Richard Wagner |
La d'aquesta setmana és una òpera que resumirem a petició d'una oient i lectora habitual del blog. Es tracta d'un títol de Richard Wagner, estrenat a l’òpera de la cort de Dresde, el 19 d’octubre de 1845. Tot i que hi ha una nova versió, la més coneguda, que va estrenar-se a París, el 13 de març de 1861. L’estrena a Catalunya va ser l’11 de febrer de 1887, al Gran Teatre del Liceu.
Aquesta és la tercera, i última, òpera que Wagner presentaria a Dresde. El compositor encara no havia renunciat del tot a crear una grand’opéra adaptable a l’òpera de París, i per aquesta raó la peça té una grandesa escència considerable, amb la famosa marxa del segon acte i l’entrada dels assistents al torneig musical.
Anys més tard, efectivament, Wagner intentaria la conquesta de l’òpera de París amb aquest títol. Després de revisar la partitura i representar-la de nou a Dresde, va anar-se’n cap a París per a visitar a totes les persones amb influència al món operístic, per tal de crear-se un ambient propici per aconseguir un contracte (entre d’altres va visitar a Rossini). Va fer tractes amb l’òpera, i ja que Tannhäuser no tenia cinc actes, van demanar-li que, almenys, inclogués un ballet. Wagner no va voler trencar amb el ritme escènic de l’òpera i, per això, va incloure el ballet a l’inici de l’obra, usant-lo com a escena inicial de Venus i Tannhäuser. Però el públic de París, acostumat a arribar tard, va perdre’s el ballet inicial i a l’inici del segon acte van escridassar el compositor tot reclamant-lo. El resultat va ser una representació desastrosa, amb protestes i crits, dels queals van participar, també, els pocs simpatitzants de l’òpera alemanya, cosa que va propiciar la retirada de l’òpera després de la tercera representació.
L’escàndol de París va provocar que l’òpera de Viena, que havia acceptat, no sense dubtes, representar Tristan und Isolde, retirés aquesta òpera condemnant a Wagner a un nou període d’escassa acceptació de la seva obra.
La marxa d’aquesta òpera va ser la primera peça que va escoltar-se de Wagner a Catalunya (i Espanya), quan la va programar Josep Anselm Clavé als seus concerts corals dels Jardins d’Euterpe de Barcelona, el 16 de juliol de 1862, i que per a aquesta audició va haver de contractar als cors femenins del Liceu, ja que els Cors de Clavé d’aquella època tant sols eren masculins.
Si voleu conèixer tots els detalls d'aquest títol, així com escoltar els moments musicals més bells, aquest migdia podeu escoltar la versió radiofònica dels Moments d'Òpera que, com sempre, també trobareu al podcast del programa.
Albert,
ResponEliminaWagner, tot i no ser un dels meus músics de capçalera, te una música impressionant, intensa i grandiosa difícil d'igualar. Reconec que l'orquestra de Wagner no te res a veure amb la de la resta de compositors anteriors, tot i que segueixo preferint la bellesa del bel canto.
Tannhäuser te moments increïbles, començant per l'obertura, d'aquells que et posen la pell de gallina.
Una abraçada
Josep,
ResponEliminadisculpa la tardança. Estic amb tu, Tannhäuser és una obra de gran bellesa, però -pel meu gust- no eclipsa allò què a mi m'agrada escoltar...
Una abraçada!