Ja fa un temps que segueixo, entre d'altres, un blog que s'anomena Camino de Música, on tot sovint ens ofereixen explicacions tècniques i curiositats interessants del món de l'òpera.
Doncs bé, fa un parell de dies van parlar dels defectes en el cant. És habitual que tota explicació l'acompanyin d'un vídeo a tall d'exemple. Fent gala de la seva elegància, no van voler mostrar-nos cap dels nostres molt estimats cantants (tot i que segur que defectes n'haurien pogut trobar), sinó que van preferir publicar un vídeo d'una senyora, Mari Lyn que, francament, desconeixia:
Des que l'he vist no puc deixar de riure! No voldria ofendre a ningú, però quin valor posar-se a cantar d'aquesta manera! Crec que quan em dutxo no canto tant malament, tot i que no quedo pas curt. Per no parlar dels músics, doncs bé podrien tornar d'un copiós sopar amb un excés de vi al damunt.
Bé, en aquest primer vídeo, com heu pogut comprovar, perpetra peces de La Traviata (G. Verdi). Però n'hi ha més:
En aquest cas, representa que està cantant Una voce poco fa (Il barbiere di Siviglia - G. Rossini). Això m'ha fet pensar en una cosa que van dir-me fa temps: no hi ha ningú completament inútil, almenys serveix de mal exemple.
No conec la biografia d'aquesta senyora, ni tant sols la seva -segur que molt prolífica- carrera com a cantant; de fet, ni tant sols sé si es tracta d'una actriu (tipus La Cubana) interpretant algun personatge, però, francament, m'ha fet riure molt; transformant un defecte en una vitut.
Després de veure un vídeo com aquest, a qui no li ve de gust escoltar un bon cantant?
Encara que només sigui per contrast, a que sembla un cant celestial escoltar això, cantat així?:
És la soprano Anna Netrebko (Violetta) i el tenor Rolando Villazon (Alfredo). I què us sembla si acabem de fer les paus amb el món de l'òpera escoltant la molt solvent Joyce DiDonato com a Rosina interpretant la molt popular Una voce poco fa? Aquí la teniu, amb introducció inclosa:
Albert,
ResponEliminaJo soc un lector compulsiu de "Camino de Música" es un bloc genial on pots veure, amb exemples palpables, tot allò que s'explica.
Aquesta Mary Lyn es un pel extranya no?. Jo ja havia escoltat un desastre similar (no recordo el nom)i aquella, em sembla que volia ser seriosa, aquesta pel contrari em sembla totalment premeditada i cutre. Ara bé, per riure una mica no està malament. El karaoke, espectacular!!
Una abraçada
Josep,
ResponEliminajo tampoc tinc clar si va seriosament això d'aquesta senyora (¿?), però almenys fa riure. Destacaria els "trinats" (per dir-ho d'alguna manera) del sempre libera; em recorden un lladruc d'alguna gosseta...
Una abraçada!
Albert
ResponEliminaMoltes gracies .... Tu mención a "camino de música" es un honor para mí que te agradezco muchísimo, así como a Josep, pues a los dos os sigo de cerca :-)) cuando busco mis momentos de ópera y mi café de nit
jo tampoc tinc clar si va seriosament Mary Lyn ... prefiero pensar que no, para que la risa sea más plena, el nombre tambien parece un montaje algo sospechoso
A ambos: Una abraçada!
Camino,
ResponEliminate agradezco el comentario! Cada vez somos más en esto de los blogs, buena señal!
En cuanto a nuestra amiga "prima donna", no puedo imaginarme que no sea un montaje, puesto que si canta seriosamente... no tiene amigos.
En fin, a ver si alguien nos lo aclara!
Una abrazo! Y seguiremos paseándonos por los caminos que nos propones... ;)
Jo, que també tinc les sabates gastades de tant fer camins tot aturant-me un moment per fer un cafè, he de reconèixer que se m’havia escapat aquesta perla. Deu n’hi do quin tip de riure!
ResponEliminaSi més no, s’ha d’agrair-li que ens ensenyi quina és la diferencia entre cantar i fer soroll i que ho faci d’una manera divertida.
Menció especial al look de la “ diva”, impegable!
Petons a tots tres.
jajaja! Totalment d'acord! crec que aquest post podria titular-se alguna cosa així com: EL SOROLL. ;)
ResponEliminaPetons!