 |
| Ciofi i Castronovo (A. Bofill) |
Amb catifa vermella a l'entrada, guàrdia de gala i la presència de personalitats i cares conegudes del món de la cultura i els mitjans de comunicació catalans, anit es donava el tret de sortida a la temporada 2014 - 2015 del
Gran Teatre del Liceu; i ho feïa amb un títol de referència,
La Traviata de
Giuseppe Verdi.
L'ocasió s'ho valia, ja que no només s'inaugurava temporada, sinó que també es commemorava el 15è aniversari de la reobertura del teatre, després del fatídic incendi de l'any 1994.
David McVicar ha estat l'escollit per dirigir i concebre l'escena d'aquesta mítica obra, i la decisió de McVicar és la de tornar als orígens, però sense renunciar a les idees que Verdi no va poder posar al damunt de l'escenari l'any de l'estrena, el 1853, quan la moral de l'època li va impedir que s'evidenciés el drama moral i ètic que presenta el títol.
McVicar no fa concessions i, si la producció en apariència és convencional i clàssica, realment pessiga l'ànima en mostrar la cruesa d'una societat amoral, on els cavallers es distreuen amb prostitutes, i on la col·lectivitat és tan sols una aparença d'una crua solitud. El drama d'una prostituta que mor sola i pobra, ras i curt. Destacar que el treball de McVicar és reforçat per un impecable vestuari que signa
Tanya MacCallin.
Pel que fa a les veus, si bé al primer acte
Patrizia Ciofi va fer-nos patir en no adaptar-se a les exigències i agilitats del rol, a partir del segon acte -i més encara al tercer- les bones arts de la soprano van compensar el dèficit inicial. La seva és una
Violetta íntima, que accentua la seva desgràcia i la seva solitud.
Un treball compensat pel tenor
Charles Castronovo, que anit debutava al Liceu. Castronovo és elegant, i si bé va patir a la
cabaletta de l'inici de l'acte segon, els resultats del seu cant van millorar de manera important a partir d'aquell moment.
Però si una veu masculina va brillar amb llum pròpia, i així mateix ho va reconèixer el públic amb els seus aplaudiments, va ser la del baríton
Vladimir Stoyanov (
Germont), amb una gran adaptació al rol, i una interpretació altament creïble.
Al meu entendre, un dels majors encerts va ser la direcció musical, que va anar a càrrec de tot un expert en el repertori,
Evelino Pidò. Pidò va aconseguir, des de la primera nota, una direcció pensada en accentuar el drama de
Violetta, i ho feïa acariciant les veus, però també amb el tremp necessari quan l'escena ho requeria. Així, sumat al més que òptim rendiment del cor del teatre, el resultat va resultar més que notable.
En tot cas, i més enllà de les visions de cadascú, sempre ve de gust anar a veure
La Traviata, i més encara quan els resultats globals són tan òptims.
Si no coneixeu l'obra, us convido a descobrir-la clicant al següent enllaç:
A més que, amb motiu de les representacions al Liceu, els companys de l'
Àrtic de
BTV van convidar-me a fer una pinzellada sobre el títol, fet que vaig aprofitar per parlar dels brindis al món de l'òpera:
