Tebi inici de temporada al Liceu

Els intèrprets al final del concert Verdi

Ahir es donava el tret de sortida a la temporada 2013 - 2014 del Gran Teatre del Liceu, i ho feia amb els anunciats concerts Verdi, que tenien una doble voluntat: homenatjar al compositor de Busseto en el dos-cents aniversari del seu naixement, i reduir la despesa del que hauria suposat escenificar una nova producció operística, i més concretament La battaglia di Legnano, suspesa a causa de les importants retallades i l'aplicació de l'ERO temporal al teatre barceloní.

Està clar que una segona opció mai és millor que una primera, més quan la segona opció es basa en la retallada; i també hauríem de tenir clar que muntar un concert en tan sols cinc (cinc!) dies d'assaig, no és la millor de les maneres de començar.

A tot això hi hem de sumar la incertesa de ser un teatre sense Direcció General, amb un Director Artístic que ja és el titular del Real de Madrid, amb l'anunci del comiat del Director del Cor al finalitzar la temporada i, per acabar-ho d'amanir, amb l'amenaça velada del Director Musical de marxar si no pot fer realitat el seu projecte musical. Si tenim ben presents tots aquests precedents, ahir tot va anar molt millor del previsible.

A vegades oblidem que el Liceu no és una empresa que produeix un producte a preu fet. El Liceu és una institució cultural, on els seus treballadors realitzen -o han de realitzar- art cada cop que s'obren les portes al públic. I l'art generalment no hi entén d'EROs, contractes o dèficits. Per això és molt fàcil que la tremolor dels passadissos es traslladi a l'escenari, i això ahir no va passar al Liceu, o no va passar tant com ens hauríem pogut imaginar.

L'orquestra, dirigida per David Giménez, va sonar correcte, sense els incòmodes errors a vegades massa presents, però va ser monòtona i previsible. No hi va haver el tremp necessari en les notes de Verdi, ni l'explosió de sentiments que han de fer-nos posar la pell de gallina.

I en quant a les veus, bàsicament van salvar els mobles, al final del concert, el veterà Leo Nucci i la jove Desirée Rancatore (debutant al Liceu), amb l'exitosa "vendetta" de Rigoletto que, és clar, van situar al final del concert, per acabar amb bis. I així va ser.

La resta del programa va repassar les obres de joventut de Giuseppe Verdi, així van sonar pàgines de: Oberto conte di San Bonifacio (Milà, 1839), Nabucco (Milà, 1842), Luisa Miller (Nàpols, 1849), I due Foscari (Roma, 1844), Un giorno di regno (Milà, 1840), Simon Boccanegra (Venècia, 1857 - revisada per Milà, el 1881) i Rigoletto (Venècia, 1851).

Destacar les intervencions de Josep Bros, el tenor barceloní està fent un canvi progressiu de repertori, i el seu cant ha guanyat en volum i amplitud, però encara mostra problemes en el registre més agut, i va quedar clar al pinyol final de "La donna è mobile". Amb tot, manté ben viva la seva gran arma: un fraseig impecable.

Un inici de temporada poc, o gens, lluït, salvat per les bones arts d'aquells que van trepitjar l'escenari, més que no els que ocupaven destacats seïents a les llotges del teatre.


A tot això, coincidint amb els concerts Verdi del Liceu, i amb la voluntat de sumar-nos al bicentenari del compositor, estem dedicant els Moments d'òpera a algunes de les òperes més populars del de Busseto, la primera: Rigoletto.

El Director del Cor del Liceu marxa en acabar la temporada

L'anunci de Basso al seu perfil de facebook

L'encara director del cor del Gran Teatre del Liceu, José Luis Basso, ha anunciat les darrers hores al seu perfil de facebook la seva sortida del Liceu en finalitzar la temporada que dilluns donarà el seu tret de sortida. Ho farà per incorporar-se a l'Òpera Nacional de París on assumirà la responsabilitat de ser-ne el Director del Cor.

Basso és un dels puntals de l'actual Liceu, i ha fet del cor del teatre de la Rambla, un dels elements més destacables.

Així doncs, a dia d'avui les coses estan així: no s'ha nomenat cap director general (després de la sortida de Joan Francesc Marco), Joan Matabosch avui es presentarà oficialment com a Director Artístic del Teatro Real de Madrid (per bé que seguirà al Liceu fins que hi hagi successor), i Basso marxarà en acabar la temporada.

I, per acabar-ho de rematar, el Director Musical del Liceu, Josep Pons, assegurava en una entrevista a La Vanguardia, que no tindria sentit seguir al capdavant del Liceu si no té les eines per desenvolupar el seu projecte musical.

La temporada 2013 - 2014 del Liceu, segur, serà d'allò més moguda.

Torna l'òpera a Barcelona, i tornen els "Moments d'òpera"

El proper dilluns la temporada lírica donarà el seu tret de sortida "oficial" amb l'inici dels concerts dedicats a Verdi del Gran Teatre del Liceu. Per bé que la temporada començarà amb un teatre sense rumb, amb l'abscència d'un director general (que sembla es nomenarà a finals de la propera setmana), i amb l'anunci de la marxa de l'actual director artístic, en Joan Matabosch al Teatro Real de Madrid.

Tots aquests avatars ens fan neguitejar, però ens esperonen per seguir de ben a prop l'actualitat lírica que, un cop més, observarem a través d'aquest bloc que em comprometo a mantenir més viu que els darrers temps, la ràdio i la televisió.

Una temporada més, tinc l'orgull d'anunciar que segueixo amb els Moments d'òpera radiofònics (a l'antena de La Xarxa, l'antiga COMRàdio), que, de fet, ja fa dues setmanes que són en antena en el nou horari: els dissabtes de les 16h a les 17h. I que podeu escoltar sempre que ho cregueu oportú al nostre web: laxarxa.com/opera.

També, personalment, és una temporada que m'ha obert les portes a la televisió, en aquest cas en un espai quinzenal dedicat a la clàssica (no només d'òpera podem viure!); i és que la periodista Anna Pérez Pagès m'ha convidat a formar part de l'equip del programa Àrtic, que cada vespre (als volts de les 20:30h) presenta a Barcelona televisió (BTV) la periodista Flora Saura. Jo hi apareixo cada quinze dies amb un espai que vol donar a conèixer la música clàssica de manera didàctica, i sempre resseguint el fil de l'actualitat.

Aquí teniu la segona secció, de dilluns, dedicada a Giuseppe Verdi (cap al minut 40):



Només recordar-vos que podem seguir en contacte a través de les xarxes socials, tant a facebook com a twitter, i que podeu contactar tant amb mi, com amb el programa a través del correu electrònic.

Creuem els dits i esperem que sigui una gran temporada lírica!

Albert Galceran

El Gran Teatre del Liceu presenta un ERO temporal

Amb l’objectiu de fer front al dèficit originat pels ajustaments pressupostaris per part de les principals administracions i per l’efecte negatiu de l’augment de l’IVA en els ingressos per vendes de localitats, el Gran Teatre del Liceu ha presentat avui un ERO temporal a la Conselleria d’Empresa i Ocupació.

La mesura s’aplicarà entre els dies 1 i 24 de setembre de 2013 i entre el 6 i 31 de juliol de 2014.

La decisió, que afecta a tot el personal del Teatre, forma part d’un seguit de mesures per aconseguir que l’estructura quedi equilibrada.

El Liceu ha decidit presentar l’ERO temporal per als mesos de setembre i juliol que no afecta a la programació artística.

El Liceu assegura el seu compromís en el manteniment de la qualitat de la seva oferta, en consolidar els cossos estables (Orquestra i Cor) com a referent artístic del Teatre i en la potenciació de la seva funció social.

Font: Departament de premsa del GTL.

"L'elisir d'amore" amb Rolando Villazón, dues entrades

El proper dia 27 torna a l'escenari del Gran Teatre del Liceu l'òpera L'elisir d'amore, amb direcció escènica de Mario Gas i amb l'atractiu de la veu del tenor Rolando Villazón.

Per a l'ocasió totes les entrades s'han exhaurit, i no és una manera de parlar, sinó que tot està venut. Es pot comprovar consultant el web del Liceu.

L'expectativa de sentir al mexicà és altíssima després del seu memorable Nemorino de l'any 2005, en què va bisar la popular romanza Una furtiva lagrima (any 2005):


La nit de l'estrena (o reestrena) és el prorper 27 de maig a les 20h, per aquella cita tinc dues entrades que no podré usar, per tant les poso a la vostra disposició a un preu molt raonable. Són al 2n pis i molt centrades, si hi esteu interessats podeu enviar-me un correu-e. Gràcies.

La Traviata clou la temporada d'òpera a Sabadell

Salutacions al final de "La Traviata" a Sabadell

La Traviata (G. Verdi) és una òpera conegudíssima, tots en tenim referents i a tots ens agrada sentir-la en directe, però en la seva popularitat hi ha el repte de les companyies modestes de fer front a un espectacle que resulti funcional, econòmic i que no es vegi eclipsat -o almenys no molt- pels nostres referents.

Aquest repte escènic l'ha assumit a Sabadell, amb notable èxit, Pau Monterde. Amb algunes idees que ens recorden a produccions anteriors (com el cor de gitanes, que evoca irremediablement a la producció de l'any 2005 de Salzburg, dirigida per l'alemany Willy Decker). Si la idea escènica és correcte, no ho és tant la direcció teatral dels cantants, que en ocasions resulta tòpica, previsible i, fins i tot, forçada.

En el rang vocal va brillar amb especial protagonisme la soprano Maite Alberola, que va protagonitzar una Violetta excepcional, en especial en els passatges menys carregats d'ornamentació (a partir de l'acte segon), on la veu va sonar sòlida i expressiva.

Tanmateix, el baríton Ismael Pons (Germont) va demostrar les bones arts d'un veterà cantant que, si bé és cert que el so de la seva veu no es protagonitza pel preciosisme, les bones arts del cantant ho compensen sobradament.

No tan eficaç va ser el tenor Antonio Iranzo (Alfredo), irregular durant tota la representació. Malgrat una veu bonica, la seva tessitura no és la de l'enamorat i acomodat Alfredo, atès que el registre agut va sonar forçat en tot moment, arribant a calar algun "pinyol". Prova d'això és que no va interpretar la difícil cabaletta de l'inici del segon acte, "O mio rimorso".

En el fossat, dirigint l'Orquestra Simfònica del Vallès, Daniel Gil de Tejada va fer el que va poder, però no va fer suficient. El so mai va ser del tot homogeni, i es va evidenciar una mancança d'assajos amb una emissió opaca i sense prou tremp.

Globalment, sempre encoratjant als Amics de l'Òpera de Sabadell, va ser una representació molt recomanable, sobretot per descobrir -els que encara no ho hàgiu fet- la veu de la soprano Maite Alberola.

Per cert, amb motiu d'aquestes representacions vam dedicar a La Traviata els Moments d'òpera de La Xarxa:

L'or del Rin de Carsen al Liceu

Podles i Dohmen (Foto: A Bofill)

Enfrontar-se a la magna Tetralogia de Richard Wagner no és una empresa fàcil, més encara quan just es debuta al capdavant de la direcció musical d'un cos estable; en aquesta tessitura s'ha trobat el mestre Josep Pons, actual director musical del Gran Teatre del Liceu, en la producció que fins el 2 de maig podem veure a Barcelona, signada per Robert Carsen.

Pons, era el primer cop que dirigia Das Rheingold, i en certa manera va evidenciar-se en la primera de les representacions del pròleg wagnerià. Un so massa delicat, poc contundent i, sobretot, amb errors massa importants en elements puntuals de l'orquestra, i és que encara té molta feina a fer per tal d'aconseguir una orquestra de so net i homogeni. Amb tot, obtenen un aprovat globat que, segur, en les futures representacions anirà millorant.

La producció de Robert Carsen no conté idees noves, ni traeix l'essència de l'obra de Wagner, però si aporta una direcció precisa i molt intel·ligent. Carregada de detalls que omplen de riquesa aquest Or del Rin, que esdevé una obra dinàmica que va captivant minut a minut, compàs a compàs. Realment en sortir del teatre la sensació era la necessitat de voler conèixer les futures produccions de les tres obres restants que completen la Tetralogia i que les properes temporades també signarà Carsen.

En el rang vocal destacar un repartiment globalment molt positiu, especialment la breu aparició d'Ewa Podles (Erda) amb la seva cavernosa i expressiva veu; o l'efectiu Wotan d'Albert Dohmen.

Globalment és una molt seductora producció, que captiva a habituals i esporàdics; i és que en aquest sentit, vaig fer-me acompanyar d'un bon amic que mai abans havia vist una representació operística, i si bé és cert que a l'inici li va costar entrar en el llenguatge wagnerià, a partir del segon quadre es va anar captivament d'una història ben tramada a través d'una producció intel·ligentment construïda.

Per cert, als Moments d'òpera de La Xarxa vam dedicar un capítol a aquest títol, amb la participació del director artístic del Liceu, Joan Matabosch, que podeu recuperar al següent enllaç: