dimarts, 31 de juliol del 2012

Avui conversem amb Oriol Aguilà

Oriol Aguilà
El Festival Castell de Peralada és una de les cites més importants per la lírica estival del nostre país, enguany han programat dos títols i diversos concerts. Alhora és un festival que té els seus orígens en les grans veus, de fet la soprano Montserrat Caballé va ser una de les impulsores del festival.

Darrerament hi hem descobert veus com la d'Angela Meade o Sondra Radvanovsky, també són de Peralada exitoses produccions com La flauta màgica (WA Mozart) signada per Joan Font, o la Carmen (G Bizet) de Calixto Bieito. Al darrera de tota aquesta programació hi ha l'Oriol Aguilà, director del Festival Castell de Peralada, i el nostre protagonista d'avui dels Moments d'òpera de COMRàdio.

Amb Aguilà farem un repàs a la programació d'enguany, a la situació del festival i intentarem que ens avanci detalls de futures edicions. A partir de les 23h a COMRàdio.

dilluns, 30 de juliol del 2012

L'òpera torna a les nits de COMRàdio

Avui comença la temporada d'estiu de COMRàdio, i ho fa amb moltes novetats i alguns clàssics. Un d'aquests clàssics és el programa MOMENTS D'ÒPERA que, un cop més, ocupa un lloc de privilegi a la graella de l'emissora.

Des d'aquesta nit i fins el 31 d'agost, cada dia de les 23h a les 00h us proposarem un recorregut per diversos títols de la lírica. 

 Avui, coincidint amb la darrera representació de l'òpera Aida al Gran Teatre del Liceu, ens hem decidit per aquesta obra de Giuseppe Verdi; on sentirem veus tan boniques com aquesta:

 

I sense desmerèixer a la gran Sondra Radvanovsky, també comptem amb una veu femenina d'excepció: la Mariona Sanmartí, que s'encarregarà d'acompanyar-nos cada nit en aquest dolç passeig per la lírica. Us esperem a les 23h a COMRàdio!

dilluns, 9 de juliol del 2012

Moments d'Òpera, estiu 2012

Mariona Sanmartí (@mariona_sm)
A les nits d'aquest estiu tornaran a sonar Moments d'Òpera, serà de les 23h a les 00h a la freqüència de COMRàdio i en el marc de la programació d'estiu 2012. Enguany l'emissora municipalista ha apostat pel programa, ubicant-lo a una millor franja horària, que la temporada 2011, i amb un dia més d'emissió de dilluns a divendres.

Com sempre, en poc més de cinquanta minuts de ràdio en directe, us explicarem el resum argumental i musical de vint-i-dues òperes diferents (la majoria relacionades amb l'actualitat lírica de l'estiu i amb els títols de la temporada 2012 - 2013 del Gran Teatre del Liceu), també dedicarem dos monogràfics a importants veus que aquest estiu seran a Catalunya, i conversarem amb el director d'un dels festivals d'estiu més importants d'Europa. A banda d'algunes sorpreses que ja anireu coneixent. 

Una de les principals novetats d'enguany serà la presentació, que anirà a càrrec de la periodista Mariona Sanmartí, la qual debutarà a la ràdio catalana presentant aquest programa. Sanmartí ens parlarà de vint-i-dues òperes diferents, i ens oferirà tres monogràfics. Tot i això, l'autor d'aquest blog -i qui escriu aquest post- no es desvincula del programa, ja que serà al costat de la presentadora i, alhora, n'assumeix la direcció i guionització.

Pel que fa a lès òperes, la previsió de títols és la següent: Aida (G. Verdi), Don Giovanni (W.A. Mozart), Pelléas et Mélisande (C. Debussy), La flauta màgica (W.A. Mozart), Cyrano de Bergerac (F. Alfano), La italiana in Algeri (G. Rossini), La núvia venuda (Smetana), Porgy and Bess (G. Gershwin), Roberto Devereux (G. Donizetti), Macbeth (G. Verdi), Lucia di Lammermoor (G. Donizetti), Salomé (Strauss), Le Comte Ory (G. Rossini), L'holandès errant (R. Wagner), La forza del destino (G. Verdi), L'elisir d'amore (G. Donizetti), Rusalka (Dvorák), Il Pirata (V. Bellini), Les contes d'Hofmann (J. Offenbach), Madama Butterfly (G. Puccini), Il turco in Italia (G. Rossini) i Lucio Silla (W.A. Mozart). 

Així doncs, les nits d'aquest estiu us esperem a COMRàdio!

dijous, 5 de juliol del 2012

Hipnòtic Debussy

Després de 49 anys d'abscència al Gran Teatre del Liceu, per fi el passat 27 de juny van recuperar l'única òpera de Claude Debussy: Pelléas et Mélisande.

Ja feïa molts dies que se'n parlava, sobretot de la producció signada per Robert Wilson i, és clar, pel fet de ser el comiat del director titular del Liceu, Michael Boder.

Cert és que aquesta és una obra per melòmans, no apte per a aquelles persones que no han volgut fer l'esforç de sortir del repertori més habitual; però tot i això, és una delícia que encara sou a temps de gaudir.

La música quasi hipnòtica de Debussy va defensar-se amb solvència per Boder, al capdavent de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu; tot i que hauria estat desitjable detectar més geni en la lectura. I és que tot i la cancel·lació del programa doble Zemlinsky, sembla que el temps no s'ha aprofitat per assajar amb més intensitat aquesta obra. Tot i això, l'experiència és un grau, i Boder va saber sortir-se'n amb èxit.

Robert Wilson ens proposa una direcció escènica propera a la dansa contemporània i marcada per uns moviments sinuosos que encaixen a la perfecció amb la música de Debussy. Una producció que sorprèn per l'univers ombrívol que presenta, però que explica a la perfecció la música i les intencions de Debussy.

Pel que fa als cantants, s'ha de destacar la bona feina global, en especial per la complexa aportació escènica de Wilson, que els condiciona els moviments, però que els permet lluir un cant refinat en una producció que recordarem per molt de temps. 

 Jo de vosaltres, no ho deixaria passar!

Deliciós barroc a Girona

Philippe Jaroussky
El passat 26 de juny es donava el tret de sortida a les Nits de Clàssica a l'Auditori de Girona, un cicle amb un eclèptic programa que va iniciar-se amb un concert de luxe.

Sota el títol de Amor, passió, gelosia i fúria al segle XVII el contratenor Philippe Jaroussky, la contralt Marie-Nicole Lemieux i l'Ensemble Artaserse van oferir-nos un programa que va passejar pels principals compositors del barroc italià.

Jaroussky té una veu privilegiada, un contratenor elegant amb un fraseig impecable i un fiato que fa perdre l'alè; però alhora és un cantant delicat, que sap presentar un repertori poc habitual de manera elegant i, fins i tot, divertida.

La veu de Jaroussky va veure's acompanyada pel registre greu de Lemieux; la contralt va ser el contrapunt perfecte: bona intèrpret, carnosa veu i millor química escènica.

Cert és que el programa s'hauria pogut presentar com un seguit de peces aïllades -i el resultat hauria segut sent excel·lent-, però van preferir oferir-nos-les enllaçades, tot i ser d'obres i autors diversos, de manera que van aconseguir que tot i mostrar peces del segle XVII, al final del concert la majoria de públic present a l'Auditori de Girona, aplaudís dret agraïnt la fantàstica nit gaudida. La qual cosa té molt de mèrit.

L'Ensemble Artaserse va fer una gran feina en tot moment, acabant de tancar el cercle d'una nit barroca i deliciosa.

dimecres, 27 de juny del 2012

Gruberova a Viena: God save the Queen!

Bros atenent-nos al Cafè Demel (Viena)
El passat 26 de maig vaig poder assistir a la primera de les representacions de l'òpera Roberto Devereux (G. Donizetti), protagnitzada per la soprano Edita Gruberova (Elisabetta) i el tenor barceloní Josep Bros (Roberto). La direcció escènica va anar a càrrec de Helmut Stürmer (ja vista a la Wiener Staatsoper), i la direcció musical la va assumir Evelino Pidò, el qual debutava amb aquest títol.

No cal dir que escoltar Gruberova interpretant el rol de la reina anglesa és un gran al·licient, potser el motiu principal del viatge a Viena; però conversar amb el tenor Josep Bros també va ser un argument prou sòlid com per emprendre el viatge a Àustria. I és que properament emetrem una conversa sobre Roberto Devereux amb el tenor barceloní.

Destacar que Bros va assegurar-nos que Gruberova no es retirarà el pròxim any 2014, contradint algunes publicacions italianes. És més, va assegurar que tenen estimulants projectes conjunts. 

Però cal que ens centrem en les representacions de l'òpera que avui ens ocupa. Gruberova -tal i com indica el títol d'aquest post- segueix sent la reina Tudor per excel·lència: el paper d'Elisabetta li escau perfectament per l'edat i, sobretot, per la seva vocalitat. Va presentar-nos una veu molt saludable i va desplegar els seus recursos habituals, aconseguint fer embogir al públic vienès des del primer minut. 

Josep Bros, per la seva banda, va exhibir la seva gran elegància en el fraseig, en especial al duet amb Sara (Nadia Krasteva) al final del primer acte, o a l'ària "Come un spirto angelico"; el tenor barceloní va mostrar una veu sòlida, menys lleugera i més enfocada a la corda de tenor líric, cosa que ens fa pensar en un progressiu canvi de repertori (el seu recent debut com a Rodolfo ho confirma). La regió més aguda de la seva tessitura (a vegades problemàtica) no va presentar cap problema. 

Pel que fa a la posada en escena, Stürmer signa una errant producció que ens ubica a l'interior d'un teatre en runes (com la corona anglesa durant el regnat d'Elisabetta), on el moviment esènic és previsible i molt limitat, a causa del poc espai que resta pels actors. No va estimular-nos en cap moment.  

La direcció musical de Pidò va estar al capdavant de l'orquestra de la Wiener Staatsoper i, què dir!?, doncs excel·lent. Ja en l'obertura s'intuïa una gran nit, que va anar confirmant-se al llarg de tota la representació. Pidò va saber combinar la contundència amb els matissos necessaris per no apagar les veus dels cantants.

Una nit rodona.

dimecres, 16 de maig del 2012

Una "Adriana" per la història

Adriana Lecouvreur (F. Cilèa) és una òpera complexa d'interpretar i de dur a l'escena, per allò d'explicar el teatre des del teatre; però el plantejament escènic que ens proposa David McVicar ens fa vibrar amb una proposta de tall clàssic, però decorada amb la teconologia més puntera pels moviments escènics, un vestuari d'"alta costura" i una direcció d'actors molt acurada i convincent (tot i la curiosa o poc creïble mort d'Adriana).

En el rang vocal, almenys la nit de l'estrena, els dos protagonistes van oferir-nos una festa pels sentits. Roberto Alagna (Maurizio) va demostrar un cop més que viu un dels millors moments de la seva carrera, i això queda clar en el seu cant: elegant, emotiu, ben projectat, etc. Tot un luxe que va començar i acabar de manera impecable, mostrant una veu còmode en tota la regió de la seva emissió (sense els problemes del passat en la part més aguda de la seva tessitura).

Barbara Frittoli (Adriana) va anar de menys a més, però amb un estàndard de qualitat altíssim. Va culminar la seva interpretació amb l'emoció necessària, malgrat la complexitat del rol, sense caure en la fredor d'un cant excessivament tècnic, ni en l'exageració d'una interpretació poc assajada. Tot en la mesura justa, amb precisió quirúrgica, però emoció poètica.

La tercera en discòrdia -segons l'argument- és la Princesa de Bouillon, interpretada per la veterana Dolora Zajick (imprescindible visitar el seu web, on se'ns presenta com el centre de l'univers!), la qual va construir un personatge poderós, altiu i venjatiu. Algunes de les seves intervencions faran història i, de fet, la seva interpretació serà recordada molts anys. Malgrat l'excel·lència de la part vocal, Zajick presenta un físic que fa poc creïble que, en algun moment, Maurizio pugui arribar a dubtar entre Adriana o ella. De fet, la diferència generacional fa difícil assumir que el triangle Maurizio-Adriana-Bouillon sigui, realment, un triangle amorós.

Joan Pons (Michonnet) va recordar-nos que "sap més el dimoni per vell, que per dimoni", de manera que el seu cant va ser impecable, però accentuat per una presència ja fatigada. Tot i així, la veu hi és, l'experiència també i el resultat l'avala per formar part del principal cast d'aquesta producció.

L'Orquestra Simfònica del Liceu dirigida per Maurizio Benini va aconseguir un so homogeni, que embolcalla la trama argumental, acompanya als cantants, i té el protagonisme necessari quan se li requereix. En resum, una excel·lent Adriana Lecouvreur que, almenys pel que fa al repartiment de la nit d'estrena, no podeu deixar-vos perdre.


Per cert, pels més curiosos, destacar que la nit de l'estrena vam poder veure per l'amfiteatre i al Saló dels Miralls del Liceu, a la soprano Angela Gheorghiu, exdona del tenor Roberto Alagna. Ella, gens discreta, va deixar-se veure, i potser això va servir d'estímul als cantants, si tenim en compte que Gheorghiu, acompanyada de Jonas Kaufmann, va protagonizar l'estrena d'aquesta producció a Londres. Què va passar després de l'actuació? Això ja no ho sabem.