Aquells qui estem enganxats a això de l'òpera gaudim d'una sensació que costa descriure. Es tracta de quan coneixem noves peces, repertori desconegut per a nosaltres, però, de ben segur, recursos habituals per altri.
Un dels moments més màgics per a mi va ser la descoberta del conegut, entre els tenors, com a Mont Everest, és a dir el Ah, mes amis quel jour de fête de l'òpera La Fille du Régiment (G. Donizetti).
Ben cert és que es tracta de l'ària més coneguda de l'òpera, pel prodigi d'haver d'executar nou do4, o do de pit, en tant sols uns dos minuts i mig. El primer cop va ser amb Luciano Pavarotti, en la magnífica gravació acompanyat de la stupenda, Joan Sutherland.
Però, poc temps després, vaig descobrir al peruà Juan Diego Flórez i, el 30 de novembre de 2007, després d'haver adquirit tota la seva discografia, vaig tenir la immensa sort d'escoltar-lo en directe al GT del Liceu, va ser una nit màgica. Des d'aleshores, ja he pogut gaudir d'aquesta peça, interpretada per Flórez (crec que molt més neta, ràpida i ben solucionada que en la interpretació de Pavaortti) fins a tres cops, un d'ells en la versió italiana, també molt interessant.
D'aquesta descoberta ja en fa uns quants anys, però la màgia d'anar coneixent melodies noves, per sort, encara m'acompanya i, de fet, com més òperes conec, tinc la clara sensació que més me'n queden per conèixer. Així que per molts anys seguiré buscant noves emocions a través de la lírica.
La darrera descoberta, ha estat aquesta (especialment la cabaletta final):
Quina serà la propera?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada