TOTES FAN IGUAL

Darrerament Mozart té molta presència als Moments d'Òpera, i no és que no s'ho mereixi, tot al contrari! El que passa és que després de El Rapte en el Serrall que vam veure al Liceu, dimecres podrem gaudir del Così fan tutte que l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell (AAOS) han programat per dimecres i divendres a les nou del vespre.

Aquest és el darrer títol de la temporada de l'AAOS, de manera que no ens ho podem perdre -malgrat el futbol, que ho domina tot-. I com no pot ser d'una altra manera, dimecres dedicarem el programa a aquesta excel·lent òpera escrita en temps de crisi. Avui, per començar, us avanço l'argument:

ACTE PRIMER

En un cafè de la ciutat de Nàpols tres amics discuteixen sobre la fidelitat. Don Alfonso, un vell filòsof, afirma que aquesta no és qualitat que pertanyi a les dones. Guglielmo i Ferrando, joves oficials de l’exèrcit reial, el contradiuen indignats. Fiordiligi i Dorabella, les seves respectives promeses, són veritables models de fidelitat, de virtut i de tot allò que de bó pugui haver-hi sobre la terra. Don Alfonso, abans que la cosa no acabi en violència, proposa una juguesca: cent monedes d’or que, abans que no passi un dia, aquestes dones els seran infidels. Els militars ho accepten de seguida i, de tan segurs com estan de guanyar, ja pensen com gastaran els diners.

Les germanes Fiordiligi i Dorabella, acabades de llevar, contemplen els retrats dels seus enamorats. Estan de molt bon humor i tenen ganes de fer entremaliadures. Les seves divagacions són interrompudes per Don Alfonso que, donant inici a la comèdia, arriba amb cara de funeral. Les noies s’espanten: es pensen que els promesos han mort. Don Alfonso les treu de l’error: han de partir cap el camp de batalla immediatament. Estan tan enfonsats, que no gosen ni acomiadar-se de les noies. No obstant això, entren i tot seguit té lloc una tendra escena de comiat, en què les dues dones són les més desesperades. Senzillament, volen morir. Guglielmo i Ferrando, més serens, prometen retornar. Lluny, se sent una marxa militar, que recorda als oficials la seva obligació.

Una barca ve a buscar-los per portar-los al vaixell. Fiordiligi i Dorabella, cada cop més entristides, es resisteixen a deixar-los marxar. Don Alfonso és a punt d’esclatar de riure. El vell filòsof fa costat a les noies, hipòcritament, i tots tres manifesten el desig que tot vagi a favor dels dos soldats. Un cop sol, Don Alfonso manifesta un cop més la seguretat que guanyarà l’aposta. I més després de veure tants plors, tanta llàgrima, tanta... comèdia.

La cambrera Despina serveix la xocolata per a l’esmorzar de les senyores, mentre maleeix la vida de minyona. Arriben Fiordiligi i Dorabella, desesperades, demanant la mort. Despina no entén res i en pregunta la raó. No rep contesta. Dorabella sembla tornar-se boja.

Quan finalment sap el què passa, Despina s’ho agafa de broma, davant la indignació de les altres. Molt més realista que aquestes, els dóna un bon consell: mentre ells no hi siguin, busqueu altres homes i divertiu-vos. Al capdavall, cap home val res. Fiordiligi i Dorabella no són, però, de la mateixa opinió.

La comèdia continua. Perquè tot surti bé, Don Alfonso demana la col•laboració de Despina. Aquesta ha d’afavorir les intencions de dos joves que han vingut de molt lluny per seduir les mestresses. La cambrera ho accepta, a canvi de diners, és clar. Aclarit aquest punt. Els dos homes són introduïts a la casa.

Aquest no són altres que Guglielmo i Ferrando, disfressats de cavallers albanesos. Saluden Despina i aquesta es queda astorada veient el seu aspecte, però no els reconeix. Les senyores de la casa continuen trastocades i escridassen Despina perquè ha deixat entrar gent estranya. Els dos homes han de ser immediatament expulsats.

Don Alfonso entra i pregunta la causa del xivarri. Les noies estan esgarrifades per la presència d’homes i més tenint en compte la situació en que es troben. Tampoc elles n’han descobert la identitat. Don Alfonso fingeix que es tracta d’uns grans amics seus i, per tant, també ho poden ser d’elles. Fiordiligi demana, però, perquè han vingut, i els albanesos diuen que ho han fet atrets per la fama de la seva bellesa, amb l’esperança d’aconseguir el seu amor. Les dues germanes es posen les mans al cap i Fiordiligi, la més assenyada, els fa fora tot manifestant que mai, sota cap concepte, trairan la fidelitat que deuen als seus promesos.

Veient-les tan irades, Guglielmo intenta exposar les virtuts pròpies i del seu amics, a fi d’endolcir-les. Les noies, però, se’n van molt enfadades. Aleshores, els dos militars ja es veuen guanyadors de l'aposta. Don Alfonso els recorda que la comèdia ha de durar tot un dia i que, ni molt menys poden donar l’aposta per guanyada. Malgrat tot, els dos joves, tal i com Ferrando diu, són plens d’esperança.

Don Alfonso i Despina no perden el temps i fan plans perquè la conspiració vagi per bon camí.

Fiordiligi i Dorabella s’abandonen a tristos pensaments. De sobte apareixen els albanesos, com enfollits. Ja que no els volen, més val morir. Per aconseguir-ho, cada un s’empassa un petit flascó de verí (fals, no cal dir-ho). Les noies, esfereïdes, demanen socors. Cal anar a cercar un metge. Al cap de pocs minuts n’arriba un: és Despina disfressada. Amb instruments magnètics i molta xerrameca ridícula, aconsegueix que els pretendents tornin a la vida. Aprofiten per abraçar les noies i besar-ne les mans. El metge diu que no cal patir, que encara estan sota els efectes de l’arsènic. Malgrat tot, els dos joves es tornen cada cop més insistents, fins que, finalment, demanen obertament un petó de les noies.

Fiordiligi i Dorabella reaccionen con dues fúries i amenacen els albanesos. Don Alfonso i Despina fan costat a aquests i, morts de riure, n’estan segurs que, al final, les virtuoses cauran. Guglielmo i Ferrando, finalment, estan contents, ja que les veuen fidels.

Però... i si tanta fúria i tan de foc es convertissin en amor?

ACTE SEGON

Despina intenta convèncer les seves senyores: no s’han de plànyer han de dominar la situació i aprofitar la presència dels pretendents d’Albània. Les dues germanes, malgrat les fermes conviccions demostrades fins ara, ja no ho tenen tan clar. Dorabella, sobretot, que té el cap ple de pardals, sembla disposada a seguir els consells de la cambrera i, decidint passar-s’ho bé, tria un dels dos.

Arriba Don Alfonso demanant que surtin de seguida al jardí. Els dos pretendents, dalt d’una barca, han organitzat una serenata. Don Alfonso i Despina els uneixen, tot intercanviant les parelles. D’això es tracta, precisament.

Guglielmo i Dorabella queden sols. Aquesta acaba cedint a les intenses pressions del pretendent, el qual, en prova d’amor, li dóna una joia en forma de cor, a canvi del medalló que conté el retrat de Ferrando. Ja n’ha caigut una.

Les coses entre Fiordiligi i Ferrando, però, no van tan bé. Per molt que ell ho intenta, ella el rebutja i discuteixen. Finalment, decideix renunciar-hi. Quan Fiordiligi queda sola, pot parlar amb tota llibertat: per bé que ho ha estat amagant, està encesa de passió per l’albanès i, plena de remordiments, demana perdó al seu Guglielmo, que ella creu tan lluny.

Els dos amics es troben. Ferrando, molt content, diu que ja ha guanyat. El seu company, però, li comunica com li ha anat amb Dorabella i Ferrando es desespera. Guglielmo aprofita l’ocasió per carregar contra les dones en general, Ferrando es lamenta i demana venjança, mentre el seu amic reclama a Don Alfonso la seva part de l’aposta. Aquest li demana paciència, ja que encara no s’ha acabat el temps.

Despina aplaudeix l’actitud de Dorabella. Fiordiligi, encara no decidida a donar el pas, està de mal humor i les escridassa. La seva germana, per la seva banda, ha acceptat la situació despreocupadament i canta l’amor i els seus capricis.

Fiordiligi, per allunyar qualsevol temptació, pren una heroica decisió: es disfressarà amb un uniforme de Guglielmo i l’anirà a trobar al camp de batalla, esperant que Dorabella la segueixi. Abans, però, que pugui tirar endavant, Ferrando fa un darrer intent i triomfa plenament. Fiordiligi s’esfondra i es lliura totalment a ell. Guglielmo ho ha vist i ara li toca a ell desesperar-se.

Don Alfonso és l’evident guanyador de l’aposta i, per culminar la comèdia, proposa que es casin amb les infidels. Ells no ho volen, però el vell filòsof teu importància al tema: cal prendre-s’ho bé, ja que el que ha passat es propi de la mateixa naturalesa. No pot haver-hi cap excepció. Sempre passa el mateix: COSÌ FAN TUTTE (totes fan igual).

Despina entra i anuncia que les dues germanes estan disposades a casar-se amb els cavallers estrangers. Despina i els altres servidors de la casa estan acabant els preparatius per a la festa nupcial, sota la supervisió de Don Alfonso.

Arriben els nuvis, saludats amb desigs de fertilitat. Seuen a la taula, on brinden. Guglielmo, però, està enfonsat en els més negres pensaments.

Arriba el notari. És Despina, novament disfressada. Llegeix el contracte nupcial, que és firmat només per les dones. Abans que ells puguin fer-ho, se senten tambors i una marxa militar en la llunyania. Don Alfonso mira per la finestra i, horroritzat, diu que Guglielmo i Ferrando acaben de tornar. Tothom per els nervis i els albanesos s’amaguen.

Arriben els dos oficials. Hi ha hagut contraordre i per això tornen tan aviat. Les dues noies intenten dissimular com poden el seu torbament. Guglielmo i Ferrando descobreixen Despina, amagada. Diu que torna d’un ball de màscares, vestida de notari. Fiordiligi i Dorabella no entenen absolutament res.

Don Alfonso deixa caure el contracte, que és recollit per Ferrando. Quan els dos militars veuen de que es tracta, la seva fúria no coneix límits i amenacen amb matar a qui sigui. Les dues noies, mortes de por, fan caure tota la culpa sobre elles i demanen la mort. De passada, acusen Don Alfonso i Despina d’haver-les empès cap a aquesta situació.

Don Alfonso ho admet i els dirigeix cap on, suposadament, són amagats els albanesos. Guglielmo i Ferrando entren en un no res, i reapareixem mig disfressats. Aleshores les dones se n’adonen de la veritat: han estat cruelment enganyades. Don Alfonso assumeix la seva responsabilitat i proposa la solució al conflicte: que tothom recuperi la seva parella i aquí no ha passat res . Ell ja ha rigut prou i ara és el torn dels altres.

La conclusió final, que tots acaben cantant: Fortunato l’uom che prende ogni cosa pel buon verso. I és que més val fer bona cara al mal temps i deixar-nos guiar pel seny. Només així podrem riure i viure en pau enmig de les tempestes de la vida.

Font: Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell.