dimecres, 30 de març del 2011

PAGLIACCI (R LEONCAVALLO)

Ja que a partir del proper dia u al Gran Teatre del Liceu hi podrem veure i escoltar una nova producció de les òperes veristes Cavalleria Rusticana (P Mascagni) i Pagliacci (R Leoncavallo), les dues darreres setmanes ens hem centrat en aquests títols. Avui ha estat el torn de la segona.

En aquesta òpera Leoncavallo va recórrer a la tradició de l’antiga “commedia dell’arte”, encara que, tal i com ell explica, tan sols en part. Al començar la funció apareix, abans d’obrir-se el teló, un personatge anomenat al libreto “Pròleg” (i que acostuma a cantar Tonio, encara que alguan vegada ho fa el baríton encarregat del personatge de Silvio, i també, en alguna ocasió, l’ha cantat el tenor encarregat del rol de Canio).

El pròleg conté un claríssim manifest de les finalitats del verisme: el que estem veïent en escena no és ficció, sinó la realitat i, per a què quedi clar, en el segon acte hi ha un teatre en escena, amb un públic al voltant del modest escenari que es commou amb allò què veu, que acaba essent un drama de debó, i que acaba amb dues morts violentes. Tot això se’ns indica en el “pròleg”: no és una invenció, sinó un “retall de vida” (“uno squarcio di vita”), escrit pel compositor amb llàgrimes de veritat i marcant el compàs amb els sanglots que li produeix l’evocació d’aquesta tragèdia (que es va produir realment a Montalto di Calàbria, cap a l’any 1872, quan Leoncavallo passava l’estiu allà amb la seva família; el seu pare, jutge de districte, va haver de jutjar el cas).

La perfecció de la construcció dramàtica va aliada amb l’ús moderat, però molt eficaç, del “leitmotiv” wagnerià, encara que sense excloure la presència de les àries (tots els personatges en tenen, almenys, una); la creació de la tensió dramàtica del segon acte juga amb un “leitmotiv” de música del segle XVIII, una gavota, que es trenca quan Canio, gelós, deixa d’interpretar la modesta comèdia i reclama es seus drets fins matar a Nedda i al seu amant Silvio. Cometent el crim, l’obra acaba en pocs segons (“La commedia è finita”).

Recorda que trobaràs el resum argumental i musical de l'òpera Pagliacci al podcast del programa, on ja hi figuren una cinquantena llarga de títols.

dimecres, 23 de març del 2011

CAVALLERIA RUSTICANA (P MASCAGNI)

La d'avui és una òpera d’un sol acte de Pietro Mascagni, amb llibret de Giovanni Targioni-Tozzetti i Guido Menasci, basat en un conte de Giovanni Verga. S'estrenà el 17 de maig de 1890 al Teatro Costanzi de Roma.

En el context de la literatura verista orientada a divulgar, entre els lectors del Nord d’Itàlia, la idiosincràsia especial dels pobles del sud, Cavalleria Rusticana de Giovanni Verga va ocupar un paper rellevant; un drama en el qual van basar-se per a convertir-lo, posteriorment, en òpera.

Mascagni va enviar la seva òpera al concurs editorial Sonzogno i va rebre a Cerignola la inesperada notícia del seu triomf. Cavalleria Rusticana va ser un èxit, no tan sols als teatres italians, sinó també als europeus, i va convertir-se en un símbol del nou estil, contraposat al verdià, encara en vigor en aquella època. Creant un gènere en sí mateix i, posteriorment, amb el recolzament de la creació de Leoncavallo Pagliacci, el que avui en dia anomenem: verisme. És a dir, l’òpera al servei de la veritat; amb uns arguments dramàtics, però versemblants, allunyats de les grans corts, per acostar-los al poble amb un estil de cant molt més dramàtic i amb un cant spianato –aplanat– (sense adornaments innecessaris).

És aquesta Cavalleria Rusticana, acompanyad de Pagliacci (R. Leoncavallo) el proper títol que es representarà al Gran Teatre del Liceu, de manera que és una bona oportunitat per conèixer -o recordar- aquesta dramàtica òpera. Com sempre, podràs trobar el resum argumental i musical al podcast del programa.

dimarts, 22 de març del 2011

TOTS AMB EL JAPÓ

Avui no vull parlar-vos d'òpera, sinó d'una acció que hem de recolzar, i és que la devastadora catàstrofe nipona ha commogut a La Passió, cosa que ha motivat a l’entitat olesana a aportar el seu gra de sorra per col·laborar en la reconstrucció del Japó.

Per aquest motiu, La Passió destinarà part dels seus beneficis econòmics, de la representació del dia 27 de març (10:15h), a col·laborar en la reconstrucció del país. Els diners seran canalitzats a través de l'ONG Creu Roja, que col·laborarà amb La Passió per difondre aquesta especial representació.

D’aquesta manera, part de la recaptació aconseguida amb la venda d’entrades per la representació de La Passió del proper diumenge 27 de març, a les 10:15h, s’entregarà a Creu Roja Catalunya, que ho destinarà a la seva campanya d’ajuda als milers de persones afectades pel sisme i el tsunami que fa deu dies va afectar el país nipó.

Amb aquest acte, La Passió vol demostrar el seu esperit solidari i desitja que la ciutadania s’impliqui i col·labori amb aquest gest altruista.

Just abans d’iniciar l’espectacle, la presidenta de l’entitat, Montse Font, i els portaveus de la Creu Roja s’adreçaran al públic per agrair-los la seva col·laboració.


És en aquests moments quan hem de demostrar que els catalans som solidaris. Si voleu comprar entrades, aquí trobareu com fer-ho.

dimarts, 15 de març del 2011

LA CENERENTOLA, OSSIA LA BONTÀ IN TRIONFO (G ROSSINI)

Teresa Berganza, una gran "Cenerentola"
que demà celebra 76 anys. Felicitats!
La d'aquesta setmana, i a petició d'una amiga i oient del programa, és una òpera dividida en dos actes i de la qual la música és de Gioacchino Rossini, tot i que el llibret és de Jacopo Ferreti, i està basat -en part- en el conte de Charles Perrault i -en part- en el llibret que Charles-Guillaume Étienne va escriure pel compositor Niccolò Isouard.

Aquest títol es va estrenar a Roma el 25 de gener de 1817. A Catalunya va estrenar-se el 25 d’abril de 1818, al teatre de la Santa Creu de Barcelona.

Rossini aprofitava les seves setmanes de llibertat contractual amb Nàpols per marxar cap a Roma, on podia “col·locar” alguna òpera nova, de caràcter bufo, que amb la seva gran rapidesa compositiva tenia llesta en poc més d’un mes. L’any 1816 hi va estrenar Il barbiere di Siviglia, i el 1817 va ser el torn de La Cenerentola (La Ventafocs). El problema sempre era el mateix: trobar un libreto que no topés amb la censura romana. De fet, aquesta Ventafocs no perd cap sabata, sinó que dóna un braçalet per a que el príncep trobi el que és idèntic; i és que despullar el peu d'una noia, al damunt d'un escenari, aleshores era d'allò més impúdic...

Diuen els biògrafs de Rossini que el dia de Nadal de 1816, algú li va proposar la història de La Cenerentola, però convertida en òpera bufa. Rossini va entusismar-se amb la idea, i va reforçar el caràcter bufo inventant-se el personatge de Don Magnifico, el padrastre d’Angelina (La Cenerentola), enlloc de la tòpica madrastra del conte de Perrault. La raó era ben simple: amb la madrastra, les dues germanes lletges (Clorinda i Tisbe) i Angelina, hi hauria quatre dones en escena; de manera que la diferenciació vocal hauria estat més complicada i, a més, moltes companyies només tenien tres dones en nòmina. Creant el padrastre, en el context de la tradició bufa més consolidada, l’obra adquiria un to més proper a les tradicions “bufes” italianes, i així naixia un dels personatges més malèvols mai creats per Rossini, abans de l’Assur de Semiramide.

La Cenerentola va ser quasi tan popular com Il barbiere di Siviglia durant molts anys, però la pèrdua de la tradició belcantista, amb les òperes tardoverdianes, i sobretot amb el verisme i el wagnerisme, va fer que poc a poc anessin desapareixent. Durant els anys '20 el títol va recuperar-se gràcies a la mezzosoprano Conxita Supervía i, des d’aleshores, moltes han estat les que han volgut demostrar les seves habilitats amb la coloratura a través d’aquest exigent rol.

Aquesta delícia de conte, amb forma d'òpera de Rossini, la podreu conèixer demà -dimecres- al migdia, com sempre, a la versió radiofònica dels Moments d'Òpera que podreu escoltar a través del podcast, on ja hi ha més de cinquanta títols.

dilluns, 14 de març del 2011

WÜRTTEMBERG-HEILBRONN, GRATIS A TERRASSA

El Centre Cultural Unnim Caixa Terrassa posa a la disposició dels lectors d'aquest blog sis entrades dobles totalment gratuïtes pel concert que l'Orquestra de Cambra de Württemberg-Heilbronn oferirà el proper dijous, 17 de març, a les 21h, amb un programa que inclou obres de Tartini, Janácek, Piazzola i Txaikovski. Cada entrada doble està valorada en 70€.

Per aconseguir una de les sis entrades dobles, només heu d'enviar-nos un correu-e detallant-nos el nom i cognoms. Un cop rebuda la comunicació, us enviarem un correu-e confirmant-vos la reserva.

La reserva d'entrades la farem en rigorós ordre d'arribada dels correus-e. Teniu temps fins el mateix dijous a les 12.30h.

dimecres, 9 de març del 2011

DON CARLO (G VERDI)

Avui coneixerem una òpera en cinc actes de Giuseppe Verdi, basada en el llibret en francès de Joseph Méry i Camille du Locle, basat en el drama de Friedrich Schiller, titulat Don Carlos (1787). Existeix una versió en italià amb quatre actes, adaptada pel propi Verdi l’any 1884, i amb un libretto traduït i adaptat per Achille de Lauzières. Va estrenar-se en francès a l’òpera de París, l’11 de març de 1867. A Catalunya va estrenar-se el 27 de gener de 1870, al Gran Teatre del Liceu.

L'òpera de París, per donar major solemnitat a l'Exposició Universal de 1867, va decidir encarregar una nova òpera a Verdi, ja que Meyerbeer, el compositor operístic francès per excel·lència, havia mort el 1864. Verdi aportà al model que exigia París una nova i profunda dimensió amb la seva gran personalitat i intuïció dramàtica. Així, Don Carlos és potser la darrera obra mestra de la grand opéra francesa, ja en el moment del seu crepuscle.

Una estrena a París significava cinc actes i l'inevitable ballet, el que donava com a resultat una enorme durada que s'havia d'adaptar, a més, a qüestions tan banals com els horaris dels últims trens de rodalies, per la qual cosa Verdi va haver de retallar algunes escenes. Verdi va tornar a trobar-se amb l'obstacle dels horaris nocturns quan anys més tard va decidir emprendre la transformació del Don Carlos francès al Don Carlo italià. En una carta del 3 de desembre de 1882 escrivia al seu amic Giuseppe Piroli:

“Redueixo a quatre actes el Don Carlo per a Viena. En aquesta ciutat, sabeu que a les deu de la nit els porters tanquen la porta principal de les cases i en aquesta hora tots mengen i beuen cervesa i pastissos. En conseqüència, el teatre, és a dir, l'espectacle ha d'haver acabat per a aquestes hores.”

L'acció transcorre a Espanya, durant la segona meitat del segle XVI, en el regnat de Felip II, excepte el primer acte de la versió de cinc actes (francesa), que transcorre al bosc de Fontainebleau, prop de París. Les relacions del rei i el seu fill Carles, mort empresonat, introdueix els suposats amors entre Carles i Isabel de Valois, muller de Felip II, i crea les figures de Rodrigo de Posa, l'amic de Carles i valedor dels drets dels Països Baixos, i la princesa d'Èboli, personatge real que aquí té un paper conspirador, i també l'inquietant personatge del Gran Inquisidor. Felip II és la figura central, molt complexa, que desconfia del seu fill, que estima la seva jove esposa però sense sentir-se estimat, que sent afecte i admiració per la noble figura de Posa malgrat les seves discrepàncies polítiques.

L'empremta de Schiller es manifesta també en la psicologia dels altres personatges, subratllada amb eficàcia i dramatisme per la música verdiana, igual que amb els grans temes que s'hi plantegen: el cant a la llibertat, a l'amistat i a l'amor, les tensions entre la vida pública i la privada o entre l'Església i l'Estat, el poder i la revolta, la passió i la gelosia, l'idealisme i la traïció, la religió i el fanatisme, la tirania i la llibertat dels pobles. La condició de grand opéra dóna lloc, a més, a brillants escenes col·lectives, com la del cruel acte de fe davant de tot el poble i els diputats flamencs.

Com cada setmana, podreu conèixer el resum argumental i musical; a banda de repassar els diferents personatges i els antecedents històrics, a la versió radiofònica dels Moments d'Òpera que, com sempre, trobareu al podcast del programa.

dimarts, 8 de març del 2011

VOLS VIURE "LA PASSIÓ"?

La Passió vol ampliar el nombre de seguidors a través facebook, de manera que aquesta setmana ha engegat una promoció per donar-se a conèixer a través de la popular xarxa social. El funcionament és molt senzill, si et fas seguidor del perfil de La Passió a facebook -només has de clicar "m'agrada"- i respons una pregunta, aconseguiràs dues entrades gratuïtes per la representació del proper dissabte, a les 17.30h.

La d'Olesa de Montserrat és la millor de totes les passions que es fan arreu de Catalunya -tot i que dit per un olesà que hi està implicat fins al moll de l'os pot semblar poc creïble-, ho avalen els quasi 500 anys d'història, la implicació desinteressada d'un miler de ciutadans, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (any 2002), l'espectacularitat d'un gran teatre (les dimensions us sorprendran) o l'emotivitat de la història humana que narra.

Jo de vosaltres no deixaria escapar aquesta ocasió! Us agradarà, us impactarà i us emocionarà!

dimecres, 2 de març del 2011

TANNHÄUSER (R WAGNER)

Richard Wagner
La d'aquesta setmana és una òpera que resumirem a petició d'una oient i lectora habitual del blog. Es tracta d'un títol de Richard Wagner, estrenat a l’òpera de la cort de Dresde, el 19 d’octubre de 1845. Tot i que hi ha una nova versió, la més coneguda, que va estrenar-se a París, el 13 de març de 1861. L’estrena a Catalunya va ser l’11 de febrer de 1887, al Gran Teatre del Liceu.

Aquesta és la tercera, i última, òpera que Wagner presentaria a Dresde. El compositor encara no havia renunciat del tot a crear una grand’opéra adaptable a l’òpera de París, i per aquesta raó la peça té una grandesa escència considerable, amb la famosa marxa del segon acte i l’entrada dels assistents al torneig musical.

Anys més tard, efectivament, Wagner intentaria la conquesta de l’òpera de París amb aquest títol. Després de revisar la partitura i representar-la de nou a Dresde, va anar-se’n cap a París per a visitar a totes les persones amb influència al món operístic, per tal de crear-se un ambient propici per aconseguir un contracte (entre d’altres va visitar a Rossini). Va fer tractes amb l’òpera, i ja que Tannhäuser no tenia cinc actes, van demanar-li que, almenys, inclogués un ballet. Wagner no va voler trencar amb el ritme escènic de l’òpera i, per això, va incloure el ballet a l’inici de l’obra, usant-lo com a escena inicial de Venus i Tannhäuser. Però el públic de París, acostumat a arribar tard, va perdre’s el ballet inicial i a l’inici del segon acte van escridassar el compositor tot reclamant-lo. El resultat va ser una representació desastrosa, amb protestes i crits, dels queals van participar, també, els pocs simpatitzants de l’òpera alemanya, cosa que va propiciar la retirada de l’òpera després de la tercera representació.

L’escàndol de París va provocar que l’òpera de Viena, que havia acceptat, no sense dubtes, representar Tristan und Isolde, retirés aquesta òpera condemnant a Wagner a un nou període d’escassa acceptació de la seva obra.

La marxa d’aquesta òpera va ser la primera peça que va escoltar-se de Wagner a Catalunya (i Espanya), quan la va programar Josep Anselm Clavé als seus concerts corals dels Jardins d’Euterpe de Barcelona, el 16 de juliol de 1862, i que per a aquesta audició va haver de contractar als cors femenins del Liceu, ja que els Cors de Clavé d’aquella època tant sols eren masculins.

Si voleu conèixer tots els detalls d'aquest títol, així com escoltar els moments musicals més bells, aquest migdia podeu escoltar la versió radiofònica dels Moments d'Òpera que, com sempre, també trobareu al podcast del programa.