Les contes de... Pelly

Michal Spyres com a Hoffmann (A. Bofill)

Adaptar una obra als criteris dramatúrgics del director o servir-la tal i com va concebre-la l'autor? La polèmica està servida. I això va passar anit al Gran Teatre del Liceu quan el director francès Laurent Pelly va presentar-nos una nova producció de l'òpera Les contes d'Hoffmann (1881) de Jacques Offenbach i ho va fer editant l'obra per presentar-la tal i com ell vol servir-la. Això vol dir canviar peces d'ordre, retallar-ne, etc.

I el cert és que, dramatúrgicament parlant, la producció funciona, i funciona molt bé. Pelly té ofici i sap vestir un bon espectacle, a banda de satisfer amb els més exigents en l'expressió dels cantants. No pot dir-se que l'espectacle és fruit de la casualitat o l'inèrcia, sinó que conté molta reflexió i moltes decisions (encertades, o no, això ja dependrà del consumidor).

Personalment, va agradar-me molt la dramatúrgia de Pelly, oferint uns contes més foscos d'allò que és habitual, i amb una tensió dramàtica evident. La solució escènica és eficaç, entenedora i estètica. Tediosa? Potser en algun moment, però en general el ritme va de menys a més. Així doncs, recomenable? Sí.

Altra cosa són les veus. I començaré per la més esperada: Natalie Dessay (Antonia). La soprano francesa és una diva dels principals teatres d'òpera del món, i l'esperàvem amb moltes ganes, sobretot per descobrir-la com a Antonia. Bé, de fet volíem descobrir-la cantant els tres papers, però la seva salut vocal ho ha fet impossible. Dessay no va tenir la seva millor nit pel que fa al cant, però va saber compensar-ho amb un molt bon ofici escènic, i és que la francesa és una molt bona actriu, i això justifica la seva discreta Antonia.

La gran guanyadora de la nit va ser la soprano Kathleen Kim (Olympia), la qual va interpretar una fresca Olympia, encotillada en els moviments mecànics de la nina del primer relat d'Hoffmann, i condicionada primer per ser asseguda a una grua, i després en uns patins en línia, va saber satisfer totes les notes sobreagudes, picats i pirotècnies en general mantenint la credibilitat del -poc creïble- personatge en tot moment.

Però si una veu va ser discreta aquesta és la de Tatiana Pavlovskaya (Giulietta), amb una interpretació poc estimulant i una vocalitat que no va passar de la correcció.

Pel que fa als homes, cal destacar l'excel·lent Laurent Naouri, el qual va interpretar els quatre personatges diabòlics de l'obra (Lindorf, Coppélius, Dr Miracle i Dapertutto), i ho va fer amb notorietat vocal i cruda interpretació, tal i com exigeixen els personatges.

El debutant al Liceu Michael Spyres (Hoffmann) va mantenir la correcció durant tota l'obra, tret de les evidents dificultats de l'acte tercer. A Spyres se li ha de reconèixer la gran feina feta, i l'esforç d'estar-se quasi quatre hores en escena, però no se'l pot premiar per haver protagonitzat una nit memorable.

Al fossar hi vam trobar Stéphane Denève al capdavant de l'orquestra del Liceu, i ho va fer amb una direcció musical molt discreta, massa correcte i sense l'empenta pròpia de l'obra. Destacar, un cop més, les bones arts del cor del Liceu, dirigit per José Luis Basso.

Així doncs, una obra polèmica en la concepció, grata en la dramatúrgia i correcte en l'execució. Amb tot, us la recomano.

I si voleu conèixer com sonen Les contes d'Hoffmann, podeu escoltar el programa que vam dedicar-li a La Xarxa on, per cert, hi sentireu al tenor protagonista parlant en català i al director artístic del Liceu, Joan Matabosch, donant-nos arguments per no perdre'ns aquesta producció:

 

Iolanta debuta al Liceu

Netrebko al Liceu (A. Bofill)

Els passats dies 10 i 13 de gener l'òpera Iolanta (Txaikovski) ha debutat al Gran Teatre del Liceu, i ho fa fet per la porta gran: amb els cossos estables del Teatre Mariinski de St Petersburg i la direcció musical del gran Valeri Gergiev.

Per si aquests ingredients no fossin suficients, a més es comptava amb l'al·licient del debut de la soprano Anna Netrebko a Barcelona (de fet tots els vocalistes cantaven per primer cop al Liceu), cosa que va despertar una gran espectativa.

Netrebko és una diva de l'escena, només entrar va quedar clar: mentre tothom vestia un rigorós color negre, ella va aparèixer amb un vestit rosat que cromàticament va cridar l'atenció de tothom. Va ser rebuda amb aplaudiments abans de badar boca, però un cop va començar a desplegar tots els seus recursos canors, que no són pocs, la platea va embogir.

La soprano russa té un instrument de so preciós, però modulat amb precisió quirúrgica que mostra una paleta de colors increïble, i tot ho acaba d'amanir amb una capacitat interpretativa inqüestionable.

Segons converses de passadís, sembla ser que -si les retallades no ho impedeixen- Netrebko no trigarà a tornar a Barcelona. Esperem que sigui cert.

Realment, Netrebko va ser el focus d'atenció, però va comptar amb companys en el concert que van estar a l'alçada de les circumstàncies, i vull destacar al baix Sergei Aleksashkin (Rei René) un cantant de registre greu contudent i notable expressió dramàtica; i el tenor Sergei Skorokhodov (Vaudémont), el qual va haver de veure's les cares amb Netrebko i, certament, va saber no quedar del tot eclipsat per la cantant.

Musicalment, i sense risc a sonar grandiloqüent, la direcció de Gergiev va ser un dels millors moments musicals de la temporada del Liceu: tan l'orquestra com els solistes van sonar a les mil meravelles, fent-nos dentetes amb un repertori poc habitual a Barcelona, però menys encara amb aquesta excel·lència en el resultat. No va ser un concert qualsevol, sinó que la qualitat era la premisa i la direcció anava a càrrec del director rus.

Per cert, la temporada 2012 - 2013 del Liceu resultarà ser històrica: va començar amb la presència del Festival Bayreuth, i l'inici del 2013 amb el Marinskii de St Petersburg.

Si voleu conèixer una mica millor aquesta òpera, podeu recuperar el programa que vam dedicar-li a La Xarxa:

Il Pirata: una batalla de veus

Il Pirata al Liceu (A. Bofill)

Il Pirata és una òpera incantable. Això cal tenir-ho clar d'entrada, atès que quan Bellini va escriure aquesta obra ho va fer ajustant la pertitura a la vocalitat d'Henriette Méric-Lalande (Imogene) i Giovanni Rubini (Gualtiero), així que tots els posteriors intèrprets s'han topat amb el repte d'entrar a un vestit fet a mida d'un altre. I és que l'obra conté passatges de complicadíssima execució, tessitures extremes i, a més, la dificultat d'entendre -i saber interpretar- el belcanto.

És clar que al llarg de la història s'han produït grans versions, i la que vam veure al Liceu el passat dia 4 n'és una d'elles: la soprano Mariella Devia construeix una Imogene 100% belcantista, amb una tècnica senzillament impecable; d'aquelles que deixen sense alè a qualsevol espectectador. Ara bé, si bé és cert que la Devia és una cantant excel·lent té un "però": la fredor en la seva expressió. Aquest és un repertori de jocs d'artifici, i la Devia juga la carta d'un cant catedràtic, més que un cant adreçat al gran públic. De fet, la comunicació amb l'espectador és quasi nul·la.

Haig de reconèixer que quasi no se li pot retreure res a la Sra Devia, ja que és d'aquelles cantants històriques, tot i què malauradament no l'hem tingut gaire pel Liceu. Esperem que després del rotund èxit de les dues actuacions barcelonines, la diva italiania vulgui repetir.

La part del tenor no és més senzilla, i s'ha de reconèixer que l'americà Gregory Kunde (Gualtiero) sorprèn per la facilitat en el registre agut, l'amplitud de la seva veu i, sobretot, per atrevir-se a cantar escenes que, generalment, queden fora de tota representació, per la seva extrema dificultat.

Kunde va debutar al Liceu amb el rol de Percy, al costat de la soprano Edita Gruberova, el gener de l'any 2011. Aleshores va mostrar-se amb certes dificultats en la part més aguda, cosa que ha solventat en el seu Gualtiero; a banda d'una amplidut en el cant que va fer-lo valedor dels molts aplaudiments rebuts.

Dit d'una altra manera, en aquest Pirata, s'ha aconeguit el que ben poques vegades s'assoleix: que realment sigui un "combat" canor entre soprano i tenor, en condicions vocals similars i sempre assolint l'exigència escrita a la partitura.

No podem oblidar-nos del baríton Vladimir Stoyanov (Ernesto), una de les sorpreses més grates del concert. El seu cant sempre elegant, es recolza en una efectiva interpretació. Bravo!

Pel que fa a la direcció musical, a càrrec d'Antonino Fogliani no va passar de la correcció, mentre que el cor, un cop més, va descobrir-se contundent gràcies a la bona feina feta els darrers temps pel seu director, José Luis Basso.

Per cert, si voleu conèixer millor l'òpera Il Pirata, podeu recuperar el programa que vam dedicar-li als Moments d'òpera de La Xarxa:

La sireneta de Herheim

Rusalka al Liceu (A. Bofill)

La Rusalka de Dvorák, tret de la cançó a la Lluna, no és una gran òpera; ho demostra que rarament es programa a teatres que no siguin Txecs. De fet, si la coneixem és gràcies al suport institucional, atès que els anys 1923 i 1924 una companyia de Praga, subvencionada per l’aleshores renascut estat de Txecoslovaquia, va fer una gira per Europa i van donar a conèixer les dues grans òperes txeques: La núvia venuda (Smetana) i Rusalka.

Aleshores, quin interès té programar aquest títol? Al meu entendre l'interès està en la simplesa argumental i en la poètica del seu llibret, molt obert a la interpretació. D'entrada els personatges no tenen noms com a tal, sinó que hi tenim una sireneta (Rusalka), una bruixa (Jedibaba) o un príncep, entre d'altres. Cosa que dóna moltes possibles lectures a qui n'assumeixi la direcció escènica. I això és el que ha fet Stefan Herheim en aquesta genial coproducció del teatre de la moneda de Brusel·les i l'òpera Graz.

Herheim no es limita a explicar-nos la ja coneguda història de la sireneta que s'enamora d'un príncep, amb la metàfora del mudisme com a explicació de la incomunicació entre dos móns antagònics, sinó que va més enllà i trasllada la història a un barri calent de qualsevol ciutat occidental. Un cop allà, ho vesteix amb una escenografia que sense adonar-nos-en ens transporta del nostre dia dia fins al fons del mar, però passant pel més onírics dels entorns. Una genialitat. I la història prèn molt més interès, ja que hi aporta una brutal relectura que, és clar, val més veure-la al damunt de l'escenari.

La intervenció de Herheim és tan sublím que injecta un alt interès en una obra que, de plantejar-se en un escenari típic, segur, ens resultaria tediosa i avorrida. Res més lluny de la realitat del Liceu d'aquests dies. Dit d'una altra manera, si normalment anem al teatre per gaudir d'excel·lents veus, en el cas de la Rusalka, sobretot, gaudirem d'una imponent direcció escènica, molt més rica que el llibret original.

Però, a més, ens trobarem amb execel·lents resultats musicals. En el rang vocal, seria injust criticar alguna veu, totes brillen -almenys en la nit de l'estrena, quan vam ser-hi-, però si n'hi ha una que ens va colpir especialment és la del príncep, el conegut tenor Klaus Florian Vogt. I pel que fa al fossar, s'ha de destacar la genial feina del director musical Andrew Davis, el qual sap extreure el bo i millor de l'Orquestra Simfònica del Liceu.

I no podem deixar-nos de comentar l'entrega interpretativa de tots els cantants, en especial la de Günter Groissböck (Vodnik), el qual s'està quasi tota l'òpera en escena, i centralitza l'acció dramàtica de la lectura de Herheim.

En resum, és aquesta -almenys de moment- la producció de la temporada: IMPRESCINDIBLE.

Per cert, si voleu conèixer la història de Rusalka i els motius, segons Joan Matabosch (director artístic del Liceu), pels quals no hem de perdre'ns aquesta producció, podeu escoltar la darrera edició dels Moments d'òpera de La Xarxa:

 

PD: no hem comentat res de les queixes al final de la primera representació. Hi van haver sorollosos aplaudiments, i irades queixes (els primers molt més presents que els segons). Però, més que mai, no us enganyaré, no vaig entendre de què es queixaven. Així que no els dedicaré més espai ni temps.

Cancel·lat el concert d'Elīna Garanča al Palau de la Música

Segons acaben d'informar des del departament de premsa del Palau de la Música Catalana, el concert de la mezzosoprano Elīna Garanča, previst pel pròxim 11 de gener, i el programat el 7 de gener a l'Auditorio Nacional de Madrid, queden cancel·lats per "motius aliens a l'artista i el Palau de la Música Catalana".

Males notícies per un tan esperat concert.

Les entrades comprades per internet o per telèfon, que no hagin estat recollides, es retornaran automàticament a la targeta amb la qual es va fer efectiu el pagament a partir del 27 de desembre. Les adquirides a les taquilles, hauran de retornar-les al mateix punt.

Font: departament de premsa del Palau de la Música Catalana.

La Bartoli enlluerna L'Auditori

Bartoli a L'Auditori

Cecilia Bartoli (Roma, 1966) no és un producte de màrqueting, per bé qu és cert que sap molt bé com vendre's; sinó que ella és art i espectacle en dosis majúscules, i ahir a L'Auditori va demostrar-ho amb un concert on va combinar a la perfecció virtuosisme en el cant, i l'experiència i coneixment de tots els efectes teatrals.

Amb un repertori dedicat íntegrament a obres d'Agostino Steffani (Castelfranco Veneto, 1654 - Frankfurt, 1728) la cantant italiana va demostrar la seva capacitat d'emocionar i fer-nos vibrar amb una música desconeguda (desenganyem-nos, ha estat ella qui ens l'ha presentat en el seu darrer treball, Mission) d'un autor poc prestigiat. Però malgrat això, tots repetiríem encantats.

I és que la Bartoli no enganya als seus concerts. Tots sabíem que anàvem a sentir coloratures impossibles, fiati d'infart i, en essència, el show d'una diva de l'òpera amb un talent quasi sobrenatural. I això vam trobar-nos. Però malgrat saber allò que trobaríem, ella va sorprendre'ns anant una mica més enllà i aclaparant-nos amb un desplegament de recursos poc habitual al món del cant.

De fet, que un concert dedicat íntegrament a un autor desconegut (o quasi desconegut) del barroc acabi amb tot el públic de L'Auditori dret aplaudint enèrgicament no és normal, de fet si el concert no el signés qui el signa, segur que el resultat no hauria estat el mateix, i amb això no vull dir que la marca Bartoli ens condicioni, tot al contrari: la marca Bartoli garanteix qualitat i espectacle.

La veu de la Bartoli no és una veu a l'ús: poc volum (se la sentia clarament, però en ocasions ofegada per l'orquestra, almenys des a la filera 17 de la platea, on vaig asseure'm), però amb una tècnica i una capacitat expressiva a prova de qualsevol escèptic. Té la veu petita, és cert; però... i què!?

L'orquestra de cambra de Basel, dirigida des del concertino per Julia Schröder, va fer la feina que els tocava fer: acompanyar a la diva en el concert on tots desitjàvem la veu de la gran Cecilia Bartoli, i ho van fer de manera excel·lent, accentuant les virtuts de la cantant, i implicant-se fins al moll de l'os per aconseguir un millor espectacle.

Pel que fa als bisos, i donada l'enèrgica reacció del públic amb els seus aplaudiments i crits, la Bartoli va respondre amb tres peces, totes de Händel (què se n'ha fet de Steffani a l'hora de bisar?): "M'adora il idol mio", "Lascia la spina" i "Destero dall'empia".

Si teniu ganes de tornar a sentir a la Bartoli, podeu recuperar els Moments d'òpera que vam dedicar-li el passat diumenge a La Xarxa:



Per cert, un rumor de passadís diu que està preparant alguna cosa pel Liceu (sembla que està del tot entossdida, veurem si s'acaba fent realitat).

El Liceu es rendeix a la veu d'un contratenor

Mehta al Liceu

Bejun Mehta és un cantant excepcional, i ho és per l'entrega i per les seves habilitats canores, i ahir va quedar pal·lès en la seva actuació al Gran Teatre del Liceu. Per dos motius: el resultat artístic, i per l'aval d'un públic -el del Liceu- no gaire afí al repertori barroc que, malgrat això, va omplir el teatre (tret de les llotjes de l'amfiteatre, no gaire amigues a aquest tipus de sonoritats) i va aplaudir enèrgicament el resultat.

Bejun Mehta, acompanyat per la Freiburger Barokorchester (sota direcció de Petra Müllejans des del concertino), va programar un concert dedicat íntegrament a Georg Friederich Händel (1685 - 1759), un repertori que li escau com anell al dit a la seva veu, per l'artificiositat del cant d'un contratenor (ja que en definitiva imiten l'artificial veu dels castrats) i per l'arquitectura de la seva veu.

Mehta té un estil propi i reconeixible, com els grans artistes. És detallista en el reportori, en la posada en escena del concert (no va entrant i sortint com és habitual, sinó que resta a la sala durant les intervencions de l'orquestra, per potenciar-ne l'atenció de l'espectador), però sobretot sap comunicar amb l'espectador que, en sentir-lo pot elevar-se, malgrat cantar músiques ens són molt llunyanes i, tot i que cada cop més conegudes, encara no formen part del nostre imaginari col·lectiu.

Pel que fa estrictament a la veu, la de Mehta és una veu de contratenor, amb un so un tant velat, però d'immaculats aguts, precisa coloratura, elegant fraseig i fiato d'infrart.

En quant a la Freiburger Barokorchester destacar-ne la impecable execució de totes les peces i, com és de menester, el respecte per la sonoritat original, amb instruments de l'època. Excel·lent la direcció, l'execució i el resultat.

En essència un concert per a melòmans i habituals dels grans auditoris, però també una bona manera de demostrar que en la tradició del repertori barroc hi podem trobar la genialitat pròpia dels grans compositors i dels millors intèrprets.

Això sí, més enllà del programa, Mehta només va oferir un bis: "Fra tempeste funeste a quest'alma" de l'òpera Rodelinda de Händel, és clar.