18 "DOS DE PIT"!!

Aquest és el nombre del prodigi vocal que el tenor Juan Diego Flórez ha demostrat a la primera representació de La Fille du Régiment de Gaetano Donizetti que ahir, diumenge, va posar-se en escena al Gran Teatre del Liceu.

Però vull començar per la posada en escena. És habitual que al Gran Teatre se'ns mostrin direccions escèniques que no entenem i que afecten el normal desenvolupament de l'espectacle, fent-nos marxar -en vàries ocasions- emprenyats, pel pèssim plantejament. Ahir, però, la sensació va ser ben diferent, ja que Laurent Pelly ha escenificat un espectacle total, on hi guanya l'actor (se'ls nota molt còmodes amb la interpretació) i hi guanya l'espectador, doncs proposa alguns girs i un plantejament certament molt divertit, pràctic i solvent que, francament, estic d'acord amb el Sr. Matabosch quan divendres, a la roda de premsa on van presentar l'espectacle, va assegurar que aquesta és la millor fille del moment.

Ja que no ens mosseguem la llengua quan critiquem les decisions ultramodernes i trencadores, avui hem d'aplaudir -i així ho hem fet al teatre-, la genial idea de Pelly i l'encert de contractar-la pel Liceu.

En quant a les veus, cert és que Patrizia Ciofi no és Natalie Dessay -per a mi la millor Marie-, però també s'ha de reconèixer que ha fet un gran treball, demostrant les seves capacitats i entrega, i aconseguint recuperar els aplaudiments del públic del Gran Teatre, després de la desagradable reacció dels oïents a la seva darrera visita, fa ja unes temporades. En cap cas se l'ha notat incòmode, no hem detectat cap esquerda a la veu, tot i que la seva veu -no sé com definir-la- sona com si estés "afònica", sense estar-ho, és clar.

Victoria Livingood ha estat una solvent Marquesa de Berkenfield, sense arribar a l'excel·lència ha sabut donar la comicitat necessària al personatge i ha estat millor actriu que cantant. Res se li pot criticar, tot i que no ha acabat de brillar en cap moment.

El sergent Sulpice ha anat a càrrec d'un molt -i ben- caracteritzat Pietro Spagnoli, qui ha estat a l'alçada de les espectatives i ha ofert una gran tarda: comicitat, interpretació i bones arts al damunt de l'escenari.

Haig de reconèixer que quan vaig saber de la presència d'Ángel Pavlovsky a la producció de Barcelona, vaig posar-me a tremolar. Però un cop vist el seu treball s'ha de reconèixer que juga molt bé les seves cartes i dóna molt de joc al segon acte de l'espectacle.

Ara bé, si hi ha un al·licient per acostar-se al Liceu, aquest és Juan Diego Flórez, per mi el millor Tonio de la història. La seva interpretació és excel·lent en tots els sentits: entrega, interpretació i, com no, vocalitat. A banda dels 18 dos de pit que ha ofert, en bisar la molt popular "Pour mon âme" -un prodigi en sí mateix-, la seva "Pour me rapprocher de Marie" del segon acte, ha estat el millor de la tarda, sense cap mena de dubte. Tal i com el mateix Flórez va dir a la roda de premsa, si la gent s'acosta al teatre per escoltar els "nou dos", descobrirà altres moments molt més bells. I així ha estat.

La direcció musical, que ha anat a càrrec de Yves Abel, ha començat un tant irregular -amb problemes amb els vents-, però al llarg de l'espectacle ha anat millorant, sense arribar a l'excel·lència de la resta de la producció.

En essència, la combinació d'escena i repartiment és immillorable, a més la producció reserva certes sorpreses i referències a Catalunya que, segur, us encantarà conèixer.

Si ja teniu entrades per anar a veure aquesta GRAN Fille du Régiment, us felicito. Si no les teniu encara, us planyo, doncs l'ocupació ronda el 98% i, francament, us perdreu el millor espectacle de la temporada.