LA GRUBEROVA A PARÍS: EL DELIRI!

El passat dia 17 de desembre vaig agafar un avió a les set del matí a l'aeroport del Prat amb direcció a París. Fins aquí poc té a veure amb el tema que dóna nom a aquest blog: Moments d'Òpera. Ara bé, la cosa canvia si us dic que el meu objectiu era assistir al recital que la soprano Edita Gruberova havia d'oferir aquella mateixa nit al Théâtre des Champs-Elysées, amb l'orquestra filarmònica d'Ovideo dirigida per Friederich Haider. El programa prometia: El Rapte en el Serrall, Lucia di Lammermoor, Il Pirata, Roberto Devereux... i tot cantat per la Gruberova!

Problemes a banda amb les inclemències meteorològiques i amb les ja tradicionals vagues dels transports públics de la ciutat, a les 19.30h vaig fer-me amb les dues invitacions i vaig poder anar a ocupar la meva butaca.

La primera aparició d'aquesta gran soprano (després comentaré els vestits: dos, i quin parell...), va ser per a cantar-nos el Marten aller arten, l'ària de Konstanze. Aquesta peça de W.A. Mozart, si bé va cantar-nos-la la passada temporada al Liceu, aquí va semblar-me un tant irregular, enfosquida i poc virtuosa, sobretot sabent qui l'estava cantant. Començava a patir.

Després d'unes intervencions orquestrals sense massa importància (aquella nit tocava escoltar-la a Ella), va tornar a pujar a l'escenari, en aquest cas per a interpretar l'ària de la bogeria de la Lucia di Lammermoor de Gaetano Donizetti. Bé, només dir que aquesta senyora millora les partitures del geni de Bergam! Però que ben cantat! Quin control de la veu, quina interpretació... excel·lent!

Menys precisa va estar amb l'ària conclusiva, i de la bogeria també, de Il Pirata de Bellini, interpretat pel personatge d'Imogene. On Gruberova va voler incloure moltes ornamentacions, a càrrec de cantar amb menys volum i, és clar, l'orquestra va haver de seguir-la. El resultat no va ser tant brillant com calia esperar, encara que estic convençut que ja ens agradaria, a tots plegats, veure més sovint cantants amb les qualitats actuals de la Gruberova.

El deliri va arribar amb l'última escena de l'òpera, donizettiana també, Roberto Devereux, on l'Edita va demostrar que els rols de les reines Tudor, sense saber-ho, Donizetti va escriure'ls per a ella. Només puc dir que la meva acompanyant i jo vam haver d'eixugar-nos les llàgrimes al final de la cabaletta. Va ser perfecte. No puc dir més.

Els bisos, francament, no van sorprendre en quant a l'elecció: Spiel ich die Unschuld vom Lande (Die Fledermaus - J. Strauss), on la Gruberova va seber mostrar el seu sentit de l'humor i les complicitats amb Friederich Haider i, acte seguit, després de molts, moltíssims, aplaudiments: O luce di quest'anima (Linda di Chamounix - G. Donizetti), on la cantant va demostrar perquè és la darrera prima donna assoluta, exhibint tota mena d'agilitats, arts escèniques i una gran bellesa en el cant.

Es va notar que només havien previst "regalar-nos" dos bisos, però el públic no en tenia prou: què fer? Doncs molt senzill, repetir el primer bis, i així van fer. Va cantar de nou la divertida ària d'Adele del Ratpenat de Strauss.

Després de molts aplaudiments, unes quantes llàgrimes i amb la satisfacció d'haver gaudit d'una gran nit, amb la millor companyia (i no parlo només de la cantant) a la ciutat més bonica de les que conec, vaig anar-me'n cap a l'hotel ple de joia i mort de fred (-5ºC). Total, portava 20 hores despert, però va valdre la pena.

Ah! Els vestits! Del primer no en tinc fotografia, però el segon, el que pot veure's a l'inici d'aquest comentari, crec és el mateix que va lluir durant la representació de Lucrezia Borgia al GTL, algú pot confirmar-ho? És una molt bona cantant, però està molt mal assessorada, en quant al vestuari.

Per cert, jo també he cantat a un teatre d'òpera de París, en aquest cas al Palais Garnier (una imatge val més que mil paraules).

MOLT BONES FESTES A TOTHOOOOOOOOOOOM!!