dilluns, 9 de febrer de 2009

I PURITANI (Teatro Comunale di Bologna) - un viatge accidentat i plaent


Amb aquest primer text us dono la benvinguda al que vol ser un espai de trobada d'aquells qui senten una especial atracció pel món de la lírica. Benvinguts/des tots/es!

Per començar, em desplaçaré fins a Bolonya, doncs el passat mes de gener vaig tenir la gran sort de poder assistir a la representació de l'òpera "I Puritani" de Vicenzo Bellini, amb el meu admirat Juan Diego Flórez en el rol protagonista (Lord Arturo Talbo) i, la per mi aleshores desconeguda, Nino Machaidze (Elvira), acompanyats de l'orquestra del Teatro Comunale, dirigida per Michele Mariotti (a qui ja vaig poder veure dirigint Flórez aquest passat estiu al festival del Castell de Peralada en un magnífic recital). Tot plegat, va ser el dia de l'estrena d'aquesta versió, el 8 de gener'09.


Aquell dia vaig llevar-me a Florència, doncs vaig aprofitar el viatge per a fer una mica de turisme i conèixer, per fi, aquesta bonica ciutat on, precisament, un llunyà 1607 hi va néixer, oficialment, l'òpera, amb la representació de "L'Orfeo" de Monteverdi.

Ja que la representació de "I Puritani" començava a les 20h30 i la cap de premsa no ens esperava fins al voltant de les 20h, és clar, vam aprofitar per llogar un cotxe a primera hora del matí i anar-nos-en cap a Bolonya (tant sols estan a una hora i mitja per carretera). El trajecte va ser per una autopista amb paisatges nevats, però sense cues, ni complicacions.

Els problemes van començar a aparèixer quan arribem a Bolonya i ens adrecem cap al centre de la ciutat per aparcar el vehicle i disposar-nos a fer una mica el "guiri"; i és que, segons vam poder saber més tard, i gràcies a que parlo una mica d'italià, no es pot circular per Bolonya (encara que no vam veure CAP cartell que ho informés), almenys que disposis d'un permís especial de residència i circulació pel casc històric, però, és clar, ningú va informar-nos-en (ni els de l'hotel, ni l'empresa que va llogar-nos el cotxe); parlo amb unes vigilants de la zona blava, m'expliquen que per a evitar pagar la multa, que ja m'haurien posat les càmeres de seguretat, hauria d'aparcar el cotxe a un aparcament privat (ja havia pagat dues hores de zona blava) i els del pàrquing ja farien els tràmits per a treure'm la multa (ja se sap que quan es viatja tot s'arregla pagant, quin remei...).

Solucionat l'aparcament, ens afrontem a les adversitats meteorològiques: neva. I la neu mai cau si fa calor, així que la Mariona (la meva companya) i jo ens centrem en la recerca d'algun lloc on prendre alguna cosa i, és clar, amagar-nos del fred, però, oh sorpresa!, només vam trobar dos bars al voltant de la Piazza Maggiore (allà on s'està l'estatua de Neptú); això si, a preu de turista, com no. Passa l'estona i el temps millora, cosa que aprofitem per a fer una mica de turisme i, com no, per comprar-nos una mica de roba (a Itàlia també hi ha rebaixes després de Nadal!).

Una mica abans de les vuit hem d'anar a retirar el cotxe de l'aparcament, doncs tanquen per la nit, busquem un lloc a la zona blava, ja que a aquella hora ni es paga ni està prohibit pels que no som residents de la ciutat i, el millor de tot, i per soprpesa dels bolonyesos: ens canviem de roba a dins del vehicle, ja que anem a una estrena al mític Teatro Comunale de Bolonya, a Itàlia! Un cop arreglats i havent estat el focus d'atenció d'alguns que passejaven per la zona, ens disposem a buscar un taxi per arribar a l'hora al teatre, però no en trobem cap fins a la Piazza Maggiore. Finalment un amable conductor de taxi s'atura, ens acull al seu cotxe i ens deixa just a la porta del Teatro Comunale di Bologna.









La cap de premsa del teatre ens atén molt amablement, però entestada en que li parli en anglès, quan jo m'expresso molt millor en italià! Finalment m'entrega les dues invitacions i li pregunto si podré saludar a Flórez després de la representació; m'assegura que no hi haurà cap problema, posarà el meu nom a la llista VIP i que hi podrem accedir per l'entrada d'artistes (magnífic!).

Abans d'anar cap a les nostres butques, decidim fer una mica el xafader i veure què s'hi cou a una estrena operística a Itàlia i, en efecte, el públic català, en general, és molt més "modern" que el d'allà: tot està ple de corbates, abrics de pèl i una mitjana d'edat que ronda, com a mínim, els 70 anys. Els hi queda molta feina per acostar l'òpera als més joves.

Com és previsible, i malgrat retrensmetre's en directe per la Rai 3, l'espectacle comença amb uns 10 - 15 minuts de retard, però l'espera val la pena. Des del primer minut, malgrat una orquestra inicialment un tant desordenada, dirigida pel jove Michele Mariotti (íntim amic de Flórez), gaudim d'un espectacle musical de primeríssim ordre, brillant, net... rodó!

Flórez en el seu rol està pletòric (tot i algunes crítiques que he llegit, assegurant que li queden pocs anys com a cantant, que el paper d'Arturo li va "gran", té una veu massa lleugera... De cap manera! Aquests crítics no crec que escoltessin la mateixa òpera que jo!).

El gran dubte no era com cantaria Flórez, doncs ja l'havia escoltat abans en directe, sinó la jove Nino Machaidze, i dic jove perquè té la mateixa edat que jo, bé ella ho és una mica més que jo, doncs va néixer el 8 de març del 83 (jo sóc el 22 de febrer del mateix any). Malgrat la seva manifesta joventut, Machaidze va ser una Elvira juvenívola, brillant, amb un cant perfectament lligat, registres aguts nets, una coloratura molt ben entesa i gran intel·ligència interpretativa (malgrat la pèssima regia de Pier'Alli).

De fet, tot el repartiment va estar a l'alçada de les espectatives i, inclús la Mariona, qui de tant en tant em critica la meva passió per l'òpera, mentre els cantants estaven a escena em comentava: - ho estan fent molt bé, no? (la cara d'emoció no tenia preu!).

Finalment, el duet "Finì... me lassa" va ser una experiència que trigaré molt a oblidar! Crec que és un dels duets amorosos més bells del món de l'òpera; doncs hi ha tragèdia, bogeria, retrobament, felicitat, por, il·lusió...

Com no pot ser d'una altra manera, sortim del teatre amb un somriure d'orella a orella i ens disposem a tornar cap a l'hotel. Abans, però, haurem de retirar el cotxe de la zona blava i aparcar-lo algun lloc per poder anar a l'hotel, un cop fet el trajecte de tornada fins a Florència. Un altre dia ja us explicaré que si heu d'aparcar, de nit, a Florència, millor que aneu, directament, a l'aparcament de l'estació, doncs és l'únic que resta obert més enllà de les dues de la matinada, cosa que vam haver d'esbrinar, és clar, els de l'hotel no van saber dir-nos-ho.

Per cert, la cap de premsa no va posar-me a cap llista i no vaig poder saludar a Flórez. Un altre cop serà, no? El caos italià va estar present durant tot el viatge, ara bé, segurament sense aquesta folla manera de viure, l'òpera no hauria existit.

3 comentaris:

  1. Benvolgut Albert,
    Gràcies pel teu comentari al meu blog. Enhorabona pel teu i per la feina (ben) feta des d'Olesa.
    Cordialment,
    Jaume Radigales

    ResponElimina
  2. Gràcies per enlleçar In Fernem Land en el teu blog, nou de trinca. Jo t'enllaço ara.
    Fantàstics Puritans, si senyor!
    Endevant!

    ResponElimina
  3. Gràcies als dos pel vostre comentari!

    Una abraçada,

    Albert

    ResponElimina