dijous, 26 de febrer de 2009

UN "TROVATORE" SENSE TROBADOR

El títol d'aquest escrit seria el titular que resumiria la representació d'anit de Il Trovatore (G. Verdi) al Teatre de la Faràndula de Sabadell, en el context de la temporada'08-09 de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell (AAOS).

Se sap que aquesta òpera de Verdi és molt complexa i exigeix cinc cantants de qualitats excepcionals i, especialment, com en moltes altres òperes, el tenor hi té un pes importantíssim. Doncs bé, anit el paper de Manrico va encarnar-lo Guillermo Rodríguez i, la veritat, no va agradar-me en cap moment. Però no per una qüestió de color de veu, sinó per la manca de rigorositat en el cant. Desconec si patia algun tipus de problema a les cordes, però no va ser capaç d'imposar el caràcter que representa Manrico i va quedar en un segon pla en tota l'actuació, arribant al ridícul al final del tercer acte, la cabaletta Di quella pira.

La Leonora de Maribel Ortega va ser correcte, però ja està. Al costat del tenor, és clar, va brillar, però això no vol dir que la interpretació no fos millorable, doncs es va limitar a cantar, sense sentir-ho, o almenys a mi no va emocionar-me en cap moment.

En canvi, el baríton Ismael Pons en el rol del Conte di Luna va estar precís, lluït, molt correcte... bravo! 

L'estrella de la nit va ser la mezzo M. Lluisa Corbacho, amb una Azucena meravellosa. Va estar rodona, emocionant, entenedora, ben lligada i molt emotiva, tot i la cruesa del personatge. Si Verdi hagués vist la representació d'ahir s'hauria decidit a titular, finalment, l'òpera com a La Zingara, tal i com es diu volia fer inicialment.

Haig de destacar el primer acte, concretament l'obertura d'aquest, a través de la brillant interpretació del baix Peter Buchkov en el rol de Ferrando, va ser un inici que semblava anunciar una excel·lent representació que no va arribar a ser, sobretot pel desencert en l'elecció del tenor.

La direcció de la Orquestra Simfònica del Vallès, a càrrec d'Elio Orciuolo, va ser variable, en alguns moments semblava un pèl desordenada i, en d'altres, massa absent, però acceptable.

En essència, una nit de daltabaixos musicals, però no per això no deixaré de felicitar a l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell, doncs gràcies a la seva tenacitat podem gaudir d'una programació operística estable... per molts anys! Com s'acostuma a dir, una flor no fa primavera i, per tant, no criticaré la seva bona feina de tants anys per una nit millorable.

2 comentaris:

  1. Amb mig any de retard: Jo vaig veure la del diumenge a la tarda i estic totalment d´acord amb el que dius, excepte amb l´Azucena que no em va convèncer, potser perquè havia sentit que era un bona veu i em va decepcionar.

    ResponElimina
  2. Si que fa dies, si que vaig anar-ho a veure! La veritat és que l'Azucena va brillar no tant per unes aptituds excepcionals, sinó per la simplesa de la resta de repartiment (especialment el tenor); doncs recordo un Conte prou esplèndit, però, és clar, no té el mateix pes en la història...

    Doncs res, me n'alegro que vagis mirant pàgines del blog!

    ResponElimina