Aquells que em coneixen, per poc que sigui, sabran que hi ha un tenor líric-lleuger que m'ha fet fer molts quilòmetres, i no només perquè el porto a la ràdio del cotxe, sinó perquè he anat al seu darrera més enllà de les fronteres de Catalunya. Es tracta de Juan Diego Flórez, un cantant, especialista en el belcanto, que vaig escoltar-lo en directe, per primer cop, el novembre de l'any 2007, al recital que va oferir al Gran Teatre del Liceu, acompanyat al piano per Vicenzo Scalera, magnífic també.
Tal va ser l'emoció que un mes després vaig reservar hotel i vaig anar-me'n cap a Toulousse, doncs hi oferia un recital de característiques similars al de Barcelona.
En aquells moments per a mi Flórez era alguna cosa similar a un mite, un Déu del belcanto, un ésser d'execució vocal perfecte, aguts controlats, cant legato, fraseig clar i coloratura espectacular. Bé, encara ho penso ara.
Ara bé, al llarg del recital, en el que Flórez no va estar tant lluit com al Liceu, va passar una cosa que va ensenyar-me una lliçó: a l'arribar als bisos, Flórez va voler cantar la coneguda ària Una furtiva lagrima de l'òpera L'elisir d'Amore de G. Donizetti. Això és el que va passar (tot i que està prohibit gravar vídeos a dins dels teatres...):
El cas és que, des d'aleshores, em miro això del divisme amb certa distància, doncs tots els cantants, per bons que siguin, són persones i, com a tals, s'equivoquen, tenen problemes de veu i, és clar, poden decepcionar-te.
De tota manera, crec que és de justícia dir que Juan Diego Flórez, malgrat aquest error puntual, la resta de cops que l'he escoltat en directe, sempre m'ha emocionat molt, té unes qualitats vocals que el fan especial.
Per cert, si no l'heu pogut veure en directe teniu vàries cites per a poder fer-ho: el proper mes de maig cantarà La Fille du Régiment (G. Donizetti) a Bilbao (ABAO) i el març de l'any vinent ho farà al Liceu amb la gran Patricia Ciofi.
Està molt bé tal i com enfoques el teu comentari. Els grans cantants també passen els seus "apuros" en escena i els que estem al teatre escoltant realment ho passem malament(sigui el cantant que sigui).
ResponEliminaEn aquests casos, i aquesta vegada no ha estat una excepció, la reacció del públic sempre és positiva, perquè en definitiva aquests "montres musicals" formen part de les nostres vides, de la nostra familia.
El més important de tot és, penso jo, que tot i que a vegades (bé, la veritat,quasi sempre)tots tenim una "lleugera" tendència a pensar que el nostre cantant preferit és perfece (som tan pocs objectius de vegades, com deia) que tot i que sempre, per nosaltres tindrà un lloc molt especial en el nostre cor, el que realment val, és precisament la reflexió que fas tu.
Tots som humans, tots ens equivoquem. I el més important és saber-ho reconèixer.És bo saber veure els pros i els contres respecte d´aquell cantant/a que cada dia fa que ens emocionem amb la seva veu (i això no vol dir que ens agradi una mica menys per reconèixer que són humans), tot al contrari, penso que si ho fem d´aquesta manera som més justos amb ells i sobretot, amb nosaltres mateixos (perquè la fase "d´obrir els ulls a la realitat" és difícil i costa de fer i d´admetre).
Totalment d'acord.
ResponElimina