L'òpera és un espectacle total, ja que inclou llum, escena, moviment i, com no, so; un magnífic so! Alhora, sempre que parlem d'alguna òpera acostumem a destacar-ne els duets amoroso, les cabalette i, en definitiva, els lluiments dels principals protagonistes i, aquests, normalment són tenors o soparanos.
Doncs bé, avui la meva intenció és trencar una llança a favor d'altres veus, potser menys populars, però que poden ser tant espectaculars com les de qualsevol altre intèrpret, alhora que sense elles l'espectacle líric no seria possible.
Per començar, baixos i barítons. I és que si pensem, per exemple en I Puritani (V. Bellini) a tots ens venen al cap, ràpidament, moments com A te, o cara o Son vergin vezzosa; però recordeu el duet entre baix i baríton Suoni la tromba, e intrepido io pugnerò da forte?; doncs val la pena tenir-lo clar. Piero Cappuccilli (baríton) i Nicolai Ghiaurov (baix):
Pel que fa a les veus femenines, tenim la clara tendència a venerar a les grans sopranos, però hem de tenir clar que les mezzosoprano també ens ofereixen moments deliciosos. I, sinó, fixeu-vos en la joveníssima Teresa Berganza cantant-nos el Voi che sapete de Le nozze di Figaro (W.A. Mozart):
I, per acabar, una raresa: la coneguda Casta diva de Norma (V. Bellini) interpretada per una veu de contralt, és Marian Anderson:
Així doncs, cal tenir en compte que l'important no és la tessitura de la veu, sinó l'art a l'hora d'usar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada