A aquestes alçades ningú dubta que Cecilia Bartoli és una magnífica cantant (ella diu que mezzosoprano, però en tinc el meus dubtes). Està dotada d'una habilitat per les agiliats que l'ha fet famosa arreu del món - qui no ha escoltat mai l'Agitata da due venti? de Vivaldi cantada per ella?-. Però, a més, té dues característiques que la fan especial: d'una banda, la seva tenacitat per descobrir nous móns musicals (el món dels castrats, les partitures de la Malibran, etc.) i, de l'altra, una musicalitat i sentit dramàtic excepcional.
Avui, sense comptar-hi, m'he topat amb una interpretació d'una jove Bartoli (a jutjar per les imatges), acompanyada al piano i cantant una part que, a dia d'avui, estem acostumats a escoltar interpretat per un tipus de veu força diferent. Sigui com vulgui, he trobat que sona genial i, per això, ho vull compartir amb tots volsaltres.
És l'ària de la bogeria de l'òpera I Puritani de Vincenzo Bellini, espero que us agradi:
Albert,
ResponEliminaHas tocat dos dels meus punts febles, I puritani i la Bartoli. Ja n'hem parlat a vegades que I puritani és una de les òperes que més m'agraden i que La Cecilia Bartoli és una d'aquelles cantants que, canti el que canti, fan vibrar el personal.
Jo l'he vista les dues darreres vegades que ha estat al Palau i en ambdues ocasions es va posar el públic a la butxaca des de l'inici.
Una abraçada
Josep,
ResponEliminaun cop més coincidim. La Bartoli és una delícia, sobretot quan deixa una mica de banda les seves espectaculars agilitats (tot i que, crec, n'abusa); i els puritans és una òpera bellíssima, una de les meves preferides, si senyor!
Una abraçada!