Hipnòtic Debussy

Després de 49 anys d'abscència al Gran Teatre del Liceu, per fi el passat 27 de juny van recuperar l'única òpera de Claude Debussy: Pelléas et Mélisande.

Ja feïa molts dies que se'n parlava, sobretot de la producció signada per Robert Wilson i, és clar, pel fet de ser el comiat del director titular del Liceu, Michael Boder.

Cert és que aquesta és una obra per melòmans, no apte per a aquelles persones que no han volgut fer l'esforç de sortir del repertori més habitual; però tot i això, és una delícia que encara sou a temps de gaudir.

La música quasi hipnòtica de Debussy va defensar-se amb solvència per Boder, al capdavent de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu; tot i que hauria estat desitjable detectar més geni en la lectura. I és que tot i la cancel·lació del programa doble Zemlinsky, sembla que el temps no s'ha aprofitat per assajar amb més intensitat aquesta obra. Tot i això, l'experiència és un grau, i Boder va saber sortir-se'n amb èxit.

Robert Wilson ens proposa una direcció escènica propera a la dansa contemporània i marcada per uns moviments sinuosos que encaixen a la perfecció amb la música de Debussy. Una producció que sorprèn per l'univers ombrívol que presenta, però que explica a la perfecció la música i les intencions de Debussy.

Pel que fa als cantants, s'ha de destacar la bona feina global, en especial per la complexa aportació escènica de Wilson, que els condiciona els moviments, però que els permet lluir un cant refinat en una producció que recordarem per molt de temps. 

 Jo de vosaltres, no ho deixaria passar!

Deliciós barroc a Girona

Philippe Jaroussky

El passat 26 de juny es donava el tret de sortida a les Nits de Clàssica a l'Auditori de Girona, un cicle amb un eclèptic programa que va iniciar-se amb un concert de luxe.

Sota el títol de Amor, passió, gelosia i fúria al segle XVII el contratenor Philippe Jaroussky, la contralt Marie-Nicole Lemieux i l'Ensemble Artaserse van oferir-nos un programa que va passejar pels principals compositors del barroc italià.

Jaroussky té una veu privilegiada, un contratenor elegant amb un fraseig impecable i un fiato que fa perdre l'alè; però alhora és un cantant delicat, que sap presentar un repertori poc habitual de manera elegant i, fins i tot, divertida.

La veu de Jaroussky va veure's acompanyada pel registre greu de Lemieux; la contralt va ser el contrapunt perfecte: bona intèrpret, carnosa veu i millor química escènica.

Cert és que el programa s'hauria pogut presentar com un seguit de peces aïllades -i el resultat hauria segut sent excel·lent-, però van preferir oferir-nos-les enllaçades, tot i ser d'obres i autors diversos, de manera que van aconseguir que tot i mostrar peces del segle XVII, al final del concert la majoria de públic present a l'Auditori de Girona, aplaudís dret agraïnt la fantàstica nit gaudida. La qual cosa té molt de mèrit.

L'Ensemble Artaserse va fer una gran feina en tot moment, acabant de tancar el cercle d'una nit barroca i deliciosa.

Gruberova a Viena: God save the Queen!

Bros atenent-nos al Cafè Demel (Viena)

El passat 26 de maig vaig poder assistir a la primera de les representacions de l'òpera Roberto Devereux (G. Donizetti), protagnitzada per la soprano Edita Gruberova (Elisabetta) i el tenor barceloní Josep Bros (Roberto). La direcció escènica va anar a càrrec de Helmut Stürmer (ja vista a la Wiener Staatsoper), i la direcció musical la va assumir Evelino Pidò, el qual debutava amb aquest títol.

No cal dir que escoltar Gruberova interpretant el rol de la reina anglesa és un gran al·licient, potser el motiu principal del viatge a Viena; però conversar amb el tenor Josep Bros també va ser un argument prou sòlid com per emprendre el viatge a Àustria. I és que properament emetrem una conversa sobre Roberto Devereux amb el tenor barceloní.

Destacar que Bros va assegurar-nos que Gruberova no es retirarà el pròxim any 2014, contradint algunes publicacions italianes. És més, va assegurar que tenen estimulants projectes conjunts. 

Però cal que ens centrem en les representacions de l'òpera que avui ens ocupa. Gruberova -tal i com indica el títol d'aquest post- segueix sent la reina Tudor per excel·lència: el paper d'Elisabetta li escau perfectament per l'edat i, sobretot, per la seva vocalitat. Va presentar-nos una veu molt saludable i va desplegar els seus recursos habituals, aconseguint fer embogir al públic vienès des del primer minut. 

Josep Bros, per la seva banda, va exhibir la seva gran elegància en el fraseig, en especial al duet amb Sara (Nadia Krasteva) al final del primer acte, o a l'ària "Come un spirto angelico"; el tenor barceloní va mostrar una veu sòlida, menys lleugera i més enfocada a la corda de tenor líric, cosa que ens fa pensar en un progressiu canvi de repertori (el seu recent debut com a Rodolfo ho confirma). La regió més aguda de la seva tessitura (a vegades problemàtica) no va presentar cap problema. 

Pel que fa a la posada en escena, Stürmer signa una errant producció que ens ubica a l'interior d'un teatre en runes (com la corona anglesa durant el regnat d'Elisabetta), on el moviment esènic és previsible i molt limitat, a causa del poc espai que resta pels actors. No va estimular-nos en cap moment.  

La direcció musical de Pidò va estar al capdavant de l'orquestra de la Wiener Staatsoper i, què dir!?, doncs excel·lent. Ja en l'obertura s'intuïa una gran nit, que va anar confirmant-se al llarg de tota la representació. Pidò va saber combinar la contundència amb els matissos necessaris per no apagar les veus dels cantants.

Una nit rodona.

Una "Adriana" per la història

Adriana Lecouvreur (F. Cilèa) és una òpera complexa d'interpretar i de dur a l'escena, per allò d'explicar el teatre des del teatre; però el plantejament escènic que ens proposa David McVicar ens fa vibrar amb una proposta de tall clàssic, però decorada amb la teconologia més puntera pels moviments escènics, un vestuari d'"alta costura" i una direcció d'actors molt acurada i convincent (tot i la curiosa o poc creïble mort d'Adriana).

En el rang vocal, almenys la nit de l'estrena, els dos protagonistes van oferir-nos una festa pels sentits. Roberto Alagna (Maurizio) va demostrar un cop més que viu un dels millors moments de la seva carrera, i això queda clar en el seu cant: elegant, emotiu, ben projectat, etc. Tot un luxe que va començar i acabar de manera impecable, mostrant una veu còmode en tota la regió de la seva emissió (sense els problemes del passat en la part més aguda de la seva tessitura).

Barbara Frittoli (Adriana) va anar de menys a més, però amb un estàndard de qualitat altíssim. Va culminar la seva interpretació amb l'emoció necessària, malgrat la complexitat del rol, sense caure en la fredor d'un cant excessivament tècnic, ni en l'exageració d'una interpretació poc assajada. Tot en la mesura justa, amb precisió quirúrgica, però emoció poètica.

La tercera en discòrdia -segons l'argument- és la Princesa de Bouillon, interpretada per la veterana Dolora Zajick (imprescindible visitar el seu web, on se'ns presenta com el centre de l'univers!), la qual va construir un personatge poderós, altiu i venjatiu. Algunes de les seves intervencions faran història i, de fet, la seva interpretació serà recordada molts anys. Malgrat l'excel·lència de la part vocal, Zajick presenta un físic que fa poc creïble que, en algun moment, Maurizio pugui arribar a dubtar entre Adriana o ella. De fet, la diferència generacional fa difícil assumir que el triangle Maurizio-Adriana-Bouillon sigui, realment, un triangle amorós.

Joan Pons (Michonnet) va recordar-nos que "sap més el dimoni per vell, que per dimoni", de manera que el seu cant va ser impecable, però accentuat per una presència ja fatigada. Tot i així, la veu hi és, l'experiència també i el resultat l'avala per formar part del principal cast d'aquesta producció.

L'Orquestra Simfònica del Liceu dirigida per Maurizio Benini va aconseguir un so homogeni, que embolcalla la trama argumental, acompanya als cantants, i té el protagonisme necessari quan se li requereix. En resum, una excel·lent Adriana Lecouvreur que, almenys pel que fa al repartiment de la nit d'estrena, no podeu deixar-vos perdre.

Per cert, pels més curiosos, destacar que la nit de l'estrena vam poder veure per l'amfiteatre i al Saló dels Miralls del Liceu, a la soprano Angela Gheorghiu, exdona del tenor Roberto Alagna. Ella, gens discreta, va deixar-se veure, i potser això va servir d'estímul als cantants, si tenim en compte que Gheorghiu, acompanyada de Jonas Kaufmann, va protagonizar l'estrena d'aquesta producció a Londres. Què va passar després de l'actuació? Això ja no ho sabem.

Jornada de portes obertes al Liceu

(Fotografia d'A. Bofill)

El proper diumenge 13 de maig, el Gran Teatre del Liceu organitza una jornada de portes obertes, des de les 10h del matí i fins les 18h ininterrompudament, coincidint amb el Dia Europeu de l’Òpera.

Es podran visitar els espais més emblemàtics del Teatre: La Sala, el Saló dels Miralls, el Foyer i el Cercle del Liceu, un clar exponent del Modernisme amb una excepcional col·lecció de pintures de Ramon Casas.

Durant el matí, de 10h a 14.30h, en el Saló dels Miralls, s’oferiran actuacions musicals dels estudiants de cant de grau superior del Conservatori Superior de Música del Liceu.

En el Foyer, a les 10.30h es projectarà l’òpera Aïda (producció del Gran Teatre del Liceu), i de 13.30h a 18.00h fragments del concert L’Ànima del Liceu celebrat el 22 d’abril d’enguany.

Horaris i accessos

Horari de la Jornada Portes Obertes: de 10h a 18h
Accés pel Vestíbul principal, La Rambla 51 - 59

Deliciosa Flauta Màgica

Amb totes les entrades venudes i amb la seguretat de la feina ben feta, el passat dimarts 24 d'abril es reestrenava al Gran Teatre del Liceu La Flauta Màgica de Mozart, en una producció signada per Joan Font, director de Comediants.

A tenor del ritme de venda d'entrades (van exhaurir-se en poc més de mitja hora), l'espetació era alta, i els resultats van avalar la demanda del públic. Només seran tres representacions d'un títol que n'hauria omplert el doble, però que al tractar-se d'una reposició, des del Liceu van creure oportú limitar a aquests tres dies.

Dies abans de l'estrena vam poder acostar-nos al teatre de les rambles a conversar amb en Joan Font, el qual va atendre'ns durant un assaig. Font, tot recordant que aquesta Flauta va ser la seva primera producció operística, va exposar que el treball previ va fer-lo centrar la dramatúrgia en el personatge de Papageno. Fet que l'ocellaire representa a la perfecció l'imaginari de Comediants.

Font, s'insipira en els contes en tres dimensions per a dissenyar uns decorats que ens recorden als llibres que, de petits, ens sorpreníem en obrir-los. Ho rega tot amb el món de Comediants i ho serveix en dafata de plata gràcies a l'excel·lent feina feta per Albert Faura en la part luminotècnica.

I en aquesta sensacional Flauta s'ha comptat amb un simpàtic i molt solvent Papageno, el baríton Joan Martín-Royo, el qual focalitza l'atenció de tot el públic i construeix un personatge que li va com anell al dit. La seva comicitat i tendresa fan despertar l'empatia del públic. Bravo!

Més fred se'ns va presentar el tenor Pavol Breslik (Tamino), si bé és cert que té una veu bella i la noblesa del príncep la defensa amb elegància. En algun moment va fer-nos patir la soprano Erika Miklósa, especialment en entonar la molt díficil ària de la Reina de la Nit, tot i que va estar a l'alçada de l'altiva reina.

Molt satisfactòria va resultar la feina de la resta del repartiment. Tanmateix, Pablo González i l'OBC van saber acompanyar als cantants acabant de tancar el cercle on escena, llums, veus i instrumentistes van aconseguir fer-nos sortir amb un somriure als llavis del Gran Teatre del Liceu.

---

A la secció d'òpera del programa Extraradi de COMRàdio vam parlar de La Flauta Màgica d'aquests dies al Liceu, a l'arxiu adjunt podeu recuperar la secció:

Ir a descargar

I al següent enllaç l'entrevista íntegra feta a Joan Font durant un assaig d'aquesta producció:

Ir a descargar

L'ànima del Liceu en pantalla gegant

Després que s’exhaurissin en poques hores les localitats pel concert extraordinari L’ànima del Liceu i per tal que tothom pugui escoltar la música del Liceu, s’instal·larà una pantalla gegant al Pla de l’Os, davant el Teatre, on es podrà seguir el concert en directe.

Així mateix Catalunya Música emetrà el concert en directe i Radio Clásica el retransmetrà el mateix diumenge 22, a les 20.00 h.

Font: Departament de premsa del GTL.