El proper dilluns es posarà en escena al Gran Teatre del Liceu la propera producció de la temporada, així que cal posar-nos al dia: Die Entführung aus dem Serail (El rapte en el serrall) de Wolfgang Amadeus Mozart, s’estrenà a Viena el 1782, quan el compositor tenia vint-i-sis anys, i es considera la primera obra de maduresa de la seva producció operística. Fou un gran èxit i es convertí en la més popular de les seves òperes a la seva època. Constitueix un esplèndid cant a la llibertat i una condemna de qualsevol forma d’esclavitud, escrits en un moment decisiu i optimista de la seva vida, en què trencà els seus lligams opressius amb l’arquebisbe Colloredo de Salzburg i es traslladà a Viena, on es casà pocs dies després de l’estrena amb Constanze Weber.
L’emperador Josep II havia fundat al Burgtheater vienès una companyia dedicada a potenciar i prestigiar el gènere del singspiel, molt popular al món germànic, amb diàlegs parlats i àries i números de conjunt, d’acord amb els esquemes de l’opéra comique francesa però en llengua alemanya. Johann Gottlieb Stephanie, director d’aquesta companyia, encarregà l’obra a Mozart a partir d’un llibret redactat per ell mateix sobre un text de Christoph Friedrich Bretzner, tampoc original, amb un argument molt utilitzat aleshores, l’alliberament d’uns europeus presoners d’un dèspota oriental. Es tracta d’una «turquerie», evocació d’un món exòtic, el de Turquia, que ja no constituïa una amenaça militar o política sinó una font d’inspiració colorista i que, a més, permetia fer de manera indirecta una crítica de la societat.
Konstanze, noble dama espanyola, promesa de Belmonte, la seva serventa anglesa Blonde i Pedrillo, criat de Belmonte, han estat raptats per pirates morescos i lliurats al paixà Selim, que els tanca al seu harem i aviat s’enamora de Konstanze. Osmin, groller i cruel guardià, perfilat amb traços grotescos, vol fer seva Blonde.
Belmonte arriba per alliberar-los i aconsegueix introduir-se al palau. Quan les dues parelles són a punt de fugir, Selim els sorprèn, però –contrafigura d’un modern sobirà il·lustrat– els perdona i els concedeix la llibertat.
Mozart va disposar dels millors cantants de la Viena del moment, capaços de superar les dificultats de la partitura, especialment les del baix Osmin (Johann Ignaz Ludwig Fisher), Konstanze (Katharina Cavalieri) i Belmonte (el tenor Johann Valentin Adamberger). No ens consta el motiu pel qual Mozart decidí que el paixà fos un rol no musical, que interpreta un actor.
La partitura és d’un refinament i un virtuosisme extraordinaris, al servei d’una tensió dramàtica sense fissures. A més de les al·lusions a la música turca a partir del triangle, címbals i timbal, imitant les fanfares dels geníssers, trobem àries i duos d’una gran vivacitat dramàtica, com «Ach, ich liebte, war so glücklich» o «Welcher Wechsel herrscht in meiner Seele» de Konstanze, «Wenn der Freude Tränen fließen» de Belmonte, el duo de Konstanze i Belmonte «Welch ein Geschick!, o Quaal der Seele» o l’ària d’Osmin «Solche hergelauf’ne Laffen».
Per cert, aquesta serà l'òpera que la propera setmana podrem escoltar resumida als Moments d'Òpera radiofònics.
Font i fotografies: Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada