diumenge, 8 de març de 2009

NO COMPRIS UN ABRIC ABANS D'UN RECITAL!

El 30 de novembre de 2007 vaig escoltar per primer cop en directe a Juan Diego Flórez. Va ser al recital que, acompanyat al piano per Vicenzo Scalera, va oferir al Gran Teatre del Liceu. Des d'aquella data no havia vist imatges de l'esmentada representació, una de les meves experiències operístiques més brutals, tot un impacte positiu. 

El cas és que des del GTL han començat a penjar a youtube vídeos de nits estelars; és el cas del recital esmentat, cosa que m'ha evocat el record d'aquella tarda accidentada que va acabar amb més de trenta minuts aplaudint al magnífic tenor, amb més de set sortides a l'escenari per agraïr els aplaudiments, quatre bisos i les mans gratament adolorides de tant aplaudir.

Em remunto a aquell dia. La tarda del 30 de novembre vaig decidir que me n'aniria a comprar un abric, doncs el de l'any anterior estava molt desgastat i s'havia de retirar, més tenint en compte que aquella nit s'anava al Liceu! Doncs bé, un error en els meus càlculs va fer que arribés tard al teatre, doncs un cop comprada la peça de roba, necessitava retornar a Olesa per a recollir a un parell d'acompanyants (vaig comprar 6 entrades per aquella nit!!).

Total, que arribem a la porta del teatre, on ja m'esperaven dos amics, i el recital ja havia començat i, amb el cor a mil per hora, pregunto si podem entrar (només donant opció al "sí"), i em diuen que "no", doncs el recital estava en marxa. Bé, és clar que vam entrar, només faltaria! Crec que la meva reacció va ser una mescla de por, ràbia i mala llet; però prou convincent com per a que ens permetessin entrar, ara bé, asseguts per on vam poder, enlloc de les butaques que teníem assignades, i que vam ocupar després del descans.

Podria dir moltes coses més sobre el recital, el recordo molt clarament. Des del moment en que la senyora que tenia asseguda al meu costat em digué: aplaudim ben fort, que seguirà amb els bisos! o, el millor de tots, el del Marc, un molt bon amic, qui anava per primer cop al Liceu (amb tots els tòpics apresos) i, tot sorprès i amb la pell de gallina em digué: això és com el camp nou, la gent crida! (i és que Flórez va aconseguir alçar de les butaques als liceuistes des del primer minut); només afegir que el meu estimat Marc, abans d'aquella nit, afirmava que l'òpera només eren gordes cridant, amb perdó.

Bé, aquella nit Flórez va tenir un problema de veu, a causa de l'ambient sec i d'una reacció alèrgica a unes flors de l'escenari. Va estar 15 minuts (eterns) descansant, i quan ja creïem que no tornaria a sortir, va aparèixer i va cantar-nos això:



No calen més paraules per a entendre que Juan Diego Flórez és, per a mi i molts d'altres, el millor tenor líric-lleuger de la història.

Per cert, mai més he anat a comprar roba el mateix dia d'una visita al Gran Teatre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada