Cancel·lat el segon concert d'Angela Gheorghiu i Saimir Pirgu al Liceu

Segons acaba d'informar el servei de premsa del Gran Teatre del Liceu, el segon concert d'Angela Gheorghiu i Saimir Pirgu, del dia 28 d’abril de 2014, ha estat cancel·lat per raons personals imprevistes de la Sra. Gheorghiu.

Per aquest motiu, el Gran Teatre de Liceu ha acordat retornar l’import de les entrades ja venudes. El retorn es farà a través del mateix canal amb el que s’hagi fet la compra.

Es manté el primer concert de la mateixa parella previst pel divendres 25 d’abril a les 20 hores. El concert està fora de l’abonament de la temporada.

Font: Departament de Premsa del GTL.

Kaufmann fa càlid l'hivern al Liceu

Helmut Deutsch i Jonas Kaufmann al Liceu

Amb un domini absolut de l'instrument, una dicció impecable i fent gala d'una paleta de colors de gran efectisme, el passat divendres arribava al Gran Teatre del Liceu, com a gran divo de l'òpera, el tenor alemany Jonas Kaufmann. Ho feia acompanyat del pianista Helmut Deutsch, i amb la partitura a sota el braç del cicle lieder Viatge d'hivern (Winterreise) de Franz Schubert, amb poemes de Wilhelm Müller.

Ja feïa setmanes que totes les entrades s'havien exhaurit per tal de gaudir d'aquest cantant, que ja havia trepitjat l'escenari del Liceu, però que ara tornava amb l'èxit com aval i amb una legió de públic convençut que seria una gran nit. I així va ser.

Si bé és cert que en l'inici del cicle tan Kaufmann com Deutsch van evidenciar el nerviosisme propi de les grans nits, amb errades puntuals -i mínimes- en les seves corresponents tasques, no van passar gaires minuts fins que pianista i tenor van ajustar-se a la perfecció per expressar tota la força dramàtica del trist -i fred- poemari de Müller.

Qui escriu aquestes línies no és un gran amant del repertori liederístic, malgrat això Kaufmann va aconseguir crear la màgia necessària per posar de manifest que és una de les veus més privilegiades del moment. Ho justifica el control absolut del seu instrument, des de les mitges veus, fins a l'expansió de la veu, en una interpretació tècnicament impecable, i emotivament inqüestionable.

La de Kaufmann és una veu gran, però molt ben dominada, com va demostrar divendres al Liceu, en què en cap moment va perdre el control de l'emissió d'un repertori que no és lluït com el camp de l'òpera, però que amaga una gran complicació tècnica i expressiva.

L'èxit de Kaufmann al Liceu va ser aclaparador, malgrat que segur molts haurien preferit sentir-lo cantar òpera, com va quedar evidenciat en el final del concert; quan centenars de persones van reclamar algun "bis" que el tenor va decidir no oferir, de manera totalment comprensible.

Stemme i la cançó alemanya encisen, però no omplen

Nina Stemme i Matti Hirvonen, anit al Liceu

Amb un programa centrat en quatre autors (Schumann, Mahler, Wagner i Weill), la soprano i el pianista suecs Nina Stemme i Matti Hirvonen van seudir anit al públic del Gran Teatre del Liceu, malgrat que la platea no presentava -ni de lluny- la seva millor entrada.

De fet, no deixa de sorprendre que una soprano de les qualitats vocals de la Stemme no aplegui més gent a un teatre que es diu wagnerià -més tenint a Wagner al programa!-. I és que segons fonts del teatre, l'ocupació rondava el 70% (jo diria que menys). Potser la coincidència en una mateixa setmana de dos recitals de lied ha perjudicat a la sueca, mentre que Kaufmann arriba divendres amb tot venut, i fins i tot butaques extra al damunt de l'escenari.

Però centrem-nos en el recital d'anit. La Stemme va començar amb Schumann, on va insinuar els seus recuros vocals: una veu d'esmalt, d'emissió contundent i expressiva. Malgrat que en la primera part no va ni mostrar-se excessivament còmode, ni concentrada. Ho demostren els dos lapsus que va tenir durant el primer tram de la seva actuació.

En canvi, amb Maher va mostrar-se molt més efectiva, on la tristor i la mort van fer acte de presència, aconseguint l'absolut silenci del públic.

Després de la pausa, com era d'esperar, les millors arts de la soprano van sortir a lluir. El cant netament wagnerià de la Stemme va enlluernar la platea amb la música del geni de Leipzig i els textos de Mathilde Wesendonck, on la soprano va notar-se com a peix a l'aigua, i el públic ho va agrair sorollosament.

Però on realment va posar-se al públic a la butxaca va ser en les quatre cançons amb música de Kurt Weill, que van aconseguir trencar amb el "protocol" habitual, i el públic no va deixar d'aplaudir entre peça i peça, de manera totalment justificada. I és que la Stemme va cantar des de l'expressió i la interpretació, donant a cada cançó un sentit en sí mateixa, amb tota la força i emoció necessària. Especialment lluïda va mostrar-se en el teatral Je ne t'aime pas (amb text de Maurice Magre). Aquí us deixo un tastet -gentilesa dels amics d'Opera minora-, en aquest cas és el Surabaya Johny, amb música de Weill:




Els bisos -2- van seguir la línia del recital, i després dels primers aplaudiments va ser el torn de sentir a Johannes Brahms en veu de Stemme, amb la cançó Meine liebe ist grun. Per acabar, i tornant a la part més aplaudida del recital, de nou K. Weill amb la popular My ship.

Divendres més cançó alemanya al Liceu.

46 candidats a Director Artístic del Liceu

Joan Matabosch

Just avui ha finalitzat el període de presentació de currículums establert a les bases de convocatòria pública per a la selecció d’un nou director artístic i de producció del Gran Teatre del Liceu, i des del teatre informen que "s’han presentat 46 candidats/tes d’onze nacionalitats, d’un alt perfil professional".

Conclosa aquesta primera fase, "els candidats/tes seleccionats començaran a rebre la informació relativa al model artístic del Teatre i la resta d’informació perquè puguin presentar la seva proposta".

D’acord amb les bases, el nou director artístic haurà de tenir perfil internacional, experiència acreditada i adequar-se a l’actual model de programació artística i als paràmetres de sostenibilitat econòmica del Liceu.

 La selecció es durà a terme al llarg del tres propers mesos amb l’objectiu que la incorporació es produeixi abans de l’1 de setembre de 2014. Mentrestant, segons informa el mateix teatre, Joan Matabosch seguirà executant la programació de l’actual temporada.

Font: Departament de comunicació del Gran Teatre del Liceu.

Parsifal "furero"

Salutacions al final de l'espectacle

Un resum dels elements més destacats de la mística òpera Parsifal, la inclusió d'imatges de muntatges liceístes i la producció de Colònia de La Fura dels Baus, amanit amb la veu en directe del baríton Christopher Robertson, acompanyat al piano per Veronique Werklé; aquests seria el resum més superficial de la commemoració del centenari de la primera representació del Festival escènic sagrat al Gran Teatre del Liceu.

Però la proposta va anar més enllà, atès que ha estat la cirereta del bicentenari wagnerià, en aquesta ocasió des de la iniciativa privada del Círculo del Liceo, amb la col·laboració de l'equip liceísta.

Vocalment, el més destacat va ser el baríton Cristopher Robertson, qui va mantenir un diàleg constant amb les imatges de l'imaginari creat en les diverses produccions que van projectar-se, totes relacionades amb la història del Liceu i, en particular, amb la versió que va presentar La Fura a Colònia.

Certament l'espectacle -que va omplir fins la bandera el Foyer del Liceu- va saber captar l'atenció del públic, recollint l'essència de la darrera òpera de Wagner, tot i que en algun moment va resultar tediosa i, potser a causa dels errors tècnics que es van produir.

Per cert, si d'alguna cosa ha de servir l'espectacle de La Fura, és per reivindicar un espai -el Foyer- que hauria de recuperar-se de la programació del Liceu.

Torna l'òpera a Sabadell

El passat dimecres es donava el tret de sortida de la temporada 2013 - 2014 dels Amics de l'Òpera de Sabadell, un col·lectiu de valents amants de la lírica que, una temporada més -i ja en van 26!- lluiten per mantenir ben viu l'esperit líric al país.

Les propostes que podem gaudir a Sabadell, i posteriorment a Reus, St Cugat del Vallès, Lleida i Manresa poc tenen a veure amb les que es representen al Gran Teatre del Liceu, però és que el pressupost també té ben poc a veure. Malgrat això, la qualitat operística sabadellenca manté uns estàndards de qualitat inqüestionables i, pel que sembla, innegociables.

La temporada comença amb el popular singspiel de Mozart, La flauta màgica, títol ple de referències maçòniques i que té un dels personatges més divertits i entranyables escrits pel geni de Salzburg, en Papageno. A Sabadell, en el dia de l'estrena, va anar a càrrec del baríton Toni Marsol que amb bon ofici i comicitat construeix un convincent personatge.

De fet, va ser una nit especialment lluïda per les veus masculines, com la del tenor Albert Casals que, de mica en mica, va trobant el seu repertori. Casals va ser un Tamino de bona projecció, emissió neta i de fraseig més immaculat que en anteriors ocasions. Bravo.

Pitjor ens ho va fer passar la soprano Elisa Vélez, amb una Reina de la nit poc dolenta, tal i com Mozart la vol dibuixar gràcies a les impossibles notes picades, i l'exagerada coloratura. Dues qüestions -la coloratura i les notes picades- que no va saber resoldre tal i com el paper exigeix, amb algunes notes calades i, en alguna ocasió, amb una afinació qüestionable.

Després de la grata sopresa de la passada temporada, en el paper d'Abigaille del Nabucco sabadellenc, ens esperàvem molt més de la soprano Eugenia Montenegro (Pamina). La seva interpretació va allunyar-se de la delicadesa mozartiana, necessària en un rol com el de Pamina.

Orquestra i cor correctes, potser més que en d'altres ocasions. I pel que fa a la direcció escènica, signada per Pau Monterde, hem de dir que no va ser imaginativa i que, en alguns casos, va trobar-se a faltar un treball actoral més intens. Els moviments escènics van ser d'allò més previsibles i tòpics. Malgrat això, la producció funciona bé.

Això sí, i mai em cansaré de dir-ho, bravi tutti els Amics de l'Òpera de Sabadell, un any més ens permeten sortir del Liceu per gaudir de l'òpera a Catalunya. No deixeu de visitar-los.

Per cert, amb motiu de les representacions sabadellenques, vam dedicar els Moments d'òpera a La flauta màgica de Mozart:

I ja en van tres

Imatge final del 3r concert Verdi

Ni els pitjors auguris ens haurien fet pensar fa un temps que el bicentenari del gran Giuseppe Verdi, compositor que té entre les seves obres algunes de les més representades del Liceu, hauria estat tan poc lluït a un teatre de referència -almenys fins a la data- com el Gran Teatre del Liceu.

Ja en van tres. Ahir se celebrava el tercer capítol de la tetralogia verdiana -si em permeteu el joc de paraules- que ha de servir per celebrar el dos-cents aniversari d'un dels compositors que més han fet per l'òpera en general, i la italiana en particular. El tercer dels concerts va començar amb una primera part d'allò més tediosa, sense una direcció musical precisa, i sense l'empenta i l'emoció necessària per un concert d'aquestes característiques.

Ja en la segona part, i especialment en el tram final, van poder salvar els mobles, però sense els focs artificials que s'esperen d'uns concerts que haurien de tenir molt d'especial.

Però anem a pams. Rubén Gimeno debutava com a director musical al Liceu, i ho feia amb tot a la contra: pocs assajos, un programa difícil de justificar i un repartiment estrany: tres tenors, dos barítons, dos baixos i una soprano. Verdi no va escriure música per a mezzosoprano? És clar que sí. El debut de Gimeno, per tant, no pot qualificar-se de lluït, la seva direcció es va veure mancada de caràcter i personalitat, oferint una música mat, sense emoció.

En el rang vocal, va lluir, especialment a la segona part, el tenor Josep Bros, que si bé va mostrar els habituals problemes al registre més agut, també va demostrar que d'ofici en té, i va protagonitzar els moments més destacats de la tarda.

El baix John Relyea va seguir demostrant les seves bones arts amb una veu greu i expressiva. Mentre que la soprano Rachele Stanisci, més enllà de la seva histriònica posada en escena, poc més va oferir-nos.

Millor que la soprano va estar el baríton Vitality Bilvy -debutant al Liceu-, tot i que li va costar Déu i ajuda fer-se notar al damunt de l'escenari. Va anar de menys a més, però sempre amb poc carisma escènic.

De la resta poc a destacar en positiu. Només una reflexió: sense artistes de primera al damunt de l'escenari, com podem aspirar a concerts de primera?

I dissabte arriba el quart.