dijous, 30 d’octubre del 2014

Una 'Lucia' de veus masculines

Albert Casals (Edgardo)
Una temporada més els Amics de l'Òpera de Sabdell han obert el teló, amb els temps que corren això ja de per sí és una notícia. Però a més ho fan presentant una exigent obra que no pot entendre's sense un bon repartiment vocal. El títol escollit ha estat Lucia di Lammermoor (Nàpols, 1835) òpera dividida en tres actes, amb música de Gaetano Donizetti, i llibret de Salvatore Cammarano.

En la nit de l'estrena tres veus masculines van sustentar la representació, mentre que la protagonista del títol, Lucia, si bé va presentar una veu de qualitat, també és cert que no es tracta d'una veu adequada per cantar aquest rol de Donizetti.

Però anem a pams. Enrico, el germà malparit, va a càrrec del baríton Ismael Pons, un habitual a Sabadell, i no va decebre, tot al contrari. Entrega absoluta al rol, tant pel que fa als aspectes vocals, com interpretatius. La veu de Pons és gran i coneix bé la sala de La Faràndula, així aconsegueix remoure'ns l'estómac quan "ven" a la seva germana només per salvar la seva reputació i economia.

Xavier Aguilar, tot i el breu rol de Raimondo, presumeix d'una emissió clara i contundent. Potser limitada en l'expressió dramàtica, però de sobres solvent per un paper d'aquestes característiques. Potser ja ha arribat el moment de confiar-li un paper de major rellevància. El temps dirà.

Però qui realment va fer un gran paper, és el tenor Albert Casals, amb un Edgardo que potser arriba massa cansat a la fi de la representació -no cal oblidar que la d'ahir era nit d'estrena, i per tant de nervis-, però que equilibra l'expressió dramàtica i una emissió de gran claredat. Casals fa temps que canta a Sabadell, i ocasionalment també interpreta petits rols al Liceu, i d'un temps cap aquí la seva veu ha anat canviant, però la progressió més clara la vam veure anit a Sabadell, amb uns harmònics de gran bellesa. Bravo Albert, segueix així!

Malauradament, la soprano Saioa Hernández no va poder lluir com es mereix en totes les parts del seu personatge, Lucia. La d'Hernández és una gran veu, en tots els sentits, i això li limita els aguts i la coloratura, dos "defectes" que no la fan la persona adequada per assumir un dels rols més emblemàtics per a soprano lleugera de coloratura. Tot i això, les bones arts d'Hernández presenten a una creïble i torbada jove, enganyada pel seu germà i víctima de la follia per un amor trencat.

Menys encertada va estar l'orquestra, dirigida per Daniel Gil de Tejada, ja que va manifestar poca cohesió i, fins i tot, el que va semblar poca familiaritat amb la partitura. Pocs assajos? Segurament aquest problema s'anirà solucionant amb el pas de les representacions que faran arreu del país. Gil de Tejada també va dirigir el cor, i en aquest sentit el resultat és molt més lloable, amb unes masses corals sòlides i ben integrades a l'obra.

Finalment, la direcció i concepció escènica va ser obra de Pau Monterde, i si globalment ens presenten una obra molt ben adaptada al llibret de Cammarano, també és cert que haurien pogut escollir una mort d'Edgardo una mica més creïble, però no avançaré res pels que no ho hàgiu pogut veure encara. I menció especial a la bona feina feta en l'apartat lumínic, assumida per Nani Valls.

Amb motiu de les representacions a Sabadell hem dedicat la darrera edició dels Moments d'òpera a aquest títol, un programa que podeu recuperar al següent enllaç:


dimecres, 15 d’octubre del 2014

La Traviata dóna el tret de sortida a la temporada del Liceu

Ciofi i Castronovo (A. Bofill)
Amb catifa vermella a l'entrada, guàrdia de gala i la presència de personalitats i cares conegudes del món de la cultura i els mitjans de comunicació catalans, anit es donava el tret de sortida a la temporada 2014 - 2015 del Gran Teatre del Liceu; i ho feïa amb un títol de referència, La Traviata de Giuseppe Verdi.

L'ocasió s'ho valia, ja que no només s'inaugurava temporada, sinó que també es commemorava el 15è aniversari de la reobertura del teatre, després del fatídic incendi de l'any 1994.

David McVicar ha estat l'escollit per dirigir i concebre l'escena d'aquesta mítica obra, i la decisió de McVicar és la de tornar als orígens, però sense renunciar a les idees que Verdi no va poder posar al damunt de l'escenari l'any de l'estrena, el 1853, quan la moral de l'època li va impedir que s'evidenciés el drama moral i ètic que presenta el títol.

McVicar no fa concessions i, si la producció en apariència és convencional i clàssica, realment pessiga l'ànima en mostrar la cruesa d'una societat amoral, on els cavallers es distreuen amb prostitutes, i on la col·lectivitat és tan sols una aparença d'una crua solitud. El drama d'una prostituta que mor sola i pobra, ras i curt. Destacar que el treball de McVicar és reforçat per un impecable vestuari que signa Tanya MacCallin.

Pel que fa a les veus, si bé al primer acte Patrizia Ciofi va fer-nos patir en no adaptar-se a les exigències i agilitats del rol, a partir del segon acte -i més encara al tercer- les bones arts de la soprano van compensar el dèficit inicial. La seva és una Violetta íntima, que accentua la seva desgràcia i la seva solitud.

Un treball compensat pel tenor Charles Castronovo, que anit debutava al Liceu. Castronovo és elegant, i si bé va patir a la cabaletta de l'inici de l'acte segon, els resultats del seu cant van millorar de manera important a partir d'aquell moment.

Però si una veu masculina va brillar amb llum pròpia, i així mateix ho va reconèixer el públic amb els seus aplaudiments, va ser la del baríton Vladimir Stoyanov (Germont), amb una gran adaptació al rol, i una interpretació altament creïble.

Al meu entendre, un dels majors encerts va ser la direcció musical, que va anar a càrrec de tot un expert en el repertori, Evelino Pidò. Pidò va aconseguir, des de la primera nota, una direcció pensada en accentuar el drama de Violetta, i ho feïa acariciant les veus, però també amb el tremp necessari quan l'escena ho requeria. Així, sumat al més que òptim rendiment del cor del teatre, el resultat va resultar més que notable.

En tot cas, i més enllà de les visions de cadascú, sempre ve de gust anar a veure La Traviata, i més encara quan els resultats globals són tan òptims.

Si no coneixeu l'obra, us convido a descobrir-la clicant al següent enllaç:


A més que, amb motiu de les representacions al Liceu, els companys de l'Àrtic de BTV van convidar-me a fer una pinzellada sobre el títol, fet que vaig aprofitar per parlar dels brindis al món de l'òpera:

dissabte, 11 d’octubre del 2014

"Liceistes i cruzados" al TNC

Foto: TNC.
Després de l'encert de l'inici de la temporada amb Per començar, Sarsuela! concebuda i dirigida per Xavier Albertí, al Teatre Nacional de Catalunya segueixen amb referències líriques, però en aquesta ocasió amb un clàssic de Serafí Pitarra, Liceistes i Cruzados (1865).

El text ens trasllada als encontres -i sobretot desencontres- entre els liceistes i els cruzados. Una lectura entranyable, àcida i en ocasions còmica, d'una Barcelona ja desapareguda, la de mitjans del segle XIX. I la rivalitat de dos teatres: el de la Sta Creu (i posterior Principal, per accentuar la seva importància a la ciutat), i l'aleshores nou Gran Teatre del Liceu.

El text de Serafí Pitarra que pot veure's a la sala petita del TNC fins el proper 9 de novembre -veurem què passa en aquella data!- és un divertit record, amb una clara intenció de sàtira, de les preocupacions d'una societat benestant que adorava fer-se veure, i demostrar la seva sapiència musical; més que no pas avessada a descobrir la bellesa intrínseca de la música. Unes situacions que bé poden ser vigents avui dia a l'entorn del món de la lírica, i el de la clàssica en general. A banda que fa surar un altre tòpic ben actual: "ja no es canta com abans". Quants cops ho hem sentit aquells que encara no pentinem canes!?

Un altre dels seus atractius és el català que s'usa en escena, un català calcat al que es parlava en aquell moment. Per tant, farcit de castellanismes i amb mots avui totalment anacrònics, però que ens donen a conèixer un català ja desaparegut.

Jordi Prat dirigeix el text a la comicitat, no sempre de manera efectiva, però sí tenint clar que no vol amagar la musicalitat del text en vers, ni limitar la teatralitat de l'obra buscant una interpretació natural. Tot al contrari, i amb un gran encert.

En tot cas, si sou amants de la lírica i habituals al Liceu, us agradarà divertir-vos amb una obra que us explicarà com es vivia l'òpera fa un segle i mig, i hi reconeixereu moltes melodies que -encara avui- són imprescindibles a qualsevol teatre d'òpera.

Per cert, durant la representació se'ns presenta una petita errada de caràcter històric. I és que en un moment de la representació, el personatge que interpreta l'Anna Moliner (brava!) entona unes notes de la Carmen de Bizet; però aquest títol no s'estrenaria a París fins l'any 1875 (10 anys després que Pitarra escrivís el seu text), i no arribaria a Barcelona fins l'any 1881, al Teatre Líric.

dijous, 9 d’octubre del 2014

Tornen els Sopars Lírics al "7 portes"

En una setmana comença la tercera edició del cicle de Sopars Lírics al mític restaurant 7 portes de Barcelona. Una proposta que compta amb la direcció artística de Roger Alier i Jordi Maddaleno que, per tercer any, permet visualitzar joves promeses de la lírica del país. 

La proposta no pot ser més rodona: un refrigeri de benvinguda, un sopar al restaurant que Maria Callas va escollir en la seva única actuació al Liceu i, per acabar, un recital líric a la distància curta. Tot per tan sols 45€.

Les propostes de l'actual temporada són les següents:

Dijous 16 d'octubre: Carlos Daza, baríton.

Divendres 14 de novembre: Serena Sáenz, soprano.

Dimarts 16 de desembre: Carol Garcia, mezzosoprano.

Divendres 30 de gener: Antonio Fajardo, baix.

Divendres 20 de febrer: Maribel Ortega, soprano.

Divendres 13 de març: Yauci Yanes, tenor.

Dissabte 18 d'abril: Josep-Ramon Olivé, baríton.

Divendres 15 de maig: Maria Miró, soprano.

En total 8 concerts de veus molt diverses, però amb un denominador comú: són joves i tenen molt futur per endavant, ja que la tria d'Alier i Maddaleno no és fruit de la casualitat, sinó gràcies a un constant seguiment de les veus emergents. Tots els cantants seran acompanyats al piano per Josep Buforn. Més informació, al web del restaurant 7 portes.

dimecres, 8 d’octubre del 2014

Premis de la Crítica de la temporada 2013-2014

Ahir dimarts 7 d'octubre van concedir-se els Premis de la Crítica de la temporada 2013-2014, convocats per l’Associació d’Amics del Liceu i que ja han arribat a la seva 22a edició. Aquest és el veredicte final:

Premi a la millor representació de la temporada: a La llegenda de la ciutat invisible de Kitej del Gran Teatre del Liceu.

Premi al millor director d’escena: ex aequo a Laurent Pelly per Cendrillon i Dmitri Tcherniakov per La llegenda de la ciutat invisible de Kitej del Gran Teatre del Liceu.

Premi a la millor direcció musical: a Andrew Davis per Cendrillon del Gran Teatre del Liceu.

Premi al millor cantant masculí: a Carlos Álvarez per Andrea Chénier del Festival de Peralada.

Premi a la millor cantant femenina: a Joyce DiDonato per Cendrillon del Gran Teatre del Liceu.

Premi al millor cantant en recital o en concert: a Jonas Kaufmann al Gran Teatre del Liceu i al Festival de Peralada.

Premi al cantant revelació: a Svetlana Ignatovitx per La llegenda de la ciutat invisible de Kitej del Gran Teatre del Liceu-

Menció especial del jurat: a la iniciativa del Festival LIFE Victoria, que el 2014 celebra la seva segona edició, que ha suposat el naixement d'un nou cicle de lied a Barcelona.

Error més notable de la temporada: la pobresa de la commemoració del Bicentenari Verdi al Liceu.

El jurat vam formar-lo els següents crítics i divulgadors:

Marcel Cervelló d’Ópera Actual
Xavier Cester de l'Ara i la revista Opera
Mercedes Conde de la Revista Musical Catalana
Albert Galceran de BTV i La Xarxa
César López d’El Periódico
Jordi Maluquer de RAC1 
Pablo Meléndez–Haddad d’ABC
Javier Pérez Senz d’Scherzo, de Time Out i Radio Clásica
Xavier Pujol d’El País 
Jaume Radigales de Catalunya Música
Fernando Sans Rivière de La Razón
Javier Blánquez d’El Mundo