dilluns, 21 de juny de 2010

LA DONNA DEL LAGO (G. ROSSINI) A PARÍS

Agafar un avió, reservar una habitació d'hotel, aconseguir entrades... per a un servidor no és habitual viatjar darrera de títols operístics, així que quan ho faig intento assegurar la jugada i desplaçar-me a un teatre on, tot apunta, l'èxit està assegurat. Doncs bé, divendres passat vaig anar-me'n a París per poder escoltar -i veure- La Donna del Lago de G. Rossini (encara que els parisencs s'entestin a anomenar-la La Dame du Lac), ja que en el repertiment hi havia les interessants veus de Joyce DiDonato (Elena), Juan Diego Flórez (Giacomo V / Uberto), Daniela Barcellona (Malcolm), Simon Orfila (Douglas), etc.

Però, com sempre, hi ha un altre factor determinant que condiciona el resultat final de l'espectacle, i que dista molt de la solvència de vocalistes i instrumentistes: la direcció escènica. En aquest cas va anar a càrrec del reusenc Lluís Pasqual, qui va perpetrar una direcció escènica incomprensible i injustificable. Podem estar més o menys d'acord quan una acció es trasllada d'una època a una altra, inclús quan es desplaça de la ubicació original; però en cap cas es pot explicar la dramatúrgia de Pasqual, ja que transportar La Donna del Lago a un teatre cremat, on el cor va vestit de festa i els cantants porten una mena de roba que està a mig camí entre Disney i Locomia no té raonament possible. Tant és així, que els cantants van veure's afectats, segur, pel vestuari i la manca de direcció, doncs se'ls va veure desorientats, sobretot a l'inici de l'obra. Una llàstima.

Per cert, les coreografies del ballet que van acompanyar tota la representació segurament són les més prescindibles que mai he presenciat.

Una altra cosa va ser la direcció musical, que va assumir Roberto Abbado, amb una orquestra molt present (potser tocant amb massa volum), però molt precisa i errors quasi absents. El cor, dirigit per Alessandro di Stefano va ser, potser, la part musical més millorable; a causa del desordre en el seu cant, hi van haver moments de desori absolut en les seves interpretacions.

Anem al capítol de veus i, d'entrada, hi ha un titular que està clar: Flórez és el millor tenor rossinià del moment (la història?). La seva elegància, claredat de fraseig, emissió neta, facilitat als aguts... el fan un tenor líric-lleuger de grans recursos que aconsegueix moments realment espectaculars. El primer va ser la cabaletta del duet entre Uberto i Elena del primer acte (Cielo! In quel estasi), magníficament acompanyat per la protagonista, Joyce DiDonato; però si hi va haver un moment insuperable, aquest va ser la scena que dóna inici al segon acte (Oh, fiamma soave):


La mezzosoprano (bé, això ho diu ella, fet que és més una soprano lírica que no pas mezzo) Joyce DiDonato va mostrar un instument impecable, dotat d'una bellesa natural i una tècnica que la fan un dels valors més sòlids del repertori rossinià, a banda d'una elegància interpretativa i escènica inqüestionable. Didonato va regalar-nos moments com el finale de l'òpera que, afortunadament, ja podem veure a la xarxa:


De la resta de repartiment podem destacar l'excel·lent estat de veu del baix Simon Orfila (qui va debutar amb el rol de Douglas a l'ONP), ja que va mantenir-se molt estable al llarg de tota la representació i, en cap moment, va baixar la guàrdia. Daniela Barcellona (Malcolm), és una mezzo de grans agilitats però que presenta problemes a la zona més aguda de la seva tessitura, doncs té una projecció massa oberta a l'extrem més agut; ara bé, les agilitats són impecables i accessibles a ben poques veus.

Finalment, vull parlar del teatre en sí, el Palais Garnier, ubicat a la molt turística Place de l'Opéra de París. Cert és que la façana és espectacular, però no podem quedar-nos només amb això, hem d'anar a conèixer les entranyes. Com bé és habitual a la capital francesa, l'ostentació és la gran protagonista, però la deixadesa també hi juga un paper molt important, doncs que a la sala on el públic reposa i pot beure's una copa de champagne hi faci olor de claveguera, en cap cas, és normal; menys coneixent el preu de les entrades. Les parets, moltes amb esquerdes, fa anys que no els hi apliquen cap capa de pintura, i a les vidrieres encara hi ha pols del segle XVIII. I no me n'oblido de l'aire condicionat, cosa que ells sí han fet, ja que la sala no en té, cosa que va generar una temperatura tant alta que la calor era inaguantable.

En tot cas, malgrat totes les vicissituds ha estat un plaer poder gaudir de La Donna del Lago (G. Rossini) que fins el dia 10 de juliol pot veure's al Palais Garnier de París.

3 comentaris:

  1. Albert,

    Molt bona crònica d'una meravellosa partitura; i pel que expliques, d'una gran interpretació en general. Es clar que, per no desentonar amb el que darrerament estem veient en molts muntatges, una horrorosa escenografia. Ja no vull dir res més, (ja saps que ho hem comentat un munt de vegades) però és que n'estic fins el capdamunt d'aquests il·luminats i dels genis que els subvencionen, amb diner públic, generalment. Es creuen amb el dret d'adulterar l'obra original i dur-la, amb la seva pobra imaginació, a on convingui i en benefici propi. Quina pena!
    Malgrat tot això i les condicions de la Garnier, celebro que hagi estat un cap de setmana profitós.
    Una abraçada i fins aviat.

    ResponElimina
  2. Josep,

    gràcies! Si sóc sincer, aquesta ha estat la posada en escena que menys lògica he vist mai. Ja saps com va desagradar-me "Il trovatore zen" de Deflo, però almenys en aquell cas podies entendre el seu plantejament (tot i no compartir-lo). Però aquesta reggia de Pasqual grinyolla per tot arreu, fa dies que hi penso i encara no he trobat CAP sentit al seu plantejament. Crec que ni ell sap què volia explicar. Molt penós.

    El més curiós de tot no és que aquest Sr. tingui aquestes idees, sinó que les hi comprin i, a més, que els cantants accedeixin a participar-hi. De tota manera, menys mal que hi van accedir, sinó allò hauria estat suporífer!

    En fi, una abraçada i fins ben aviat!!

    Albert

    ResponElimina
  3. M´alegro que vaigs disfrutar de l´obra i sobretot del JDF.

    Estic ocmpletament d´acord amb tu sobre el Teatre Garnier, edifici impressionant per fora, però decepcionant per dins. Aquesta és la sensació que em va donar l´any passat quan hi vaig anar... (només de visita, desafortunadament...)

    ResponElimina