I PURITANI

La d'aquesta setmana és una òpera en tres actes amb música de Vincenzo Bellini i llibret del comte Carlo Pepoli, basat en el drama Têtes rondes et cavaliers (Caps rodons i cavallers) de Jacques-Arsène-Polycarpe Ancelot i J.X. Saintine (nom literari de Jacques-Xavier Boniface). L'òpera van estrenar-la el 24 de gener de 1835 al Théâtre Italien de París.

En un moment en que el naixent romanticisme havia posat de moda tot el que es referia a Escòcia i al seu món llunyà i misteriós, no és estrany que Bellini i el seu nou llibretista, el comte Carlo Pepoli, escollissin aquesta història: en un moment crític, Cromwell havia aconseguit derrocar als Estuards i al seu últim rei, Carles I, que havia estat enviat al patíbul al davant del Parlament de Londres, el 30 de gener de 1649.

També a escòcia van triomfar els partidaris a Cromwell que practicaven una varietat estricta de protestantisme semblant a la dels calvinistes, caracteritzada per un rigor extrem en la pràctica religiosa i una intolerància llegendària. En aquest ambient que els escriptors francesos Ancelot i Saintine van situar el seu drama Têtes rondes et cavaliers (Caps rodons i cavallers), d’on es narra un pressumpte episodi de la real i molt accidentada fugida de la reina vídua, Enriqueta de França, a qui els “cromwelians” buscaven amb molt d’interès, igual que al seu fill Carles II.

Va ser aquest drama el que, finalment, van escollir Vincenzo Bellini i comte Carlo Pepoli, com el més adient per a causar un bon impacte al Théâtre Italien de París, tenint en compte la moda del moment i la psicologia de l’espectador parisenc. A més, cal destacar que Rossini, amb el seu enorme prestigi, va intervenir per tal que el Théâtre Italien contractés a Bellini per presentar la seva nova òpera. Si hem de jutjar per les cartes que Bellini va enviar al seu íntim amic Florimo; Rossini va aconsellar al compositor que cuidés el seu modest llenguatge orquestral per estrenar a París: i és que tant sols la melodia no seria suficient, com si ho era a Itàlia a inicis de la seva carrera. Bellini va seguir els consells del seu nou amic, Rossini, i va dissenyar un teixit orquestral molt més ric i interessant que l’aplicat a les seves òperes anteriors, però sense renunciar a la seva arma predilecte: la melodia etèria i voladora, de ritme imprecís i plena d’inesperades inflexions. Aquesta és la qualitat de Bellini, que va captivar a Europa –inclús a Wagner– i que segueix captivant encara, donant vida a aquesta òpera malgrat els insalvables obstacles que la partitura reserva per a la veu de tenor.

Si no coneixeu aquest títol bellinià heu d'escoltar els Moments d'Òpera d'aquesta setmana, però sí ja el coneixeu, sempre és bo reescoltar una obra tant bella. Recorda que el programa s'emet al migdia a través del 90.1FM, online o podràs descarregar-t'ho del podcast.