PRÈS DES REMPARTS DE SÉVILLE

La d'aquesta setmana és una òpera molt popular, que la propera temporada podrem gaudir a l'escenari del Gran Teatre del Liceu, i que dimecres, divendres i diumenge es representarà al teatre La Faràndula de Sabadell, en el context de la programació de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell. Està clar, crec, que ens referim a la CARMEN de Georges Bizet.

Diuen que aquesta és la més espanyola de les òperes franceses, o la més francesa de les òperes espanyoles, qui sap. En tot cas, val la pena destacar que Bizet no va visitar mai Sevilla i que la partitura és fruit de l'estudi, més que del coneixement.

En la seva condició d’hispanista, Prosper Mérimée va dedicar-se a recollir històries que li van cridar l'atenció i que van ocórrer en la, per a ell, curiosa, desconeguda i exòtica Espanya de l’època de la seva visita (cap a l’any 1820). Segons sembla, algunes d’aquestes històries, com la de Carmen, les hi va explicar la Comtessa de Teba, mare de la dama espanyola que va ser emperadriu francesa, Eugenia de Montijo.

A la novel·la, Mérimée dóna algunes indicacions més que no pas les que rep l’espectador de l’òpera, cosa que permet entendre millor el drama de Don José. Aquest, militar navarrès i, per tant, de clares conviccions catòliques, veu en Carmen no tant sols a una gitana feta de passió, sinó també a una mena de compatriota, ja que va viure molt de temps a Navarra i també parla basc. Així neix el torbat sentiment de Don José que al conèixer Carmen es veu temptat a trencar amb la seva vida regular, catòlica i, fins i tot, deixar a la seva promesa Micaëla, també navarra i de caràcter antagònic al de Carmen.

Quan, malgrat tot, Don José es deixa endur per la passió, el que no pot suportar és que després de tot el sacrifici que fa -fins i tot la salvació eterna- per a compartir la seva vida amb Carmen, aquesta deixi d’interessar-se per ell. Així s’explica la fúria amb que la mata al final de l’obra. L’òpera deixa molt de banda aquestes qüestions i se centra tant sols en la fascinació de la dona liberal que és Carmen que, fins i tot, va fascinar a Nietzsche pel seu caràcter de súper dona.

Carmen va estrenar-se com opéra-comique, però posteriorment van convertir-la en òpera totalment cantada (l’òpéra-comique inclou sempre diàlegs parlats); l’adaptació dels diàlegs a recitatius la realitzà Ernest Guiraud, el mateix que s’encarregà de la mateixa tasca amb Les contes d'Hoffman d’Offenbach, uns anys més tard.

És fals que el fracàs inicial de Carmen precipités la mort de Bizet, encara que en els primers anys no va ser reconeguda la força que conté, al llarg del segle XX s’ha convertit en una de les deu primeres de la història recent de gènere.

Si encara no coneixeu aquesta obra, o si voleu recordar les anècdotes i els moments musicals més bells, recordeu que podeu escoltar el resum a través del 90.1FM, online o descarrgant-vos-ho a través del podcast de l'emissora.

Afegeix-te al grup Moments d'Òpera del facebook.