DOÑA FRANCISQUITA, L'ARGUMENT

Finalment, el primer repartiment del darrer títol de la temporada del Gran Teatre del Liceu, Doña Francisquita, podrà veure's el proper dia 25 de juliol, a partir de les 17h. Així doncs, i ja que dissabte també hi ha representació -amb el segon repartiment-, avui us faig arribar l'argument d'aquesta sarsuela que fou definida pels seus autors -el compositor Amadeu Vives i els llibretistes Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw- com a «comèdia lírica».

La idea de partir de la comèdia de Lope de Vega La discreta enamorada fou del mateix Vives. A l’estrena del Teatro Apolo de Madrid el 17 d’octubre de 1923, l’autor no hi pogué assistir perquè havia sofert un greu accident (l’orquestració fou acabada per Joaquín Turina i altres assistents seus), però seguí des del seu llit, per telèfon, el grandiós èxit.

L’acció té lloc al Madrid de mitjans segle XIX durant els dies de Carnaval.

Acte I

En una popular plaça madrilenya, a l’inici del Carnaval, veiem dos amics estudiants, Fernando i Cardona, que es troben amb Irene i Aurora la Beltrana, aquesta una actriu de gran predicament. Aurora, de caràcter fort i orgullós, menysprea les apassionades paraules de Fernando, que li va rendidament al darrere i Cardona aconsella a l’amic que no mostri tan ingènuament els seus sentiments.

Apareix –amb la seva mare, Doña Francisca– Francisquita, jove i atractiva, que està enamorada de Fernando. Altres personatges són Lorenzo Pérez, “botellero”, i el seu amic Juan Andrés, i Aurora retreu a Fernando que el nouvingut, Lorenzo, sí que és un home i se’n va amb ell. Francisquita, per cridar l’atenció de Fernando, deixa caure el seu mocador i aconsegueix que el noi l’hi torni. Cardona vol convèncer el seu amic que li valdria més festejar Francisquita i deixar la Beltrana, però Fernando, tot i trobar bonica la noia, no en fa cas. Don Matías, pare de Fernando, apareix amb un ram de flors amb la intenció de declarar el seu amor a Francisquita. Doña Francisca pensava que el vell senyor la pretenia a ella, però aviat s’adonen mare i filla que Don Matías s’ha enamorat follament de la noieta. Aquesta, llesta i atrevida, decideix fingir que accepta i lluitar per aconseguir el fill que estima. Li diu que Fernando fa dies que l’empaita i que cal allunyar-lo de Madrid.

Torna Aurora amb Lorenzo, que es mostra gelós de Fernando, i arriben Fernando i Cardona, els quals, en veure la Beltrana, decideixen provocar-li també gelosia, però la Beltrana s’adona del joc i se’n va. Don Matías busca Fernando per aclarir les acusacions de Francisquita i es produeixen una sèrie d’equívocs, ja que el fill parla d’Aurora, mentre que el pare ho fa de Francisquita; el jove desautoritza l’actriu, que no considera una dona honorable per casar-se amb ella; el pare s’indigna més amb el fill i l’amenaça. Apareix Francisquita, i Fernando, amb la constant intervenció de Cardona, comença a coquetejar amb ella amb la intenció de provocar la gelosia d’Aurora. Fernando admet que la noia és molt bonica, però continua obsessionat per l’actriu. L’acte acaba amb la celebració del Carnaval presidida per Aurora i la sortida d’uns nuvis de l’església on s’han casat.

Acte II

En una esplanada celebren el Carnaval personatges del Madrid popular, disfressats i amb màscares. Aurora la Bertrana canta una copla, ara dolguda pel canvi que ha fet Fernando, i apareix el nombrós grup de l’anomenada «Cofradía de la Bulla», que canta una cançó jocosa. Entren Fernando i Cardona, aquest disfressat de dona per poder acostar-se a les noietes. Don Matías ha fet cridar el seu fill perquè saludi la seva futura esposa, Francisquita, abans de marxar desterrat de Madrid. Francisquita fingeix que està buscant la mare i el seu futur marit i Fernando queda cor-robat de la bellesa i simpatia de la noia, que coqueteja descaradament amb ell i intenta dissimular la seva alegria en veure l’amor i la nova disposició de Fernando vers ella, disposat ara a casar-s’hi sense condicions. El canvi de sentiments que experimenta el jove –l’enamorament que sent per la jove i ingènua Francisquita i les brases que resten del seu turmentat amor i desig cap a la dona fatal que és Aurora– s’expressa en la famosíssima romança «Por el humo se sabe dónde está el fuego».

Cardona, vestit de maja, simula una escena de seducció amb Fernando que l’actriu creu que es de debò i li provoca un atac de gelosia. Aurora, despitada, intenta reconquerir la seva passió, però Fernando creu que només la motiva la gelosia i recorda el menyspreu que li ha mostrat i la rebutja completament. Ella jura venjar-se’n. Entren Doña Francisca, Francisquita i Don Matías i també Cardona, ja vestit d’home. El vell desconfia de la presència del seu fill, que afirma que ha vingut a acomiadar-se, però que aviat comença a coquetejar amb Francisquita. Els cinc personatges canten un graciós quintet, en el qual cadascun expressa les seves inquietuds. Francisquita en acomiadar-se de Fernando simula un desmai i cau als seus braços.

Arriba molta gent tocant i cantant, i també Juan Andrés i Lorenzo Pérez, que paga la festa que s’ha organitzat. Aurora balla una masurca, fet que incomoda Lorenzo, que, ple de gelosia, amenaça de ferir qui gosi ballar amb ella. Francisquita aconsegueix que Fernando s’afanyi a reptar el galant, però Don Matías vol mostrar que encara és un home fort i valent i s’avança a ballar amb Aurora. Quan Lorenzo l’ataca, el domina en pocs instants. Fernando i Francisquita ballen la mateixa tonada, i s’intercanvien paraules amoroses, mentre Cardona, per completar la ronda, treu a ballar Doña Francisca.

Acte III

En un carrer de Madrid on hi ha la casa de Don Matías, de nit, després del típic anunci del sereno, hi entren sis parelles de noies i nois enamorats que canten l’anomenat «Coro de los románticos». Una sèrie de trobades i intrigues precedeixen la reunió de tots els protagonistes al ball de Cuchilleros. Francisquita li diu al vell que Fernando continua festejant-la i, d’altra banda, assegura a la seva mare que es vol casar realment amb Don Matías i que el seu fill, Fernando, de qui està enamorat realment és d’ella, de Doña Francisca. Cardona convenç Fernando que vagi al ball i Aurora, malhumorada, decideix finalment també anar al ball.

En un pati del carrer de Cuchilleros, Aurora la Beltrana, a petició de Cardona, canta el bolero gitano «Marabú», acompanyada pel mateix Cardona. Els romàntics demanen que hi hagi ball i l’orquestra toca el conegut «fandango». Quan Lorenzo arriba per provocar Fernando, Cardona li assegura que aquest no té cap interès per la Beltrana i que l’hi regala de gust. Francisquita arriba amb la mare, i Fernando li demana ajuda perquè intervingui a favor del seu amor, però no s’adona que la vella està convençuda per la seva filla que el jove la festeja a ella i es comporta d’una manera grotesca. Lorenzo també creu que Fernando va darrere de la mare i ho diu a Don Matías. Quan Doña Francisca es decideix a demanar a Don Matías permís per casar-se amb el seu fill, aquest reacciona iradament i li recorda que podria ser la seva mare. Cardona aprofita l’ocasió per replicar que ell mateix es pot aplicar una reflexió semblant si considera la seva intenció de casar-se amb la noia. El vell reacciona amb noblesa i comprèn tot seguit el seu error. Francisquita demana perdó per les seves mentides i intrigues, motivades només per l’amor, i Fernando canta les gràcies de la seva estimada i li demana al pare la benedicció nupcial. Don Matías s’emociona, renuncia al seu casament i convida tothom a beure i a celebrar la boda. Cardona proposa a Aurora trobar-se aquella nit i ella sembla estar-hi d’acord. El cor dels presents canta i balla el «Canto alegre de la juventud» que celebra l’amor i l’alegria de viure.

Font: Departament de premsa del GTL.