divendres, 26 de novembre de 2010

LA PROGRAMACIÓ DELS "MdÒ"

Ja sabeu que l'origen d'aquest blog està relacionat amb la versió radiofònica del mateix, on cada setmana em centro en un títol operístic i explico l'argument, el context històric, els tipus de veu que hi apareixen i, és clar, n'escoltem els moments musicals més bells.

Doncs bé, la meva intenció és fer aquest espai més participatiu, així que us mostro la programació dels MdÒ i, així, podeu proposar-me títols:

01/12/2010 > Falstaff (G. Verdi), a partir del dia 09/12/2010 es representarà al Liceu.
15/12/2010 > a determinar.

05/01/2011 > a determinar.
12/01/2011 > a determinar.
19/01/2011 > Anna Bolena (G. Donizetti), a partir del dia 20/01/2011 es representarà al Liceu.
26/01/2011 > Maria Stuarda (G. Donizetti).
08/02/2011 > Roberto Devereux (G. Donizetti).
09/02/2011 > a determinar.
16/02/2011 > Parsifal (R. Wagner), a partir del dia 20/02/2011 es representarà al Liceu.
23/02/2011 > Les contes d'Hoffman (J. Offenbach), aquesta mateixa nit es representarà a Sabadell, en la programació de l'AAOS.

Podeu fer-me arribar les vostres propostes deixant un comentari al blog, o enviant-me un correu electrònic a: momentsopera@gmail.com

Moltes gràcies!

Albert Galceran

dijous, 25 de novembre de 2010

"LA PASSIÓ" VISTA PER JORDI ISERN

Avui m'allunyo del món de l'òpera, ja que el passat divendres es presentava el cartell de la temporada 2011 de La Passió, obra del pintor Jordi Isern, i com a olesà he volgut fer-ne el degut ressò.

L’acte de presentació, presidit per la presidenta de l’entitat, Montse Font, comptava amb la presència de l’autor del cartell de la passada temporada, Gerard Sala, qui, alhora, va ser mestre d’Isern. Sala, durant la presentació de l’obra, va afirmar que “de tots els cartells, aquest és el que encaixa més amb l’essència de La Passió”.

De fet, Jordi Isern fa més d’11 anys que centra la seva obra en la temàtica de La Passió, així que ha rebut amb especial il·lusió l’encàrrec del cartell de la propera temporada. L’obra d’Isern es caracteritza per la necessitat de l’autor de parlar de l’home, del despertar de la consciència.

Al cartell hi podem veure el tors d’un home en posició de creu, amb un fons totalment negre; el color blanc del cos representa la llum de l’ànima envoltada de la tenebra.

Destacar que Jordi Isern ha estat guardonat amb el Premi Pintura 2010 de la Fundació Vila Casas amb l’obra “Dualismes”, de la mà del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras.

Des de l’any 1987, cada temporada el cartell de La Passió és obra d’un pintor contemporani català diferent, com ara: Antoni Tàpies, Josep Maria Subirachs, Joan Pere Viladecans, Josep Guinovart, Perejaume o Jaume Muxart, entre molts d’altres. Al llarg dels anys, La Passió ha pogut recopilar un important i molt valuós fons d’art.


Sobre La Passió:

Olesa, a través de la seva Passió, és el marc des d’on es contempla un bella tradició que ha anat passant de pares a fills des de la primera representació a l’any 1538. En aquella llunyana data, cabdal pel naixement de la futura Passió, un grup d’olesans van tenir la iniciativa de representar la vida, mort i resurrecció de Crist pels carrers del poble. Aquelles primeres representacions, de les quals només es disposa de documents escrits, es van efectuar sota el pretext d’una cerimònia religiosa per commemorar la mort de Jesús per Setmana Santa. Amb el pas del temps, la iniciativa va esdevenir tradició, i la tradició en un dels espectacles més importants, patrimoni del nostre país.


La Passió d'Olesa de Montserrat és l'única de totes les Passions que ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

dimecres, 24 de novembre de 2010

LUCREZIA BORGIA (G DONIZETTI)

Avui toca un d'aquells títols que si són interpretats per bons cantants fan posar la pell de gallina, es tracta de la Lucrezia Borgia, una òpera amb un pròleg i dos actes de Gaetano Donizetti, amb libreto de Felice Romani basat en una tragèdia de Víctor Hugo. Va estrenar-se al teatre Alla Scala de Milà el 28 de desembre de 1833.

L'octubre de 1833 Donizetti va presentar amb èxit a La Scala de Milà la seva avui oblidada òpera Il furioso all'isola di San Domingo. Després d'aquesta estrena el compositor va signar contracte amb aquest teatre milanès per produir immediatament dues noves òperes. Cal destacar que aleshores Donizetti tenia 36 anys d'edat i la seva producció operística arribava a la no menyspreable quantitat de 37 títols. Entre elles ja figuraven les conegudes Anna Bolena de 1830 i L'elissir d'amore de 1832.

La primera de les properes noves òperes per a La Scala seria Lucrezia Borgia, per a això Donizetti comptaria amb un llibret que estava ja elaborant Felice Romani, un dels més connotats professionals del seu temps en aquest ofici. La font d'aquest llibret era la peça teatral homònima de Víctor Hugo, que s'havia estrenat a París al començament d'aquest mateix any 1833.

Lucrezia Borgia va ser un personatge històric, que va viure entre 1480 i 1519, i que va pertànyer a una de les més influents famílies de la Itàlia del renaixement, en la qual hi va haver dos Papes i un sant. Lucrezia va ser famosa per la seva fràgil bellesa, però també pel seu fort caràcter i fosques conductes envoltades de maldat.

El seu pare va ser Rodrigo de Borgia, qui, curiosament va ser cardenal i fins i tot va arribar a ser Papa, amb el nom d'Alexandre IV. Lucrezia va tenir tres matrimonis - amb Juan Sforza, Alfons d'Aragó i Alfonso D'Este - sent aquest últim el que apareix en la peça teatral de Victor Hugo i també a l'òpera.

El llibret de Felice Romani va estar llest a finals de novembre i Donizetti va finalitzar la partitura a temps perquè, amb els deguts assajos, l'òpera s'estrenés a La Scala en la data prevista del 26 de desembre de 1833. Tot i que Lucrezia Borgia es va representar en més d'una trentena d'ocasions després d’aquesta estrena, l'èxit de públic i crítica va ser molt discret, i després retirada.

Set anys més tard, quan Lucrezia Borgia va viatjar a França, el 1840, van tenir seriosos problemes per a la seva representació. Victor Hugo, autor del drama que va inspirar l'òpera, va reclamar drets de propietat intel·lectual sobre l'obra, va acudir als tribunals, va interposar una demanda i la va guanyar. Per aquest motiu i gràcies a les escletxes legals, Lucrezia Borgia va haver de representar-se a partir d’aquell moment amb canvis en el seu argument i en els seus personatges.

Problemes amb els drets d’autor a banda, a Itàlia van aparèixer nous problemes, que ja des de l'estrena de 1833 s’intuïen: l'òpera Lucrezia Borgia feïa referència a personatges històrics i deixava malament a una influent família de la qual havien sortit un sant i dos Papes de l'Església catòlica. Això òbviament no era vist amb bons ulls. Tot i això, finalment Donizetti va vèncer a Victor Hugo i als censuradors i l'òpera va passar a tenir com a definitiu el seu nom original.

De tota manera, més enllà dels problemes inicials, aquest és un títol que amaga una gran complexitat, i és que calen grans intèrprets capaços d'assumir els molt exigents rols. Potser per aquest motiu no és una de les obres de Donizetti més conegudes, tot i que potser sí que és una de les millors.

En tot cas, si ja la coneixeu, sempre és bo repassar-la, i si encara no sabeu com sona aquesta òpera, aquest migdia us espero als Moments d'Òpera, com sempre al 90.1FM, online o al podcast.

dijous, 18 de novembre de 2010

"INTO THE LITTLE HILL", G. BENJAMIN AL LICEU

La propera òpera que es representarà al Foyer del Liceu -dies 2 i 3 de desembre- és Into the Little Hill (Cap al petit turó), òpera de cambra del jove i prestigiós compositor anglès George Benjamin, feta en col.laboració amb el dramaturg Martin Crimp, s’estrenà a París el 2006. Deixeble i amic d’Olivier Messiaen, Benjamin ja té, amb la seva música –pianista, director d’orquestra i compositor-, una brillant carrera internacional.

Definida com a “conte líric en dues parts per a soprano, mezzosoprano i quinze instrumentistes”, les dues cantants fan tots els papers amb el suport de la brillant sonoritat dels instruments –címbal, violes, clarinets, flauta, violoncel, entre d’altres-, que formen part de l’escenografia i proporcionen una gran tensió dramàtica, un clima fascinant. L’argument és una intel·ligent reinterpretació del conte El flautista d’Hamelín.

Sinopsi

Primera part

I La multitud / II El ministre i la multitud / III La multitud
La vigília d’unes eleccions, la multitud reclama que el ministre acabi amb les rates que estan fent malbé les seves pertinences. El ministre mira de defensar les rates i intenta mostrar que tenen un lloc en la societat, però la multitud repeteix la seva demanda: «Mata i tindràs el nostre vot».

IV El ministre i el desconegut
Una nit d’insomni, el ministre troba un desconegut al dormitori de la seva filla adormida. El desconegut diu que ha utilitzat un encanteri per entrar-hi: «Amb música puc obrir un cor / tan fàcilment com vós podeu obrir una porta / i entrar-hi directament / fer avançar els esclaus amb pas ferm cap a la fàbrica / o desenredar els núvols pacientment. / Amb música puc fer que la mort s’aturi / o que les rates aflueixin i es precipitin des de l’extrem del món: / la decisió és vostra». El ministre li promet una gran suma de diners a canvi d’acabar amb les rates i assegurar la seva reelecció. El desconegut li fa jurar per la seva filla que complirà la seva promesa.

V Mare i filla
La filla del ministre és a la finestra amb la seva mare veient passar la riuada de rates. «Per què han de morir les rates, mare?», pregunta. «Perquè roben les nostres coses –diu la mare–, una rata no és humana». Però per a la nena sí: vesteixen abrics i porten els seus nadons. La mare mira de tranquil·litzar-la: «Només les rates dels llibres de contes porten barrets i abrics i van amb nadons». Insisteix que les rates moriran «amb dignitat».

Segona part

VI Dins el cap del ministre
El ministre és reelegit. Dins el seu cap, sent la «cridòria d’agraïment» de la multitud, i l’estrany brunzit del seu cor.

VII El ministre i el desconegut
El desconegut torna per cobrar els seus honoraris «per l’extermini». El ministre argumenta que les rates no van ser exterminades, sinó «que van marxar per la seva pròpia voluntat». Nega tenir cap obligació envers ell i hi afegeix que tota la música és «incidental» i no cal pagar-la. Quan el desconegut recorda al ministre que ha jurat complir la seva promesa per la seva pròpia filla, el ministre el despatxa iradament.

VIII Mare (mares) i nena (nens i nenes)
Arreu de la ciutat, quan les mares es desperten, descobreixen que els seus fills i filles s’han esvaït durant la nit. Fora de si, l’esposa del ministre demana al seu marit: «On és la meva filla?». I sent que els nens i nenes responen que són sota terra, «dins el petit turó», excavant cap a la llum. Quan ella els demana que no diguin més mentides i que tornin a casa, ells responen que aquesta és casa seva.


La representació es complementarà amb obres de cambra de George Benjamin (Fantasia VII, Flight i Viola, Viola). La música anirà a càrrec de la London Sinfonietta, sota direcció de Franck Ollu; i pel que fa a les vocalistes, aquestes són Rebecca Bottone i Susan Bickley.

Destacar que aquesta és l'estrena a Espanya d'aquest títol.

Font: Departament de premsa del GTL.

dimecres, 17 de novembre de 2010

IDOMENEO, RE DI CRETA (WA MOZART)


Idomeneo, Re di Creta és una òpera seriosa en tres actes de Wolfgang Amadeus Mozart amb llibret de Gian Battista Varesco, basat en el libretto d’Antoine Danche per a l’òpera francesa Idoménée (1712), d’André Campra. Van estrenar-la a l’òpera de Munich el 29 de gener de 1781.

Idomeneo marca el primer gran pas de Mozart en el camp operístic, i l'èxit que va assolir en la seva estrena va vèncer els últims dubtes del músic -de 25 anys- per abandonar el seu Salzburg natal i establir-se definitivament a Viena, a la recerca d'un ambient més obert i internacional.

Aquest dramma per musica va néixer per encàrrec de l'Elector de Baviera, Carl Theodor, per a la temporada de Carnaval de 1781, i la seva composició va ser extremadament lenta, tant per la severa influència de Leopold Mozart sobre el treball del seu fill com per les poderoses exigències dramàtiques i vocals imposades pel jove compositor, amb constants revisions del text i de la partitura.

L'obra posteriorment va caure en l'oblit, fins que va ser rescatada en al Festival de Glyndebourne a mitjan el segle XX, i actualment és un dels títols mozartians més apreciats.

Mozart tenia vint-i-cinc anys quan la va compondre. És la seva tercera òpera seriosa, després de Lucio Silla i Il Re pastore. És una òpera llarga. Segueix l'estil d'òpera seriosa italiana, amb la seva alternança tradicional d'àries i recitatius. Però trenca amb els límits interns i externs de l'òpera seriosa formal metastasiana, amb gest violent i imperatiu.

Es nota la influència francesa a l'hora de proporcionar profunditat dramàtica i veracitat escènica. L’orquestració és, també, més rica que en obres anteriors. Hi ha elements d'experimentació, com la continuïtat entre escenes, sense un tall marcat entre elles, la inserció de danses i peces orquestrals, així com els destacats cors, que assumeixen un rol actiu en la trama. Alhora, els personatges no són de cartó pedra, sinó que cobren vida, en particular Ilia, Idomeneu i Electra.

Si no coneixes aquest títol imprescindible de Mozart, aquest migdia tens una oportunitat per aproximar-t'hi, ja que és el protagonista dels Moments d'Òpera radiofònics d'aquesta setmana. Recorda que podràs escoltar el programa a través del 90.1FM, online o descarregant-lo del podcast.

dimecres, 10 de novembre de 2010

"LA BOHÈME" DE VILLAZÓN I NETREBKO

El passat dia 5 va estrenar-se a aquest país la versió cinematogràfica de La Bohème de G. Puccini amb el clar atractiu de la presència d'Anna Netrebko (Mimì) i Rolando Villazón (Rodolfo) en els rols protagonistes. I la veritat és que aquest atractiu no és gratuit, ja que Villazón i Netrebko tenen molt bona química, són bons actors, són guapos i, a més, canten molt bé. I això fa que aquesta Bohème resulti altament atractiva.

Tot i notar-se que els cantants fan playback -afortunadament no en fan mai quan estan treballant i, per tant, se'ls nota la falta d'experiència-, la hitòria està molt ben narrada (amb direcció de Robert Dornhlem) i fan de l'òpera un film interessant, dinàmic i, sobretot, molt emotiu.

La direcció musical va a càrrec de Bertrand de Billy i, de fet, tot el so correspon a una gravació ja editada per Deutsche Grammophon el passat any 2008.

Sigui com vulgui, es tracta d'una experiència altament recomanable, tot i que no hi ha moltes sales de cinema on anar a veure-la. M'imagino que els distribuidors no creuen massa en aquesta mena de productes que, si estés a l'abast de més gent, segurament incrementaria de manera notable el nombre de persones que l'anirien a veure. Una llàstima.

Doncs bé, donat el satisfactori impacte que va causar-nos, avui al migdia escoltarem el resum argumental i musical de La Bohème, però usant tant sols citada versió de Deutsche Grammophon, amb Netrebko i Villazón com a protagonistes. Cert és que aquesta òpera és molt coneguda, però també ho és que sempre ve de gust recordar aquest clàssic del verisme.

Ja sabeu que podeu escoltar la versió radiofònica dels Moments d'Òpera a través del 90.1FM, online o, un cop emès al podcast del programa. També podeu seguir el dia a dia del programa a través de la nostra plana a facebook.

dijous, 4 de novembre de 2010

MAL DE CAP AL LICEU

Poc puc dir de la representació d'anit de la Lulu d'Alban Berg al Gran Teatre del Liceu, i ho dic perquè no em va agradar, de fet no la vaig poder aguantar. Però no vull que s'interpretin malament les meves paraules. El que va passar-me és que, tot i valorar molt positivament el plantejament escènic (dirigit per Olivier Py), ja que és completament raonable i adequat a la idea de Berg; el so de l'orquestra (dirigida per Michael Boder) i, fins i tot, les veus (en especial la de Patricia Petibon, en el rol de Lulu), no vaig saber gaudir d'una partitura completament atonal i d'una història complexa i poc dinàmica -tot el moviment ocorre al centre de l'escena-.

Tant és així que els primers vint minuts d'obra van fer-me aparèixer un contundent mal de cap que va anar desapareixent a mesura que avançava la trama. A banda que l'evolució de la història va resultar-me tant complicat que vaig perdre el fil i, sobretot, l'atenció. Resultat? Doncs que al final del segon acte vaig marxar cap a casa -no ho havia fet MAI!-, acompanyat d'una legió de persones que van fer el mateix que jo i la meva acompanyant. Segons els serveis informatius de Barcelona televisió (BTV), només al final del primer acte unes 150 persones ja van marxar del teatre. Desconec quantes vam decidir prescindir del final.

Conclusió? No vaig fer els deures, és cert, ja que no vaig preparar-me gaire l'obra: vaig escoltar-la a casa, i vaig repassar l'argument, sí, com sempre faig. De tota manera, no tinc clar que amb un estudi més profund hagués aconseguit que anit ho passés bé al teatre. A mi no m'agraden les obres atonals, de fet mai n'he escoltat cap que m'hagi interessat. També és cert que he anat a veure òperes sense haver-les preparat abans i, sincerament, les he gaudit com el que més, així que alguna cosa grinyola, i no descarto ser jo.

dimecres, 3 de novembre de 2010

LA NÚVIA VENUDA, B. SMETANA

Es considera que La núvia venuda (Prodaná nevěsta) ha fet una contribució important cap al desenvolupament de la música txeca. Va ser composta durant el període 1863-66, i estrenada al Teatre provisional de Praga, el 30 de maig de 1866.

L’acció està situada a un poble, i amb personatges reals, i explica la història de com, després d'una sorprenent revelació tardana, el veritable amor preval sobre els esforços combinats de pares ambiciosos i un agent matrimonial intrigant. L'òpera no va ser un èxit immediat, i va ser revisat i ampliat en els següents quatre anys. En la seva versió final, es va estrenar el 1870, va guanyar popularitat ràpidament i es va convertir en un èxit mundial.

L'òpera nacional txeca fins a aquest moment havia estat representada únicament per un nombre d'òperes menors. Smetana volia crear un gènere operístic veritablement txec. El tractament musical de Smetana fa un ús considerable de les tradicionals formes de dansa bohèmia, com ara la polka i la “furiant”, tot i que evita en gran mesura citar directament les cançons populars.

Després d'una actuació al Teatre de Música de Viena i l'Exposició de 1892, l'òpera va obtenir reconeixement internacional. Es va representar a Chicago el 1893, a Londres el 1895 i va arribar a Nova York el 1909, convertint-se en la primera, i durant molts anys única òpera txeca del repertori operístic. Moltes d'aquestes primeres representacions internacionals van ser en alemany, sota el títol Die Braut verkauften, i la versió alemanya segueix sent tocada i gravada. L'any 1932, Max Ophüls va fer una pel·lícula alemanya de l'òpera. De fet, avui nosaltres ens centrarem en una gravació de l’any 1963, dirigida per Rudolf Kempe, i en alemany.

Com sempre, els Moments d'Òpera els podreu seguir aquest migdia a través del 90.1FM, online o descarregant-los del podcast del programa. Ah! I recordeu que podeu seguir la pàgina del programa a facebook (www.facebook.com/momentsopera). Dir-vos que ens hem decidit per La núvia venuda de Smetana gràcies a una petició d'una seguidora del programa a través de facebook.

dimarts, 2 de novembre de 2010

"LULU" D'ALBAN BERG AL LICEU -L'ARGUMENT-

El proper dia 3 de novembre tindrem l'ocasió de veure Lulu d'Alban Berg al Gran Teatre del Liceu, una òpera en tres actes amb llibret del compositor basat en Erdgeist i Die Büchse der Pandora de Frank Wedekind.

Va ser estrenada, la versió inacabada en dos actes, el 2 de juny de 1937 a l’Stadttheater de Zuric. Estrenada a Catalunya al Gran Teatre del Liceu l’1 de febrer de 1969. Estrenada al Gran Teatre del Liceu en la versió completa amb tres actes, realitzada per Friedrich Cerha, el 6 d’abril de 1987.

És obvi que aquesta no és una obra excessivament coneguda, així que us adjunto l'argument per si teniu intenció d'anar-hi, almenys, conèixer què ens explica.

Acte I

Després d’un pròleg en què el domador d’animals d’un circ convida el públic a descobrir una sèrie de feres singulars, malignes i, especialment, una serp que representa el personatge de Lulu, imatge perversa de la dona, la primera escena té lloc al taller del pintor, on Lulu posa per a l’artista. En un divan hi ha el doctor Schön, un ric editor de diaris, i aviat hi entra Alwa, compositor –que ve a buscar el seu pare, el doctor–, que resta encantat davant el retrat. En el cerimoniós comiat, Lulu envia salutacions a la promesa del doctor.

Quan resten sols el pintor i Lulu, aquest comença una agressiva maniobra de seducció de la model. Davant el seu rebuig, invocant la imminent arribada del seu marit, el professor de medicina, la persegueix pel taller, amb Lulu jugant descaradament amb ell. Tanca la porta amb clau i aviat se sent trucar amb força; ella diu atemorida que el seu marit la matarà i, efectivament, aquest aconsegueix entrar furiós amb un bastó per atacar-los, però cau abatut per un fulminant atac de feridura. El pintor surt a buscar un metge, Lulu aviat s’adona que no hi ha res a fer. El pintor torna i davant l’actitud freda i egoista de Lulu, li pregunta entre altres qüestions profundes si té ànima. Lulu respon reiteradament que no ho sap. Desconcertat i irritat, mostra els seus dubtes i angoixes abans que ella torni i s’agafi del seu braç.

La segona escena té lloc en un elegant saló de la casa del pintor, que s’ha casat amb Lulu, convertida en rica viuda del professor de medicina. El marit comenta que l’èxit l’acompanya des del seu casament. Es presenta el vell i miserable Schigolch, que demana diners a Lulu, amb evident complicitat i amb al·lusions a una antiga relació amorosa. El vell es mostra afectuós i protector, però ella el tracta amb duresa i cinisme.

Es presenta el Dr. Schön, que vol trencar la seva antiga relació amb Lulu, perquè és a punt de casar-se amb una dona d’un estatus social molt superior. Ella no accepta deixar de veure’l, Schön es plany de la seva ingratitud davant la seva continuada protecció, i ella afirma que només pertany a un sol home, que és ell, que l’ha salvada de la misèria i del deshonor. El to agressiu augmenta i quan el pintor entra a veure què passa, el Dr. Schön explica a l’enamorat i ingenu marit el passat de la seva dona i la relació que ell hi ha tingut des que era una noieta de dotze anys que venia flors davant el Cafè de l’Alhambra, en flagrant contradicció amb la història que ella li ha explicat.

El pintor es desespera, entra a la sala de bany i es tanca. Aviat se senten gemecs, Schön intenta obrir. Ara entra Alwa, que ajuda el seu pare a esbotzar el pany i hi troben el pintor que s’ha degollat amb la navalla d’afaitar. Schön telefona a la policia i Lulu mostra una vegada més la seva sang freda davant la desgràcia i la crueltat i li diu que acabarà casant-se amb ella.

Després d’un interludi musical, la tercera escena transcorre en un camerino, on Lulu, ara vedet d’un espectacle, es prepara per sortir. Alwa, que ha compost la música de la revista –finançada pel Dr. Schön–, assegura que mai no havia vist un èxit igual. Lulu li pregunta si entre el públic hi ha el seu pare amb la seva promesa, i Alwa li demana si ha vingut el príncep que es vol casar amb ella i endur-se-la a l’Àfrica. Alwa rememora la primera vegada que la va veure a casa seva, i Lulu li diu que Schön l’ha llançada al teatre per poder trobar-li un marit ric. Entra el príncep i comenta amb Alwa la perfecció de la bellesa de Lulu i del seu ball, encarnació de la joia de viure.

Lulu torna mig desmaiada i assegura que el síncope que ha sofert és culpa d’haver vist el Dr. Schön i la seva promesa. Entra el doctor i exigeix que continuï la dansa, Alwa defensa la noia; també hi entra el director de teatre amb la mateixa exigència. Resten sols Lulu i el doctor Schön. Ella adopta una actitud submisa però li fa saber que el príncep se l’emporta a l’Àfrica. La possible partida tan lluny toca de ple l’amant i a partir d’ara ella domina totalment la situació: l’obliga a escriure al seu dictat una carta de ruptura a la seva promesa exposant-hi que és indigne del seu amor i que escriu al costat de la dona que el domina. El doctor se sent esmaperdut mentre Lulu es prepara per sortir a dansar, ara sí, davant la promesa.

Acte II

La primera escena transcorre en un sumptuós saló de la mansió del Dr. Schön, amb el qual Lulu s’ha casat. Veiem Lulu, el doctor i la comtessa Geschwitz, vestida de manera molt masculina, que ha enviat unes flors precioses a Lulu i ambdues parlen amb complicitat. Quan Lulu l’acompanya a la porta, Schön mostra un estat d’ànim malalt, amb senyals de mania persecutòria. Lulu, en tornar, li demana amb exagerada tendresa que es quedi amb ella i li faci companyia. Torna la comtessa i s’amaga darrere un paravent, entren el vell Schigolch i dos personatges nous, l’atleta i l’estudiant, admiradors que entretenen l’avorriment de Lulu els dies que Schön ha d’anar a la Borsa.

Apareix Lulu, vestida amb gran elegància; tots tres afirmen que es voldrien casar amb ella, però Lulu es mostra molt displicent. Els dos joves se sorprenen que Schigolch, que creien el pare de Lulu, negui ser-ho i arriben a la conclusió que Lulu no té pare. Un criat, que mostra al llarg de tota l’escena una confiança sospitosa amb Lulu, anuncia el Dr. Schön, referint-se a Alwa. L’atleta i l’estudiant s’amaguen i Schigolch es dirigeix vers la porta de l’interior.

Entra Alwa i ella adopta una actitud seductora, Alwa es rendeix aviat amb gran sentiment de culpabilitat. Apareix el Dr. Schön, que observa Lulu d’amagat i també s’adona de la presència de l’aleta i l’estudiant. Armat amb un revòlver, amenaça l’atleta i Lulu s’adona de la seva presència. Schön acompanya el seu fill a la porta i el fa marxar. El Dr. Schön, fora de si, mostra la seva profunda ira contra Lulu, que li està destruint els seus darrers anys amb el seu cínic comportament i creu que també destruirà Alwa. Posa el revòlver en mans de Lulu i li diu que ella mateixa es doni la mort, que no té altra sortida.

Cercant més homes amagats troba la comtessa Geschwitz i la tanca en una estança veïna. Lulu li proposa el divorci i ell no en vol sentir parlar, només veu la seva mort com a solució. Ella fa aleshores una vindicació de la seva personalitat i del seu comportament amoral: no importa que els homes s’hagin suïcidat per ella, Schön sabia qui era quan la va prendre per muller, havia enganyat amb ella els seus millors amics, etc. Schön l’abat a terra i l’apunta al cap amb el revòlver que ella té a la mà, però la intervenció de l’estudiant, que surt de sota una taula, fa que el Dr. Schön es giri d’esquena, moment que aprofita ella per disparar-li cinc trets, i el doctor cau malferit. Lulu, horroritzada pel que acaba de fer, exclama que era l’únic home que havia estimat. Schön la maleeix, Alwa arriba precipitadament i el pare l’adverteix abans de morir que no la deixi escapar, que ara li toca a ell.

Lulu intenta sortir però Alwa l’atura; ella li demana amb una gran angoixa que no la lliuri a la justícia, que és massa jove, i li promet fidelitat total la resta de la seva vida. Però ja tot és inútil: truquen a la porta i entra la policia.

El bell i breu interludi que segueix acompanya el film mut que mostra el destí de la protagonista i constitueix la clau de l’òpera, estructurada com un mirall.

En la segona escena, al mateix saló, ara decadent, un any més tard Alwa i l’atleta – que ara fa les funcions de criat– esperen amb la comtessa Geschwitz que arribi Schigolch per dur-la, disfressada com a doble de Lulu, al pavelló on aquesta roman aïllada pel còlera, i substituir-la perquè pugui fugir. L’atleta té la intenció de casar-se amb Lulu i convertir-la en vedet d’un espectacle ambulant. Apareix Schigolch, que surt amb la comtessa a buscar Lulu a l’hospital, mentre l’atleta i Alwa discuteixen amb agror. La irrupció de l’estudiant es resol quan li fan creure que Lulu és morta pel còlera.

Entren Schigolch i Lulu, pàlida i desencaixada, i l’atleta s’indigna en constatar que no pot presentar-la al seu espectacle i se’n va indignat. Lulu canvia de tarannà i d’aspecte i es mostra encantada de tornar a ser en una casa luxosa. Explica com la comtessa Geschwitz va anar a Hamburg quan el còlera feia estralls i va tornar-ne amb una camisa contaminada que van vestir ella i Lulu. Hospitalitzades ambdues, van donar d’alta la comtessa, però que ara ella ocupa el seu lloc. Fa que Alwa torni a mostrar el seu vell retrat i reprèn amb eficàcia l’escena de seducció que s’havia interromput amb la mort del Dr. Schön. Alwa perd completament el domini de si mateix, no vol recordar l’assassinat del seu pare, i accepta acompanyar-la en la seva fugida a l’estranger i poder viure junts.

Acte III

En una luxosa mansió de París on viu Lulu acompanyada per Alwa, amb identitat falsa, s’hi celebra el seu aniversari. Vestits tots de gran etiqueta, hi veiem, a més, un marquès, un banquer, un periodista, una mare i una filla de quinze anys, una decoradora i la comtessa Geschwitz, a més d’un grum i un criat. Alguns convidats demanen al banquer que els proporcioni accions de la societat dita Jungfrau, que estan al màxim.

El marquès té un apart amb Lulu, a la qual tracta amb duresa i menyspreu i li diu que ha determinat el seu futur dins el seu negoci de tracte de blanques en un bordell del Caire. Lulu es revolta i assegura que no vol de cap manera vendre l’única cosa que sempre ha estat d’ella, i que li pagarà els diners que reclama, però ell assegura que sap que Alwa i ella estan a la ruïna i que si no cedeix la denunciarà a la policia francesa, que té assignada una bona recompensa per al delator de l’assassina del Dr. Schön.

Aquest xantatge té el seu doble en un missatge que l’atleta ha donat a Lulu, en què reclama vint mil marcs per poder fer un matrimoni amb una persona distingida i amenaça Lulu que si l’endemà no els té, la denunciarà a la policia. Surten els convidats de la sala de joc amb una gran eufòria perquè tots han guanyat grans sumes i passen al menjador del costat. El banquer rep un telegrama de mans del grum en què li comuniquen la fallida de la Jungfrau, que anul·la totalment el valor de les accions.

Lulu rep la visita de Schigolch, que també li reclama diners, i es posen d’acord que ella li enviarà a casa seva l’atleta, amb la comtessa, i que Schigolch el llençarà al riu des de la finestra. Lulu convenç després l’atleta que la comtessa, enamorada d’ell, li donarà vint mil francs si se l’emporta al vespre, i convenç la comtessa que se l’emporti a casa de Schigolch, cosa que l’amiga, incondicional com sempre, obeeix sense acabar d’entendre per què.

Lulu canvia els seus vestits amb els del grum, un altre incondicional seu. La resta de convidats surten de la sala de joc indignats per les pèrdues al bacarà i els clients del banquer, a més, l’increpen amb duresa per la fallida de les accions. Lulu, disfressada de grum, avisa Alwa que la policia és a punt d’arribar, que el marquès els ha denunciat, i el convenç de fugir per l’escala de servei. Entra el comissari de policia, intenta detenir la que creu que és Lulu, però el marquès posa en evidència l’engany mentre el grum esclata a riure.

La segona escena i última, després d’un interludi, té lloc en unes sòrdides golfes de Londres, on davant la misèria extrema en què es troben Alwa, Schigolch i ella mateixa, Lulu ha decidit prostituir-se, cosa que no havia fet mai en la seva atzarosa carrera. Alwa es mostra ple de gelosia i desesperació, disposat a agredir els clients, mentre que el vell ho accepta com a mal inevitable.

Els tres clients que rebrà Lulu són, en realitat, els dobles de les víctimes inicials de Lulu i són interpretats pels mateixos intèrprets. El primer és un professor, en un rol mut, doble del professor de medicina i primer marit de Lulu, que imposa silenci a Lulu, tot tractant-la amb gran respecte i li dóna un bitllet dels grans. Entra a la seva cambra i se’n va aviat mentre Alwa i Schigolch estan amagats.

Entra ara la comtessa Geschwitz, totalment arruïnada, que porta el quadre de Lulu enrotllat. La pintura provoca una forta emoció en Alwa i Lulu no el vol ni veure. La comtessa acompanya Lulu a buscar un altre client. Quan Lulu torna, va acompanyada d’un negre que és el doble del pintor, home agressiu que tracta Lulu amb menyspreu i quan l’agafa per la força, Alwa s’alça del seu amagatall i intenta defensar-la. La reacció del negre és immediata i amb una matraca deixa Alwa mort a l’instant abans d’anar-se’n. Schigolch retira el cadàver per no espantar els futurs clients. Torna la comtessa Geschwitz i el vell se’n va definitivament. La comtessa, que pensa a suïcidar-se, reflexiona sobre la fredor de cor de la seva estimada Lulu.

Lulu fa entrar Jack l’Esbudellador, el doble del Dr. Schön. Li diu que la comtessa és la seva germana, que està boja. Lulu ha restat fascinada per la seva personalitat, li demana que passi tota la nit amb ella, l’afalaga i li dóna les poques monedes que té. Jack i la seva presa entren al dormitori i molt aviat s’escolten els crits desesperats de Lulu. Jack en surt amb un punyal regalimant sang i el clava sobre el ventre de la comtessa Geschwitz, que s’esfondra. S’esbandeix les mans en una palangana plena d’aigua i surt. Les darreres paraules de la comtessa són d’amor etern per a Lulu.

Del 3 al 16 de novembre Lulu d'Alban Berg serà l'òpera que podrem veure al Gran Teatre del Liceu.

Font: Departament de premsa del GTL.

També pots seguir-nos a: www.facebook.com/momentsopera