dijous, 15 de novembre de 2012

Un "elisir" de debuts

L'elisir d'amore no és una òpera especialment complexa, ni és una obra especialment virtuosa; però és cert que Donizetti i Romani van construir una història que funciona molt bé.

També és cert que Mario Gas va estrenar l'any 1985 una producció d'aquest títol que ha viatjat molt, i que tot i això segueix plenament vigent, en cap cas es veu "tronada".

Foto: A. Bofill

El passat diumenge va reposar-se de nou aquesta producció de Mario Gas, amb tres debuts liceístes que, a priori, semblaven interessants. El primer, i més destacat, el Nemorino de Javier Camarena que, sense cap mena de dubte, va ser el més afortunat de la tarda, amb una interpretació impecable i una veu rodona, còmode en tota la seva tessitura. En definitiva, un d'aquells cantants que deixen emprempta. Valoreu vosaltres mateixos, així va cantar la famosa romanza, "una furtiva lagrima":



La segona veu destacada, i que també va fer el seu debut al Liceu, va ser la soprano Nicole Cabell, la qual no va sortir tan airosa de la representació. Si bé és cert que va interpretar amb correcció el personatge, també és just destacar que ho va fer amb molta discreció. De fet vam tenir la sensació de veure-la en excés relaxada, sense esforçar-se per mostrar una millor Adina.

La tercera veu debutant al Liceu va ser la del Dulcamara de Simone Alberghini, tot un expert en aquest reperoti i, en efecte, va interpretar el rol tal i com s'espera: comicitat, rapidesa i bon gust. Ara bé, recordem altres Dulcamara de molta més eficàcia.

També va significar el retorn -després de fer les amèriques- d'Àngel Òdena, amb un impecable sargent Belcore. Va agradar-nos molt el treball escènic, i la complicitat amb el públic, especialment als joves que va saludar en entrar per la platea al teatre (els seus fills).

La direcció musical va anar a càrrec de Daniele Callegari, el qual va assumir la tasca amb responsabilitat i va aconseguir extreure un so excel·lent de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu.

L'elisir d'amore és una d'aquelles òperes en què tornes a casa amb un somriure d'orella a orella, i així ha de ser, i així va ser. Unes representacions molt recomanables, tan per la part escènica, com vocal i, com no, musical. Jo no m'ho deixaria perdre.

2 comentaris:

  1. L'elisir es una òpera amable i fins i tot necessària en un món massa marcat per la tragèdia.
    A més, es d'aquelles obres que creen afició entre els que no van sovint a un teatre d'òpera i com molt be dius, et fa tornar a casa amb un somriure d'orella a orella.
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. En efecte, és una òpera imprescindible per a "iniciar-se", però també ho és per a iniciats que necessiten oxigen, somriures i bones sensacions. Veure "l'elisir" és injectar-se optimisme.

    Una abraçada!

    Albert

    ResponElimina