Poderosa Tosca a Sabadell

Final de 'Tosca' a Sabadell

El passat dia 31 d'octubre l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell van donar el tret de sortida a una nova temporada d'òpera. Cada cop amb més complicacions econòmiques (ja se sap que la cultura és la primera ha patir les temudes tisorades), però amb valentia i talent els destins són pròspers.

I a les adversitats deuen estimular als de Sabadell, perquè decidir-se per Tosca (G. Puccini) no és precisament una empresa fàcil. D'entrada calen tres veus d'acer, però expressives i amb una paleta de colors suficient com per fer-nos emocionar, però la complexitat argumental del drama també obliga a una direcció escènica resolutiva i entenedora. A banda, com no, d'una orquestra a l'alçada de les circumstàncies i capacitada per defensar la música de Puccini.

Però comencem per les veus. Totes van anar de menys a més -una cosa malauradament habital al món de l'òpera-, però algunes van avançar molt més que d'altres. Saioa Hernández (Tosca) va ser la gran protagonista; teníem molt bon record de la seva Imogene (Il Pirata, de Bellini), no tan dolça és la memòria quan pensem en la seva Olympia (Les contes d'Hoffmann, d'Hoffenbach); però teníem molt clar que un paper com el de Floria Tosca li escauria perfectament a la seva poderosa i expressiva veu, i així va ser. Hernández va mostrar un caràcter poderós en escena, i va interpretar una gelosa, divina i fràgil Tosca; servint-se d'una veu molt ben esmolada, malgrat alguns problemes en el fiato a l'hora de l'esperat "Vissi d'arte". Amb tot, va ser -de llarg- la més interessant de la nit.

El Cavaradossi de Javier Agulló no va ser tan reeixit com en el cas anterior, des del primer minut va mostrar un instrument molt irregular, sobretot a la zona aguda. La incomoditat va ser constant, i això va arribar a la platea, on no va aconseguir emocionar, malgrat que el seu personatge gaudeix de brillants intervencions.

Destacar la feina del veterà Ismael Pons, encarnant al malvat baró Scarpia, que si bé la correcció va ser constant, també és cert que va quedar velat en moltes ocasions per la gran Tosca. Convincent a nivell interpretatiu, però insuficientment poderós en moltes ocasions.

De la resta del repartiment, destacar el Spoletta de Xavier Aguilar: bona comicitat, i una veu que té molt per mostrar encara, segur.

Anem a l'escena. Un cop més en Carles Ortiz demostra que cal tenir imaginació, i és que quan el pressupost no acompanya cal ser enginyós amb els pocs recursos dels quals es disposen i, en aquest sentit, vam veure una Tosca efectiva i clàssica; sense invents i que respon a les estrictes necessitats del llibret. Bona feina.

Finalment, l'Orquestra Simfònica del Vallès va sonar correcte, sota una direcció freda de Daniel Gil de Tejada. I és que Tosca és una òpera per gaudir-la (i patir-la) en la mateixa mesura, i això en gran part depèn de la feina del fossar, però la nit de l'estrena no va ser així. Per no mencionar el sorollós problema amb un violí de l'inici del segon acte. Faltaven assajos?

En general una Tosca molt satisfactòria. És molt plaent anar fins a Sabadell per constatar que, malgrat els temps que ens toquen viure, l'òpera segueix viva, i no és precisament gràcies a l'impuls de les institucions.