dimecres, 9 de març de 2011

DON CARLO (G VERDI)

Avui coneixerem una òpera en cinc actes de Giuseppe Verdi, basada en el llibret en francès de Joseph Méry i Camille du Locle, basat en el drama de Friedrich Schiller, titulat Don Carlos (1787). Existeix una versió en italià amb quatre actes, adaptada pel propi Verdi l’any 1884, i amb un libretto traduït i adaptat per Achille de Lauzières. Va estrenar-se en francès a l’òpera de París, l’11 de març de 1867. A Catalunya va estrenar-se el 27 de gener de 1870, al Gran Teatre del Liceu.

L'òpera de París, per donar major solemnitat a l'Exposició Universal de 1867, va decidir encarregar una nova òpera a Verdi, ja que Meyerbeer, el compositor operístic francès per excel·lència, havia mort el 1864. Verdi aportà al model que exigia París una nova i profunda dimensió amb la seva gran personalitat i intuïció dramàtica. Així, Don Carlos és potser la darrera obra mestra de la grand opéra francesa, ja en el moment del seu crepuscle.

Una estrena a París significava cinc actes i l'inevitable ballet, el que donava com a resultat una enorme durada que s'havia d'adaptar, a més, a qüestions tan banals com els horaris dels últims trens de rodalies, per la qual cosa Verdi va haver de retallar algunes escenes. Verdi va tornar a trobar-se amb l'obstacle dels horaris nocturns quan anys més tard va decidir emprendre la transformació del Don Carlos francès al Don Carlo italià. En una carta del 3 de desembre de 1882 escrivia al seu amic Giuseppe Piroli:

“Redueixo a quatre actes el Don Carlo per a Viena. En aquesta ciutat, sabeu que a les deu de la nit els porters tanquen la porta principal de les cases i en aquesta hora tots mengen i beuen cervesa i pastissos. En conseqüència, el teatre, és a dir, l'espectacle ha d'haver acabat per a aquestes hores.”

L'acció transcorre a Espanya, durant la segona meitat del segle XVI, en el regnat de Felip II, excepte el primer acte de la versió de cinc actes (francesa), que transcorre al bosc de Fontainebleau, prop de París. Les relacions del rei i el seu fill Carles, mort empresonat, introdueix els suposats amors entre Carles i Isabel de Valois, muller de Felip II, i crea les figures de Rodrigo de Posa, l'amic de Carles i valedor dels drets dels Països Baixos, i la princesa d'Èboli, personatge real que aquí té un paper conspirador, i també l'inquietant personatge del Gran Inquisidor. Felip II és la figura central, molt complexa, que desconfia del seu fill, que estima la seva jove esposa però sense sentir-se estimat, que sent afecte i admiració per la noble figura de Posa malgrat les seves discrepàncies polítiques.

L'empremta de Schiller es manifesta també en la psicologia dels altres personatges, subratllada amb eficàcia i dramatisme per la música verdiana, igual que amb els grans temes que s'hi plantegen: el cant a la llibertat, a l'amistat i a l'amor, les tensions entre la vida pública i la privada o entre l'Església i l'Estat, el poder i la revolta, la passió i la gelosia, l'idealisme i la traïció, la religió i el fanatisme, la tirania i la llibertat dels pobles. La condició de grand opéra dóna lloc, a més, a brillants escenes col·lectives, com la del cruel acte de fe davant de tot el poble i els diputats flamencs.

Com cada setmana, podreu conèixer el resum argumental i musical; a banda de repassar els diferents personatges i els antecedents històrics, a la versió radiofònica dels Moments d'Òpera que, com sempre, trobareu al podcast del programa.

1 comentari:

  1. Albert,
    Tot i que les òperes de Verdi, m'agraden gairebé totes, aquesta crec que es especial. Te una música increïble i es nota que escoltem un Verdi molt madur. De fet, crec que després de Don Carlo, només va estrenar Aida, Otello i Falstaff, tot i que la va modificar posteriorment, a mi em segueix agradant més la versió francesa, es la que sempre he escoltat. De la mateixa manera tampoc m'agrada la "Lucia" en francès, o la "fille" en italià. Soc d'idees fixes!.
    Una abraçada

    ResponElimina