Dignitat, respecte i il·lusió. Aquestres tres paraules són les que podríem usar per explicar la nova producció de Les contes d'Hoffmann de Jacques Offenbach que ahir va estrenar-se al teatre de La Faràndula de Sabadell, en el context de la temporada de l'AAOS.
Dignitat. Tot i els pocs recursos amb els quals treballen, cada nova producció aconsegueix sorprendre'ns i fer-nos gaudir d'allò més gràcies a les bones arts dels de Sabadell. Cada títol que ens presenten és un equilibri entre un bon nivell musical i unes imaginatives direccions escèniques.
Respecte. Amb els temps que corren, on els grans teatres han de fer mans i mànigues per tirar endavant les seves temporades, a Sabadell aconsegueixen mantenir en cartell tres títols operístics -i un concert-, la qual cosa és un acte de valentia i amor per la música. Enhorabona!
Il·lusió. Aquest és el motor que mou, sense cap mena de dubte, a totes les persones que participen de les produccions, i això es percep a la platea.
Centrant-nos en el títol d'avui, el primer que vull destacar és la bona feina de l'Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Rubén Gimeno, ja que han ofert una actuació molt homogènia i de gran qualitat.
En el capítol de veus, Javier Agulló ha estat un molt bon Hoffmann, tot i l'extensa i dura partitura, ha sabut mantenir el nivell vocal durant tota la representació, però alhora ha dotat de caràcter aquest infeliç personatge. Gemma Coma-Alabert, com era d'esperar, ha estat fantàstica: bona dicció en francès, elegant emissió i ha creat un Nicklausse molt convincent.
Especialment atractiva ha estat la veu del baix-baríton Svetozar Rangelov (Lindorf, Coppélius, Miracle i Dappertutto), ja que ha pogut assumir tots els personatges diabòlics, amb tots els matissos que això implica.
Saioa Hernández ha estat una correcte Olympia, tot i que ha mostrat problemes a la zona més aguda de la part, i és que aquesta cantant tot i que té un bon instrument, no és una soprano lleugera, sinó una lírica. Vam gaudir molt d'ella a Il Pirata (V. Bellini) de fa un parell de temporades, de manera que -al meu entendre- hauria d'examinar un repertori més líric i adequat a la seva tessitura, segur que així podrà demostrar totes les seves potencialitats.
La soprano Maite Alberola ha estat l'encarregada d'assumir la part d'Antonia, i ho ha fet realment molt bé, llàstima dels petits problemes d'emissió que ha tingut cap al final de la seva interpretació. Una genial cantant. I pel que fa a Giulietta, la mezzosoprano Marta Valero ha ofert una lectura un tant plana, però molt efectiva.
La proposta escènica, dirigida per Carles Ortiz, és molt correcte i ben adaptada a la història, tot i que tampoc aporta una visió nova ni especialment imaginativa.
Daniel Gil de Tejada, director del cor, ha aconseguit que aquests mostrin les seves vàlues i, tot i alguns problemes de cohesió, han estat molt bé durant tota la representació.
No vull acabar sense ressaltar la gran tasca feta per l'Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Rubén Gimeno, ja que han executat la partitura de manera molt elegant i solvent.
Daniel Gil de Tejada, director del cor, ha aconseguit que aquests mostrin les seves vàlues i, tot i alguns problemes de cohesió, han estat molt bé durant tota la representació.
No vull acabar sense ressaltar la gran tasca feta per l'Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Rubén Gimeno, ja que han executat la partitura de manera molt elegant i solvent.
En essència, una producció molt digna que val la pena anar a gaudir.
Gràcies per les teves impressions, Albert!
ResponEliminaJo hi vaig diumenge, ja t´explicaré.
De res, a tu per passar-te per aquí.
ResponEliminaDoncs ja ens explicaràs com et va diumenge.