre la vida, però Sulpice la identifica immediatament amb la seva estimada cantinera Marie. Una carta difícil de desxifrar de la qual ja s’havia parlat abans serveix de prova irrefutable que Marie és la filla del capità Robert i una Berkenfield.
Marie torna i es troba amb la gran sorpresa de ser membre d’una noble i rica família. La marquesa decideix emportar-se-la tot seguit i intentar educar-la d’una manera adequada a la seva condició, per a la qual cosa venç la inicial reticència de la noia amb la carta del seu pare.
El cor de soldats apareixen en escena cantant un himne marcial i arriba també Tonio, vestit de soldat francès, que acaba d’allistar-se al regiment per poder aspirar a la mà de Marie i amb la famosa i arriscada cavatina «Ah! mes amis quel jour de fête» aconsegueix que els militars es posin al costat dels enamorats. Però l’alegria es converteix en tristor quan el sergent anuncia la decisió de la marquesa d’endur-se Marie per donar-li una bona educació.
La malenconia de Marie davant aquesta decisió i el dolor de separar-se dels seus companys i del seu amor s’expressa en la no menys coneguda romança «Il faut partir». Els dos protagonistes canten un breu i líric duo, Marie s’acomiada de cadascun dels soldats i la marquesa s’endú la noia entre les darreres promeses d’amor dels amants.
Acte II
En un saló d’un palau luxós, la marquesa de Berkenfield i la seva amiga, la ridícula duquessa de Crakentorp, parlen sobre el contracte de matrimoni que han de signar entre Marie, la neboda retrobada, i el nebot de la duquessa. Fa tres mesos que Sulpice, ferit en una batalla, es troba convalescent al palau gràcies a les súpliques de Marie, i la marquesa, que desconfia de l’actitud aparentment dòcil de la noia, demana ajuda al vell soldat perquè la convenci.
Aquesta nit se celebra una festa per celebrar les esposalles i la marquesa obliga Marie a fer el darrer assaig de la peça de cant que ha de protagonitzar per convèncer els seus amics que és una noia refinada, no una vulgar cantinera. L’assaig esdevé un cant nostàlgic i rebel de Marie i el sergent, davant la irritació creixent de la marquesa.
Resten sols Sulpice i Marie i el militar intenta de bona fe convèncer la noia de la conveniència d’entrar al gran món i casar-se amb un duc, però ella es lamenta amargament i se sent molt desgraciada. Quan resta sola a escena, canta la gran ària del segon acte, en la qual inicialment expressa amb tristesa i elegància els seus sentiments, però quan sent al fons la marxa militar del regiment que arriba a salvar-la canvia radicalment el seu estat d’ànim, corre a la finestra i amb gran alegria canta la cèlebre cabaletta «Salut à la France!», que esdevingué gairebé un himne nacional.
Els soldats abracen Marie i s’avança Tonio, condecorat amb una medalla per les seves proeses a l’exèrcit. Resten sols Tonio, Marie i Sulpice, que canten un alegre i deliciós trio. Entra la marquesa i s’indigna de trobar Tonio amb la noia. L’enamorat intenta convèncer la marquesa amb el cant d’una bella romança, però aquesta es mostra hostil una vegada més. Tonio decideix jugar fort i revelar un secret que ha descobert: Marie no és filla de la germana de la marquesa de Berkenfield per la senzilla raó que la marquesa és filla única. Ella explica aleshores la veritat al sergent Sulpice: filla d’una noble casa, es va enamorar del capità Robert, de l’exèrcit napoleònic, i dels seus amors va néixer una filla que va amagar per mantenir el seu bon nom. Els avatars de la guerra van deixar la criatura orfe del pare i extraviada, fins que com s’ha explicat a l’inici, el regiment 21 la va adoptar.
Arriben el notari i els convidats i la marquesa es veu amb dificultats per justificar l’absència de Marie davant una irritada i agressiva duquessa. Sulpice demana permís a la marquesa per explicar tota la veritat a la noia i entra finalment Marie, molt emocionada pel fet de retrobar la seva mare i decidida –malgrat la seva gran pena– a signar. Però els soldats del regiment envaeixen l’estança per donar suport a Marie i afirmen solemnement que la noia era la cantinera i la filla del regiment, davant l’horror dels presents. Marie es guanya els sentiments dels convidats amb una breu romança i la marquesa s’adona que no és just sacrificar la seva filla per orgull i prejudicis socials i concedeix la seva mà a Tonio davant l’entusiasme general i la indignació de la duquessa. L’òpera acaba amb una apoteosi militar, amb el cant entusiasta de «Salut à la France».
Aquest és l'argument de l'òpera que a partir d'avui, i fins el dia 25 de març, podrem gaudir al Gran Teatre del Liceu. Recorda que el proper dimecres, dia 10 de març, dedicarem els radiofònics Moments d'Òpera a escoltar els moments més bells d'aquesta divertida i bella obra de Gaetano Donizetti.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada