Gruberova a Viena: God save the Queen!

Bros atenent-nos al Cafè Demel (Viena)

El passat 26 de maig vaig poder assistir a la primera de les representacions de l'òpera Roberto Devereux (G. Donizetti), protagnitzada per la soprano Edita Gruberova (Elisabetta) i el tenor barceloní Josep Bros (Roberto). La direcció escènica va anar a càrrec de Helmut Stürmer (ja vista a la Wiener Staatsoper), i la direcció musical la va assumir Evelino Pidò, el qual debutava amb aquest títol.

No cal dir que escoltar Gruberova interpretant el rol de la reina anglesa és un gran al·licient, potser el motiu principal del viatge a Viena; però conversar amb el tenor Josep Bros també va ser un argument prou sòlid com per emprendre el viatge a Àustria. I és que properament emetrem una conversa sobre Roberto Devereux amb el tenor barceloní.

Destacar que Bros va assegurar-nos que Gruberova no es retirarà el pròxim any 2014, contradint algunes publicacions italianes. És més, va assegurar que tenen estimulants projectes conjunts. 

Però cal que ens centrem en les representacions de l'òpera que avui ens ocupa. Gruberova -tal i com indica el títol d'aquest post- segueix sent la reina Tudor per excel·lència: el paper d'Elisabetta li escau perfectament per l'edat i, sobretot, per la seva vocalitat. Va presentar-nos una veu molt saludable i va desplegar els seus recursos habituals, aconseguint fer embogir al públic vienès des del primer minut. 

Josep Bros, per la seva banda, va exhibir la seva gran elegància en el fraseig, en especial al duet amb Sara (Nadia Krasteva) al final del primer acte, o a l'ària "Come un spirto angelico"; el tenor barceloní va mostrar una veu sòlida, menys lleugera i més enfocada a la corda de tenor líric, cosa que ens fa pensar en un progressiu canvi de repertori (el seu recent debut com a Rodolfo ho confirma). La regió més aguda de la seva tessitura (a vegades problemàtica) no va presentar cap problema. 

Pel que fa a la posada en escena, Stürmer signa una errant producció que ens ubica a l'interior d'un teatre en runes (com la corona anglesa durant el regnat d'Elisabetta), on el moviment esènic és previsible i molt limitat, a causa del poc espai que resta pels actors. No va estimular-nos en cap moment.  

La direcció musical de Pidò va estar al capdavant de l'orquestra de la Wiener Staatsoper i, què dir!?, doncs excel·lent. Ja en l'obertura s'intuïa una gran nit, que va anar confirmant-se al llarg de tota la representació. Pidò va saber combinar la contundència amb els matissos necessaris per no apagar les veus dels cantants.

Una nit rodona.