dilluns, 25 de gener de 2010

LA CENERENTOLA AMERICANA (KANSAS)

Es fa difícil fer una crítica d'un recital quan el repertori que s'hi canta t'és del tot (o quasi del tot) desconegut, però la cosa es facilita quan qui ha d'interpretar-lo és una cantant de l'alçada de Joyce DiDonato. La mezzosoprano ¿? (tot i que sona més com una soprano lírica) de Kansas va oferir-nos ahir una magnífica tarda al Gran Teatre del Liceu, amb un repertori que va recollir obres dels segles XVII, XVIII, XIX i XX.

Cert és, com ja he pogut llegir en varis blogs, que la primera part va ser un tant avorrida i, fins i tot, monòtona. La segona, molt més lluïda, va agradar-me més, sobretot la Serenata Spagnuola (Buzzi-Peccia), on va demostrar el bon coneixement del seu ofici, la seva amabilitat i, sobretot, una gran simpatia amb la que aconsegueix ficar-se el públic a la butxaca des del primer minut.

Tot i així, de tot el cantat ahir em quedo amb les *propines: Voi che sapete (Le nozze di Figaro - WA Mozart), que va cantar-la posant-se un corbatí al coll i interpretant un molt melengiós i pretesament innocent Cherubino; i la darrera escena de La donna del lago (G. Rossini), potser el més espectacular de tota la tarda. Per cert, aquest proper estiu cantarà aquest títol acompanyada d'aquell tenor peruà... com es diu? Ah! Sí! Juan Diego Flórez (tal i com ella mateixa va recordar-lo a la roda de premsa posterior al recital) a París.

I és que després de dues hores a l'escenari del Liceu, acompanyada pel magnífic pianista francès David Zobel, va accedir a anar-se'n a l'Espai Liceu, on hi presentaven la producció en DVD de La Cenerentola (G. Rossini) que la temporada 2007 - 2008 vam poder veure a Barcelona i que va coprotagonitzar amb Juan Diego Flórez. La direcció escènica, molt bonica, per cert, va anar a càrrec de l'olesà Joan Font.

Doncs bé, després de vendre'ns el DVD (aquesta setmana en parlarem al programa), la Sra. DiDonato va signar-ne exemplars i va atendre, un a un, a tots els aficionats allà presents. No cal dir que va ser MOLT amable amb tothom i accessible a qualsevol que se li va acostar. Un encant de persona, de debò.


A la fotografia, que van fer-me el Josep i la Glòria del blog El Cafè de Nit (gràcies!!), podeu veure'm amb cara de babau saludant a la gran mezzosoprano.

Per cert, durant la roda de premsa, les complicitats existents entre DiDonato i Joan Matabosch (Director artístic del teatre), van donar-nos a entendre -de fet ell ho va reconèixer-, que la cantant tornarà, segur, a oferir-nos algun títol operístic al Gran Teatre.



*a aquestes alçades de la pel·lícula, encara hi ha qui, en acabar-se el programa, agafa l'abric i marxa cap a casa; no saben que després del programa oficial, venen les propines/bisos, oficials també?
---
Gràcies al comentari de Kenderina (On my own / Opera is magic) puc rectificar (quina patinada!!), la DiDonato no és Texana, és de Kansas (quin és el gentilici dels nascuts a Kansas??), tal i com ja vaig comentar al post referent al concert de diumenge.

12 comentaris:

  1. Albert,
    Realment ens ho vam passar de conya, i qui no fa cara de babau davant d'una senyora tan encantadora, simpàtica i agradable com aquesta?, jo el primer.
    Va ser una vetllada perfecta i més quan en acabar, vam tenir ocasió de parlar-ne extensament al vestíbul del teatre i al carrer. La bona companyia sempre potencía una gran tarda musical.
    Una abraçada i fins la propera.

    ResponElimina
  2. jejeejeje, ya veo que lo pasaste pipa con Joyce , se te nota en la cara !! Pero tu cenerentola no es texana...es de Kansas :)

    ResponElimina
  3. Josep!

    jo també vaig passar-m'ho molt bé, va valdre la pena! I tant que sí!

    Kenderina,

    vaig passar-ho tant bé, que mira quina patinada!! jajaja Ara ho rectifico!!

    Gràcies!

    ResponElimina
  4. si, si, de Kansas, que se notó cuando pegó un patadón en la tarima cual si se bajara del potro, cuando cantó "La spagnola".

    Es molt simpática y maca, aquesta dona. El repertori del seu recital, per això, no em va semblar gaire interessant. Crec que ella dona més de si interpretant un personatge a una ópera.

    ResponElimina
  5. Teresa,

    sí va ser una mica avorrit, i certament va demostrar que pot donar molt més de sí quan van arribar els bisos. En tot cas, reconforta saber que tornarà al teatre. Consultaré les fonts, a veure què puc esbrinar!

    ResponElimina
  6. Els de Kansas?....Kansats??? nooooo, es broma!!A mi m'encanta peró tots coincidim en que una mica mes d'energía no hauría anat malament, per escalfar l'ambient. Per a mi ve ser un programa avorrit amb un grandíssima intèrpret. De tota manera estic contenta d'haver-hi assistit.

    ResponElimina
  7. Maria Teresa,

    en català no he sabut trobar-ho (demà espero saber-ho, doncs he enviat un mail al servei de català de l'emissora), però en castellà és: "kansasciteño".

    En quant a la DiDonato, certament hauria pogut donar molt més de sí.

    ResponElimina
  8. Coincideixo que amb un repertori més conegut potser hauria engrescat el públic més aviat, com va fer-ho amb els bisos, però tot i així, a mi em va agradar, m'agrada la seva veu, m'agrada com canta i a més, és molt propera a la gent, sense cap tipus de divisme, cosa que s'agraeix. Sens dubte, ja estic esperant que torni!.

    ResponElimina
  9. Teresa,

    segons em comenten, i a falta de contrastar-ho del tot (no hi ha cap "diccionari" on buscar-ho), hauríem de dir-ne KANSANIÀ o KANSANIANA. Carai!

    Glòria,

    quan torni per fer un hem de proposar-li el programa, tal vegada ens fa cas i tot!! Va estar molt bé, però hauria pogut estar molt millor.

    ResponElimina
  10. Jo també m'ho vaig passar pipa en el concert!

    Certament la 1a part a banda del repertori que no era massa lluit, crec que vocalment no es trobava al 100%, posant-se més a to al arribar al cicle de Beethoven.
    Ja fantastica a la 2a part, van ser una grata descoberta els magnífics lieder de Santoliquido amb els que va començar!
    Les peces de caràcter espanyol com la Serenata espanyola de Buzzi-Peccia o la Espanyola de Vincenzo Di Chiara les va interpretar amb molta gracia i encant. Per no parlar dels focs d'artifici del Rossini de la propina.

    Aviam si la propera vegada que vingui és per a oferir un recital operístic o una òpera on crec que la seva veu llueix amb tot l'esplendor.

    ResponElimina
  11. Ei ei, Jonaina, no coneixia el teu blog! Ja t'he enllaçat!

    Fantàstica la DiDonato! De tota manera, la propera vegada que vingui potser necessita una bona soprano per a que l'acompanyi, no? ;)

    ResponElimina