divendres, 26 d’octubre de 2012

Tosca (Puccini)

El proper dia 31 d’octubre començarà la temporada 2012 – 2013 de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell (AAOS), i ho farà amb una de les òperes de Giacomo Puccini més admirades: Tosca, estrenada l’any 1900 al teatre Costanzi de Roma.

El drama original de Victorien Sardou, en el què es basa l’òpera de Puccini, va ser estrenat a París l’any 1887, i Puccini el va veure a Milà el mateix any, amb Sarah Bernhardt com a Tosca. Immediatament, Puccini va demanar al seu editor Giulio Ricordi que adquirís els drets a Sardou, operació que només va poder ser tancada l’any 1893 però per a ser adjudicats a Alberto Franchetti, un altre compositor.

Paral•lelament, Luigi Illica en va escriure el llibret, i a l’octubre de 1894, Franchetti, Ricordi, Illica i Giuseppe Verdi van reunir-se amb Sardou per a mostrar-li. Verdi es va mostrar especialment fascinat amb aquesta tragèdia, però va refusar compondre’n la música si Sardou no li proporcionava un altre final.

Passats pocs mesos, Franchetti va admetre finalment que no era capaç de compondre la música per a aquest drama, i llavors Giulio Ricordi li va demanar a Puccini que se’n fes càrrec. Puccini encara estava ofès, i només la intervenció de Verdi el va poder convèncer, i finalment va acceptar. Va començar el treball l’any 1896, després de la conclusió de La Bohème; Ricordi va posar a Giuseppe Giacosa a treballar amb Luigi Illica en el llibret, però Giacosa no estava a l’alçada d’Illica i va tenir diverses disputes amb Sardou. Puccini també va discutir amb Illica, Giacosa i Ricordi.

A l’octubre de 1899, després de tres anys de difícil col•laboració, l’òpera estava enllestida. Atès que el tema de l’òpera era un tema romà, van decidir que l’estrena havia de de ser a la Ciutat Eterna, al Teatro Costanzi. L’obra havia despertat una notable curiositat, arran de la seva llarga i difícil gestació. A l’estrena van assistir la Reina Margarida, el primer ministre Luigi Pelloux i molts compositors, entre ells Pietro Mascagni i Francesco Cilea.

L’èxit va ser total, tot i que va sorprendre la diferència d’ambient entre Tosca i l’obra precedent del compositor: La Bohème.

 

Es cancel·la la representació del 14 de novembre de "L'elisir d'amore"

ATENCIÓ: si teniu entrades per la representació de L'elisir d'amore (G. Donizetti) del proper 14 de novembre, el departament de premsa del Gran Teatre del Liceu acaba d'enviar-nos la següent nota:

"El Gran Teatre del Liceu, amb motiu de la vaga general convocada per al proper dia 14 de novembre, ha cancel·lat la funció de L’elisir d’amore programada per a aquest dia.

El Teatre es posarà en contacte amb les persones que han adquirit localitats a les taquilles per oferir-los la possibilitat de canviar-les per una altra de les funcions programades (11, 16 o 18 de novembre)."

Font: Departament de Premsa del GTL.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Ottone in villa (Vivaldi)


Antonio Vivaldi
  Antonio Vivaldi va ser un compositor i violinista venecià. Fill d’un modest violinista, va estudiar carrera eclesiàstica per a poder accedir als estudis musicals. Quan va ser ordenat sacerdot (l’any 1703), va obtenir el permís per a no haver d’exercir com a tal i dedicar-se a la didàctida de la música a l’orfanat anomenat Ospedale della Pietà, de Venècia, on tenia a més de cent alumnes que tocaven quasi tots els instruments musicals de l’època. A aquest conjunt va dedicar un gran nombre de peces musicals, especialment concerts.

Als trenta-cinc anys, i estimulat per les òperes de model napolità que arribaven a Venècia, va dedicar-se a conèixer el gènere teatral. La seva primera òpera va ser Ottone in villa, de 1713; es tracta encara d’una obra de poca envergadura, i va ser estrenada a un petit teatre de Vicenza, potser per evitar la fama negativa d’un possible fracàs. Però l’òpera va ser un gran èxit i Vivaldi va iniciar una carrera en la qual se li atribueixen com a mínim quaranta-cinc òperes, tot i que hi ha fonts que asseguren són més.

Ottone in villa és una òpera de petites proporcions, tan sols són necessaris cinc cantants davant dels vuit de la Messalina original de Francesco Maria Piccioli (és el text en el qual va basar-se el llibretista de l’òpera, Domenico Lalli); no hi ha cor, de fet el cor final és interpretat pels propis cantants -cosa que, d’altra banda, no era tan estrany a les òperes italianes de l’època-, sense elaborats efectes escènics i amb una orquestra més aviat modesta.

Pel que fa a la forma, aquesta és la típica de l’òpera barroca italiana, encapçalada per una simfonia en tres moviments a la què segueix una alternança de recitatius que fan avançar l’acció i àries en les que normalment es reflexiona sobre el que acaba de succeir.

Si voleu conèixer millor l'òpera Ottone in villa de Vivaldi, escolta el següent enllaç:

 

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Julia Lezhneva NO debuta a L'Auditori

Amb un pam de nas ens hem quedat en arribar a L'Auditori, quan a un cartell de la taquilla hi hem pogut llegir: "A causa d'una afecció aguda de laringitis, la soprano Julia Lezhneva no podrà cantar aquest vespre i demana disculpes. El concert se celebrarà amb alguns canvis de repertori i sense cantant. En cas de no voler assistir al concert, dirigiu-vos en aquest moment a taquilles".

En efecte, el concert s'ha celebrat, i Il Giardino Armonico, sota la direcció de Giovanni Antonini han ofert una excel·lent primera part. No ens hem quedat a la segona part del concert, atès que el nostre interès -com el de molts d'altres, segur- era en la part vocal, que no hem pogut gaudir. Per aquest motiu hem decidit marxar, tot i que la decisió justa hauria no haver ni entrat.

Com bé sabeu, treballo a un mitjà de comunicació, de manera que tinc accés a les moltes notes de premsa que rebem dels diversos teatres i auditoris del país, doncs en aquesta ocasió no se'ns ha informat d'aquest important canvi del programa, cosa que ens sorprèn. És habitual rebre notes de premsa per qualsevol motiu -fins al més banal-, però avui no n'hem rebut cap de L'Auditori, quan almenys tres hores abans del concert, ja sabien de la seva baixa. Potser volien assegurar-se unes quantes entrades més?

Per cert, Lezhneva era a L'Auditori, hem pogut veure-la al finalitzar la primera part, quan Antonini se n'anava cap a bambolines, allà l'hem vist, esperant-lo.

A tot això, si us heu quedat amb ganes de Lezhneva, el proper dimenge, de les 23h a les 00h, dedicarem els Moments d'òpera a Ottone in Villa (Vivaldi), l'única òpera que ha enregistrat la soprano russa.

Aquí teniu el programa:

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Ernani (G. Verdi)


Villazón serà Ernani als MdÒ
La propera edició dels Moments d’òpera a La Xarxa la dedicarem a l’òpera Ernani, de Giuseppe Verdi. En el marc de la setmana del 199è aniversari del geni de Busetto, us proposem conèixer un dels seus primers grans èxits que, malgrat això, a dia d’avui és força desconegut.

Estrenada a Venècia l’any 1844, Ernani és una òpera amb música de Verdi i llibret en italià de Francesco Maria Piave, basat en l’obra teatral Hernani de Víctor Hugo.

I ens valdrem de veus com les de: Joan Sutherland, Sondra Radvanovsky, Luciano Pavarotti o Rolando Villazón per gaudir d'aquesta creació verdiana.

Hernani (de Víctor Hugo) havia estat l’obra amb la qual, almenys en teoria, s’havia produit el triomf definitiu del teatre romàntic a París. L’anomenada “batalla d’Ernani” entre els classicistes i romàntics s’havia produït durant la representació d’Hernani a París, el 25 de febrer de 1830; en una ciutat què ja estava madura per la revolta que enfonsaria per fi a la monarquía de Carles X, instaurant la monarquia burgesa i parlamentària de Lluís Felip d’Orleans.

Els joves poetes i escriptors, els artistes i estudiants, tots feïen causa comú amb el nou esti literari que trencava definitivament amb les normes clàssiques com la de les “tres unitats” (temps, lloc i argument), que tant havia encotillat la lliure creació dels joves dramaturgs.

Hernani (de Víctor Hugo) sempre va mantenir el prestigi de ser l’obra en què va superar-se el classicisme de la generació anterior, per donar pas al romanticisme; fet que va cridar l’atenció dels compositors romàntics italians, com és le cas de Verdi. Amb tot, Bellini -anterior a Verdi- ja havia pensat en un “Ernani”, però la por a la censura van apartar-lo d’aquesta empresa.

Verdi, en canvi, va recuperar la idea pel teatre La Fenice de Venècia, on va obtenir un èxit que es mantindria durant 80 anys, seguit d’un parèntesi d’abscència que es mantindria fins als volts de l’any 1970, amb la reaparició d’aquesta òpera a molts teatres d’òpera. Amb tot, a dia d’avui, i donades les seves dificultats vocals, és una de les obres de Verdi menys conegudes.

Aquí teniu el programa:


Els Moments d'òpera s'emeten els diumenges de les 23h a les 00h a La Xarxa ràdio, però pots recuperar tots els programes aquí.

divendres, 5 d’octubre de 2012

Julia Lezhneva debuta a L'Auditori

L’Auditori acull del 12 al 17 d’octubre el prestigiós director de música antiga Giovanni Antonini i la seva formació Il Giardino Armonico juntament amb la jove soprano Julia Lezhneva que enregistraran a la Sala Pau Casals el seu últim disc amb la discogràfica DECCA (Universal) en coproducció amb L’Auditori amb obres de Vivaldi, Händel, Geminiani, Haydn i Mozart.

El programa enregistrat per al disc es presentarà en concert el dia 17 a les 21h a la Sala Pau Casals de L’Auditori.

D’aquesta manera, L’Auditori es posiciona com un centre de producció musical que no només acull les actuacions dels principals intèrprets i formacions, sinó que també impulsa projectes de creació discogràfica.

El programa del concert del dia 17 és el següent:

VIVALDI Concert en Fa major op. X núm. 1 RV 433 "La tempesta di mare"
HÄNDEL Motet 'Saeviat tellus inter rigores' HWV 240
HÄNDEL Motet-Antiphon 'Salve regina HWV 241
GEMINIANI Concerto Grosso núm. 6 en Re menor "La Follia"
HAYDN Simfonia núm. 49 en Fa menor "La Passione"
MOZART Motet Exsultate, jubilate KV 165

Il Giardino Armonico és una de les icones en la interpretació amb instruments originals, una de les formacions clau en la revolució el món de la música antiga amb criteris històrics, especialitzada en el repertori dels segles XVII i XVIII.

Giovanni Antonini n’és creador i director. Premi Grammy l’any 2000 per la seva col•laboració amb Cecilia Bartoli, Antonini ha actuat com a director i solista de flauta dolça i barroca a tot el món, inclosa la Filharmònica de Berlín.

Per a aquest darrer treball, Antonini i Il Giardino Armonico han comptat amb la col•laboració de la soprano russa Julia Lezhneva. Amb només 22 anys, la jove soprano ja és una de les cantants més demandades del moment.

Font: Departament de premsa de L'Auditori de Barcelona.

dijous, 4 d’octubre de 2012

Tímid inici de temporada

Giordani i Urmana (A. Bofill)
Teníem moltes ganes de gaudir de La forza del destino (G. Verdi), i teníem moltes ganes de descobrir la faceta verdiana de Violeta Urmana, però vam sortir del teatre decebuts per un espectacle mat, sense cap tragèdia artística, però tampoc sense cap brillantor en especial.

La major part dels aplaudiments van ser per a Renato Palumbo, que al capdavant de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va saber fer brillar la música de Verdi.

En el rang vocal, i crec que tots hi estem d'acord, la medalla d'or és pel baríton francès Ludovic Tézier (Don Carlo); tot i que també va saber recollir el caliu del públic el buffo Bruno de Simone (Fra Melitone), tot un expert en aquest tipus de papers còmics, tot i no tenir una veu  especialment bella, però que compensa amb un gran control de la seva efectivitat còmica. 

La pitjor part se l'endú -un cop més- el tenor Marcello Giordani (Don Alvaro), al qual darrerament hem vist molt al Liceu, però l'hem gaudit ben poc. Només es mostra relativament còmode en el registre més central, ja que als extrems de la seva tessitura el so deixa de ser homogeni, per ser irregular o inexistent. I em pregunto: un tenor com aquest és el que un teatre com el Liceu ha de contractar per la nit d'inici de la temporada? 

Violeta Urmana (Leonora) ha estat una gran dama de l'òpera, i era el primer cop que cantava la Leonora al Liceu, de fet ha estat el primer Verdi que ha cantat a Barcelona. Però ha decebut, i molt. Cert és que la forza té una d'aquelles àries que eclipsen el títol, tot i contenir altres moments d'alt lirisme i bellesa musical, però no hem d'enganyar-nos: tots esperàvem un "Pace, pace, mio Dio" de catàleg. I no va ser així, tot al contrari. La inseguretat d'un paper poc assajat pot ser l'excusa, però la falta de recursos -potser a causa del desgast natural de la veu- en poden ser l'explicació.

És cert que argumentalment aquesta és una òpera impossible, amb girs difícils de justificar i amb uns salts temporals i geogràfics quasi inexplicables, de manera que és quasi impossible aconseguir una bona dramatúrgia. Jean-Claude Auvray fa allò que pot per aconseguir un espectacle homogeni, un dels canvis és ubicar l'obertura entre el primer i el segon acte, suposo que per a remarcar allò dels temes (leitmotive) de l'obra, molt coneguts, sigui dit de pas. Basa la dramatúrgia en pocs elements estàtics a l'escenari, com una taula i una cadira, a més d'un crist gegent sense creu. El resultat: correcte. Res més.

En resum, ens n'esperàvem molt més. Un inici de temporada amb una forza sense trempera, tímida. Esperem que no sigui un presagi dels temps difícils que li vénen al Liceu.

dimecres, 3 d’octubre de 2012

Els pescadors de perles (Bizet)

L'òpera, d'ambientació exòtica, va ser un encàrrec de Léon Carvalho, director del Théâtre Lyrique de París. A l'estrena va obtenir un discret èxit de públic, i una freda acollida per una part de la crítica, tot i que a favor del jove compositor van trobar-se les autoritzades veus de Ludovic Halévy i d'Hector Berlioz, qui va considerar que hi havia «una quantitat considerable de peces musicals belles i expressives i plenes de vigor».

No obstant això, rendits admiradors de l'obra mestra de Bizet, Carmen, com ara Hans von Bülow i Nietzsche van menysprear aquesta primerenca obra del compositor francès: el primer la va titllar d'«opereta tràgica» i el segon no va suportar la representació completa de l'obra, fugint en acabar el primer acte.

L’estrena va ser el mes de setembre de l’any 1863, i va mantenir-se als escenaris fins a les darreries de novembre, gaudint d'un total de 18 representacions i després va desaparèixer dels teatres francesos.

El mateix compositor va fer algunes modificacions a la partitura, però mai més va tenir l'oportunitat de tornar a veure l'òpera al damunt de l'escenari. No va ser fins el 21 d'abril de 1893 que va tornar a ser reposada, aquesta vegada a l'Opéra-Comique, durant l'Exposició Universal de París, presentada en italià per l'editor Sonzogno en una traducció d'Angelo Zanardini i amb el final modificat.

La peça més cèlebre de l'òpera és la romança del tenor Je crois entendre encore, que s’ha mantingut en el repertori dels més grans tenors lírico-lleugers. No obstant això, amb el pas del temps, Les Pêcheurs de perles ha conegut una plena rehabilitació i actualment pot ser considerada una peça de repertori, cantada tant en francès com en italià. L'obra pateix per les limitacions del llibret, més aviat inconnex, però la partitura gaudeix de la suau expressivitat, elegant i sensual del millor Bizet, i està orquestrada magistralment.

Aquí podeu recuperar el resum argumental i musical que vam dedicar-li als Moments d'òpera de La Xarxa: