EL RIGOLETTO DE SABADELL, UNA MOLT BONA PROPOSTA

La d'ahir va ser una nit especial a Sabadell, d'entrada l'inici de temporada sempre és un motiu de joia per a una associació (Amics de l'Òpera de Sabadell) que amb poc més d'un milió d'euros cada temporada presenten tres títols operístics i una sarsuela -enguany, degut a la retallada pressupostària, serà un concert dedicat a la sarsuela-.

Per una altra banda, va ser una nit especial degut al títol que presentaven: Rigoletto de Giuseppe Verdi; crec que a aquestes alçades tots estem d'acord que aquesta òpera requereix de grans intèrprets, pel que fa a la vocalitat, però també a la intencionalitat; a banda de ser una de les millors creacions del geni de Busseto.

Doncs bé, anit va produir-se la combincació necessària per aconseguir que l'inici de la temporada sigui notable. Però anem a pams.

El rol protagonista -Rigoletto- va anar a càrrec del veterà Ismael Pons, qui va donar el millor de sí per oferir un personatge ben dotat vocalment i interpretativament, donada la complexa psicologia del personatge. Si bé és cert que el global de la interpretació va ser notaable, també ho és que al segon acte la seva veu va defallir en algun moment, desapareixent en els concertants, però sense ser això una qüestió que hagi d'enfosquir la seva interpretació. Durant el tercer acte, segurament és quan millor va presentar-se.

El Duca va assumir-lo Sergio Escobar, tenor de GRAN veu, però mancada de matisos i intencions. Al seu instrument, de bell color, li falten reguladors que permetin modular la veu i dotar-la de més sentit dramàtic la seva interpetació. Així doncs, el resultat general va ser molt bo, però millorable si hagués pogut plantejar un Duca amb més intencionalitat, i menys volum.

Saioa Hernández va ser una bona Gilda -sobretot al segon i tercer acte-; la seva actuació va començar amb problemes de projecció que va anar corregint a mesura que avançava la partitura, en certa manera gràcies a l'evolució del personatge, ja que Hernández és més lírica que lleugera, de manera que les agilitats i els sobreaguts del primer acte li van causar algun problema que va saber solventar. Especialment emotiva va ser la mort del seu personatge, als braços de Rigoletto, en aquell punt va saber treure el millor del seu interessant instrument.

De la resta del repartiment haig de destacar el baix -encara que al programa de mà hi digui baríton- Jeroboám Tejera, un Sparafucile d'àmplia veu i greus foscos, però amb molt bon fraseig i profunditat interpretativa. Potser un dels que més van agradar-me de tot el repartiment.

La direcció escènica, assumida per Carles Ortiz, va estar discreta, però efectiva i pràctica, així que va ajudar als cantants a moure's còmodament per l'escenari. De tota manera, haig de destacar el perrucot que presentava Monterone, no n'hi havia cap que li quedés pitjor!?

La direcció musical va ser més discreta, Elio Orciuolo, tot i els seus moviments enèrgics, no va poder aconseguir que l'Orquestra Simfònica del Vallès sonés del tot regular, i va mostrar alguns problemes de coordinació i ritme.

El cor, dirigit per Daniel Gil de Tejada, va sonar molt millor del que és habitual, mostrant una molt positiva evolució que cal aplaudir.

Finalment, destacar que és aquesta una molt bona producció que no us podeu deixar perdre, realment gaudireu d'un gran espectacle operístic, totalment recomanable. Un cop més hem de felicitar a l'AAOS per la genial producció de Rigoletto. Enhorabona!