dimecres, 16 de maig de 2012

Una "Adriana" per la història

Adriana Lecouvreur (F. Cilèa) és una òpera complexa d'interpretar i de dur a l'escena, per allò d'explicar el teatre des del teatre; però el plantejament escènic que ens proposa David McVicar ens fa vibrar amb una proposta de tall clàssic, però decorada amb la teconologia més puntera pels moviments escènics, un vestuari d'"alta costura" i una direcció d'actors molt acurada i convincent (tot i la curiosa o poc creïble mort d'Adriana).

En el rang vocal, almenys la nit de l'estrena, els dos protagonistes van oferir-nos una festa pels sentits. Roberto Alagna (Maurizio) va demostrar un cop més que viu un dels millors moments de la seva carrera, i això queda clar en el seu cant: elegant, emotiu, ben projectat, etc. Tot un luxe que va començar i acabar de manera impecable, mostrant una veu còmode en tota la regió de la seva emissió (sense els problemes del passat en la part més aguda de la seva tessitura).

Barbara Frittoli (Adriana) va anar de menys a més, però amb un estàndard de qualitat altíssim. Va culminar la seva interpretació amb l'emoció necessària, malgrat la complexitat del rol, sense caure en la fredor d'un cant excessivament tècnic, ni en l'exageració d'una interpretació poc assajada. Tot en la mesura justa, amb precisió quirúrgica, però emoció poètica.

La tercera en discòrdia -segons l'argument- és la Princesa de Bouillon, interpretada per la veterana Dolora Zajick (imprescindible visitar el seu web, on se'ns presenta com el centre de l'univers!), la qual va construir un personatge poderós, altiu i venjatiu. Algunes de les seves intervencions faran història i, de fet, la seva interpretació serà recordada molts anys. Malgrat l'excel·lència de la part vocal, Zajick presenta un físic que fa poc creïble que, en algun moment, Maurizio pugui arribar a dubtar entre Adriana o ella. De fet, la diferència generacional fa difícil assumir que el triangle Maurizio-Adriana-Bouillon sigui, realment, un triangle amorós.

Joan Pons (Michonnet) va recordar-nos que "sap més el dimoni per vell, que per dimoni", de manera que el seu cant va ser impecable, però accentuat per una presència ja fatigada. Tot i així, la veu hi és, l'experiència també i el resultat l'avala per formar part del principal cast d'aquesta producció.

L'Orquestra Simfònica del Liceu dirigida per Maurizio Benini va aconseguir un so homogeni, que embolcalla la trama argumental, acompanya als cantants, i té el protagonisme necessari quan se li requereix. En resum, una excel·lent Adriana Lecouvreur que, almenys pel que fa al repartiment de la nit d'estrena, no podeu deixar-vos perdre.


Per cert, pels més curiosos, destacar que la nit de l'estrena vam poder veure per l'amfiteatre i al Saló dels Miralls del Liceu, a la soprano Angela Gheorghiu, exdona del tenor Roberto Alagna. Ella, gens discreta, va deixar-se veure, i potser això va servir d'estímul als cantants, si tenim en compte que Gheorghiu, acompanyada de Jonas Kaufmann, va protagonizar l'estrena d'aquesta producció a Londres. Què va passar després de l'actuació? Això ja no ho sabem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada