CARMEN? NO! DON JOSÉ AL LICEU

Ha començat la temporada del Gran Teatre del Liceu, i ha estat amb un títol que assegura un ple absolut: CARMEN de G. Bizet. La primera nit, amb aires de nit de gala, ha començat amb un teatre ple fins a la bandera (ni una sola entrada quedava per vendre!!) i amb la presència de personalitats del país, entre ells el president Montilla -si haig de ser sincer tant sols l'he vist a la festa posterior, tot i que la meva ubicació a la platea no em permetia veure la llotja de les personalitats-.

Si ens centrem en els aspectes musicals, un cop més hem de lamentar el so de l'orquestra i el cor del Liceu, dirigits per Marc Piollet i José Luis Basso, respectivament; doncs no han sabut trobar el so necessari per aquesta monumental òpera francesa: els volums no s'han acabat d'ajustar i el cor no ha estat prou uniforme, tot i això tampoc hem de destacar grans estralls.

Pel que fa a les veus, malauradament, l'encarregada de representar el títol de l'obra, la francesa Béatrice Uria-Monzon, qui ha interpretat la part de Carmen, no ha acabat d'estar bé en cap moment. A tenor de la seva expressió i dels molts estossecs que ha fet, sobretot a la primera part -1r i 2n acte-, sembla ser que no estava en plenes facultats. De fet, al llarg de la vetllada ha mostrat una veu velada, sense expressió a l'important zona greu del personatge i amb unes notes agudes molt absents -diria que calades-. I el públic ho ha notat, fet que en cap moment ha rebut aplaudiments, tot i ser aquest personatge el més lluït de l'obra de Bizet. Destacar que quan ha sortit ha saludar al final, s'ha mostrat com desorientada, potser era conscient que no ha estat la seva millor nit.

Maria Bayo, qui ha cantat substituint a la soprano Marina Poplavskaya en el rol de Micaëla, tot i el so metàlic de la seva veu, ha sabut aprofitar la baixa forma d'Uria-Monzon per fer valdre el seu art pel damunt de la resta del repartiment femení. Les poques aparicions d'aquest personatge a l'obra han estat molt ben aprofitades i, com és de justícia, s'ha guanyat els aplaudiments del públic.

Però si hi ha algú que es mereix un gran reconeixement, aquest és el tenor Roberto Alagna, un Don José que ha tingut de tot: emoció, ràbia, sensualitat, excitació, contradicció... una interpretació construïda amb les bones arts d'un artesà de la lírica que gaudeix d'un timbre molt bell i una tècnica que li permet comunicar tots els sentiments necessaris per explicar la ment contradictòria d'un soldat navarrès que ho deixa tot per una dona que, al final, el rebutja. Només puc dir que ha estat fantàstic!

De la resta de repartiment destacar la intervenció del baix-baríton Erwin Schrott -el marit d'Anna Netrebko, sigui dit de pas-, un Escamillo de presència molt jove -tot i tenir 38 anys-, però amb una veu molt bonica i una actuació escènica notable.

La polèmica posada en escena? Doncs no ha estat tal cosa, ja que Calixto Bieito ens ha mostrat un plantejament escènic força convincent, i ens ha traslladat fins a la frontera d'Espanya amb el Marroc, on els Dragons d'Alcalá (regiment sevillà) han passat a ser membres de la Legión -per cert, he trobat a faltar la cabra-. No és aquesta una producció que m'hagi fascinat, però almenys no ha estat del tot gratuïta, sinó que realment sap plantejar els sentiments contradictoris dels diferents personatges. Amb tot, sí que hem viscut en algun moment provocacions innecessàries (a ulls de tercers segur que n'hi ha més, o menys) que, segur, buscaven el xiulet i la cridòria del final:

- Cal que una cantant hagi de treure's les calces en escena?

- *Cal un ballarí completament nu emulant un torero?

- Cal una bandera d'Espanya de la mida de la Pl. Colon de Madrid?

- Cal un toro d'Osborne -que sigui dit de pas ha estat aplaudit per un sector del públic en veure'l, i no ha dit res quan ha caigut-?

A banda d'això, Bieito avui s'ha endut xiulets i aplaudiments, no sabria dir en quina proporció, doncs ha sonat de manera força uniforme. Per tant, haurà de replantejar la seva carrera que, fins a la data, en gran part ha basat en la provovació. Només una reflexió: Bieito és menys provocador que en el passat, o és que ens hi estem acostumant?

Finalment, i més enllà de l'òpera, després de la funció d'avui s'ha celebrat un cocktail al foyeur del teatre on hi he estat convidat. Allà he pogut saludar a Alagna -molt simpàtic, per contra del que m'havien dit!, tant que li he demanat un autògraf!- i brindar la copa de cava amb amics, coneguts i saludats.

Una nit excel·lent! Una Carmen per repetir, però cap al mes juliol amb Anna Caterina Antonacci, doncs a Alagna ja he pogut gaudir-lo, ara em manca una Carmen de debò.

PS: la foto de portada és de la Teresa, amiga villazonista. Gràcies!!

*segons m'han comentat experts en tauromàquia, és habitual que els toreros novells es despullin a la llum de la lluna, i es posin al davant d'un toro. Tot i aquesta justificació, crec que treu protagonisme a la fantàstica música de Bizet buscant el rubor d'aquell públic més clàssic.