dissabte, 28 de gener de 2012

"El rondinaire de bon cor" arriba al Liceu

Anit va presentar-se al Gran Teatre del Liceu la coproducció amb el Teatro Real de Madrid de Il burbero di buon cuore, obra del compositor valencià Vicent Martín i Soler amb llibret de Lorenzo da Ponte. Estrenada a Viena l'any 1786 (uns mesos abans de les conegudes Noces de Fígaro mozartianes) conté, però, dues àries escrites per Mozart.

I és que Martín i Soler va aconseguir tal fama amb les tres obres còmiques amb llibret de Da Ponte (a més del burbero: Una cosa rara ossia bellezza ed onestà i L'arbore di Diana) i estrenades a Viena entre els anys 1786 i 1787, que l’any 1788 la tsarina Caterina II va convidar-lo a instal·lar-se a St. Petersburg i fer brollar allà la seva creativitat. Ell va acceptar.

És l’any 1789 quan es produeix la curiosa trobada creativa entre Mozart i Martín i Soler. I és que el mes d’octubre d’aquell any es decideix reposar Il burbero di buon cuore a Viena, però la soprano Louise Villenueve va demanar dues àries substitutives per tal de lluir més en el seu cant. Qui va escriure-les? En efecte, l'absència de Martín i Soler va fer que Mozart assumís el compromís d'escriure-les i, de fet, des d'aleshores és tradició mantenir-les, com al cas d'aquests dies al Liceu.

El rondinaire de bon cor que podem veure al Liceu fins el dia 6 de febrer compta amb l'atractiu de la direcció musical de Jordi Savall, tot un referent en la seva feina, però que anit va deixar-nos freds, amb una lectura poc inspirada i basada en la correcció. Savall, en declaracions a La Vanguardia, al·lega que no ha pogut escollir ni cantants, ni músics i ha trobat a faltar més assajos.

La direcció artística és obra d'Irina Brook, la qual situa l'acció en un hostal un tant decrèpit amb un ritme de boudeville que li dóna ritme i comicitat al llibret de Da Ponte. És poc imaginativa, però funciona prou bé.

En el rang vocal dues veus van brillar per damunt de la resta, tot i que el repartiment al complet va treballar molt bé, van ser la de Carlos Chausson (Ferramondo) i Véronique Gens (Lucilla), la qual és l'encarregada de cantar les dues àries mozartianes de la partitura.

Chausson va posar la seva experiència al servei d'un paper que -tal i com el nom de l'obra indica- és el centre de tota l'acció. Des del primer minut la seva interpretació va ser brillant, i no va decaure en cap moment. Véronique Gens va defensar amb molta elegància les seves dues intervencions solistes i el públic va saber valorar-ho generosament.

És aquest un títol poc habitual i força desconegut, però és prou atractiu com per no deixar-nos-el perdre, realment val molt la pena.

Per cert, de la relació entre Mozart i Martín i Soler vam parlar-ne a l'Extraradi de COMRàdio el passat dimecres dia 25:

Ir a descargar

2 comentaris:

  1. Una producció barata i satisfactòria, amb un nivell vocal molt aceptable, y també amb interés per part de l'òpera en si (no com algún "trunyo" que últimament s'ha programat.

    Jo destacaria a Véronique Gens, deliciosa en la part vocal i la interpretativa, també em van agradar molt Alegret, Vinco, Bardon i Fanale. De la Merced no massa, i trobo que comparteix amb Chausson un cert estereoripament de la interpretació: molts gestos exagerats, pero poca finesa, poc matís.

    ResponElimina
  2. Teatralment parlant és una obra limitada i amb personatges molt arquetípics, amb pocs recursos. Entenc que per aquest motiu es tendeix a l'exageració, tot i això a mi va agradar-me força la direcció escènica, tot i la simplesa del plantejament.

    Trobo que és una obra interessant i val molt la pena conèixer-la i gaudir-la com el que és: un divertiment sense gaire profunditat. Ja que si analitzem allò que diu i pretenem actualitzar-ho, potser ens hi fem mal, ja que és una obra altament missògina i classista.

    ResponElimina