Efectiva Bohème al Liceu

Quart acte de La Bohème (A. Bofill)

El passat dilluns va ser nit de Bohème al Liceu. Després de veure l'assaig general de divendres i l'estrena de dilluns, la reflexió sobre aquest títol m'és dubtosa. D'entrada va agradar-me poder trobar-me amb un plantejament escènic de tall clàssic i convencional, però amb espectaculars moviments escènics (ben resolts gràcies a les característiques tècniques del teatre). Però, de fet, La Bohème ja és això: el París més bohèmi on una colla de joves idealistes viuen l'amistat, l'amor, la felicitat, la soledat i, finalment, la mort.

El plantejament escènic de Giancarlo del Mónaco no va més enllà d'això, i potser això fa que l'espectador habitual a l'òpera hi trobi a faltar alguna cosa.

De fet, la direcció escènica va ser present en tot moment, fins al menor dels detalls, la qual cosa va restar naturalitat a les interpretacions que, segur, a més van veure's afectades per la tèrbola situació que viu el Liceu els darrers temps. Al cap i a la fi, els cantants són persones i el neguit de no saber si la producció tirarà endavant, o no, els ha d'afectar.

Dit això, ens fixarem en la part vocal. Ramon Vargas debutava cantant una òpera al Liceu, i va oferir un Rodolfo de molt bella expressió, tot i que mancant de volum als tres primers actes, no va ser fins al quart quan vam poder sentir-lo amb claredat (i vagi per endavant que estava assegut a la fila 5 de platea). 

Pel que fa a la Mimì de Fiorenza Cedolins va estar impecable al tercer acte, absent als dos primers i efectiva -que no genial- al darrer. És possible que en les properes representacions la seva interpretació vagi millorant.

Gratament sorpresos vam quedar-nos al darrer acte amb la Musetta d'Ainhoa Arteta, la soprano va basar la seva interpretació en uns piani bellíssims i, durant tota la representació, una actuació impecable.

Tant Colmabara (Colline) com Maltman (Marcello) van demostrar una emissió genial, potser els millors de tota la jornada. Bravi!

Pel que fa a l'orquestra, Víctor Pablo Pérez, va saber extreure un so homogeni, potser poc intens, i en alguns moments massa fort. Tot i així, en general va aconseguir domar l'Orquesta Simfònica del Liceu i treure'n un resultat notable.

En general, un títol aconsellable per apropar-se al món de l'òpera, però que tractant-se d'una obra tan emblemàtica, potser hauria estat bé que no només ens emocionés, sinó que ens commocionés, cosa que no va arribar a passar en cap moment.