L'òpera -o "festival escènic sagrat", segons paraules de l'autor- Parsifal, amb text i música de Richard Wagner, van estrenar-la a Bayreuth el 26 de juny de 1882. A Barcelona va veure's per primer cop el 31 de desembre de 1913, al Gran Teatre de el Liceu. És una òpera en tres actes que Wagner va començar a concebre el matí d’un divendres sant de l’any 1857.
Amb aquesta obra de maduresa, Wagner va tornar als drames musicals de contingut místic; amb Parsifal va aconseguir desencantar completament a Nietzsche, qui havia admirat el to pagà i anticonvencional de les seves creacions “nibelungues”, ja que Wagner va retornar a uns textos i actituts filocristianes inexplicables tenint en compte les creacions que ahvia presentat fins al moment.
Aquesta òpera està lleugerament basada en el poema èpic medieval (del segle XIII), “Parzival” de Wolfram von Eschenbach, sobre la vida del cavaller de la cort del Rei Artús, Percival, i la seva recerca del Sant Grial. Wagner va concebre l'obra l'abril de 1857 però només la completà vint-i-cinc anys després, estrenant-la a Bayreuth l'any 1882.
D'acord amb el seu propi relat, recollit a la seva autobiografia titulada “Mein Leben”, Wagner va concebre Parsifal el matí del Divendres Sant de 1857, a la residència que Otto von Wesendonck, ric comerciant de sedes i generós patró, havia disposat per a Wagner. Sembla probable que Wagner, dient que s'havia inspirat un Divendres Sant per a compondre l'òpera, es prengués una llicència poètica. Sigui com vulgui, s'accepta que el treball va començar a la residència que li havia cedit Wesendonck durant l'última setmana d'abril de 1857.
Després d'aquest primer esbós, Wagner no va tornar a treballar en Parsifal durant vuit anys, durant els quals va completar Tristany i Isolda i va començar Els mestres cantaires de Nuremberg.
Entre el 27 i el 30 d'agost de 1865, va reprendre Parsifal ampliant l'esbós amb un resum de l'argument i detallats comentaris sobre els personatges i temes del drama. Una vegada més, el treball va ser abandonat durant altres onze anys i mig. Durant aquest temps, Wagner va dedicar la major part de les seves energies al cicle de L'anell del nibelung, que va completar l'any 1874. Només quan aquesta gran obra va ser estrenada, Wagner va trobar temps per a dedicar-se a Parsifal. El 23 de febrer de 1877 va completar un segon i més extens esbós de l'obra, que el 19 d'abril del mateix any havia transformat en un llibret en vers (o "poema" com Wagner s'estimava més anomenar els seus llibrets).
Al setembre de 1877 va començar la música component dos esbossos de la partitures des del començament fins al final. Aquest esbós estava molt més detallat que el primer i contenia un grau considerable d'elaboració de la part instrumental.
Va començar el segon esborrany el 25 de setembre de 1877, només pocs dies després del primer. En aquesta etapa de la seva carrera, a Wagner li agradava treballar en els dos esborranys al mateix temps, canviant entre l'un i l'altre. Una vegada conclosos els esborranys, acabava la partitura final. Per cert, Wagner va compondre els actes de Parsifal d'un en un, i fins que no acabava completament un no passava al següent.
Aquest títol que els propers dies podrà veure's al Liceu serà el protagonista de l'edició d'aquest migdia dels Moments d'Òpera radiofònics. Com sempre podràs escoltar-los a través del podcast del programa.
Vaig assistir a l'estrena de la producció de Parsifal que es va oferir al G.T. Liceu el passat dia 20. De les set produccions en directe que he vist al llarg de la meva vida és, segurament, la més reeixida, musicalment parlant. L'orquestra del Liceu, sota la batuta del M. Boder, va sonar raonablement bé, i en alguns moments, molt bé.
ResponEliminaEls cantants principals, encapçalats pel Gurnemanz de H. P. König (per mi, el millor baix wagnerià actual), van mostrar una adequació i un assoliment de les seves parts extraordinari. El cor del Liceu, sonant a voltes un xic petit, també va complir amb dignitat considerable.
Ara bé, el punt més negre de la representació el va constituir l'estafa escenogràfica de Claus Guth.
Qui coneix aquesta obra se sent una mica insultat en veure una llegenda artúrica, convertida en un drama hospitalari, amb totes les connotacions i interpretacions que es vulgui, però al cap i a la fi, ambientat en un hospital de guerra a principis dels anys 20 del segle XX. El fet que apareguin els objectes "icònics" originals de l'obra resulta indiferent, si al segon acte, el jardí de les noies flors esdevé un "guateque xarlestonià" dels esbojarrats anys 20.
L'inconvenient d'aquestes escenografies presumptament trencadores és que escoltis un concepte i en visualitzis un altre completament diferent i allunyat de l'esperit de l'obra.
Amb els mitjans tecnològics actuals, hi ha la possibilitat d'aprofundir molt més en l'esperit dramàtic i visual d'aquest tipus d'obres i és cap on s'hauria de tendir.
En fi, donat que "tot torna" esperem temps escenogràfics millors.
Josep,
ResponEliminamoltes gràcies pel teu comentari, encara no he pogut assitir a les representacions de "Parsifal", però creu-me en tinc moltes ganes; més encara després de llegir-te.
Una abraçada,
Albert