"COSÌ FAN TUTTE" A SABADELL

Dimecres a les nou del vespre, quan mig món contemplava un partit de futbol, uns quants valents vam acostar-nos al teatre de La Faràndula per gaudir de l'estrena del darrer títol de la temporada de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell: COSÌ FAN TUTTE de Wolfgang Amadeus Mozart. Si aneu llegint allò que penjo a aquest blog haureu detectat que en sóc un fidel seguidor i que, a més, representació a representació aconsegueixen sorprendre'm. Doncs bé, la nit de dimecres també va ser de nou una sopresa -grata, per descomptat-.

Es tractava d'escoltar un títol mozartià, estrenat a Viena l'any 1790, i que si us sóc sincer mai ha despertat el meu interès, la qual cosa no vol dir que contingui moments bellíssims al llarg dels dos generosos actes -uns 95 minuts cadascun-.

No cal dir que al tractar-se d'una òpera escrita per Mozart, la part cantada és d'allò més complexa: musicalitat, gran capacitat pel fiato i elegància en tot moment; són aquestes les exigències mínimes per a un bon cantant que vulgui assumir algunes de les seves parts. A Sabadell n'han aconseguit sis, dit d'una altra manera: tot el repartiment va estar esplèndit.

Començarem per ells. El veterà baríton Enric Serra (Don Alfonso) va ser molt correcte, sense arribar a l'excel·lència, però tampoc sense cometre errors, ja se sap que "sap més el dimoni per vell, que per dimoni", així doncs va oferir-nos molt bons moments, però sense arribar a ser el més brillant de la representació.

El baríton Carles Daza (Guglielmo) va ser una molt grata sorpresa, va saber adaptar a la prefecció la seva veu - dotada d'unes molt bones zones extremes - a aquesta partitura on ha de mostrar-se content, afligit, emocionat, còmic... tot un ventall d'estats que compliquen el paper.

De tota manera, el tenor Albert Casals va ser la joia de la representació. Va demostrar que disposa d'un gran instrument i que ha millorat la seva respiració, i és que ja vam poder escoltar-lo en el rol protagonista de les representacions de Il Pirata (V. Bellini) de l'AAOS d'aquesta mateixa temporada. On si bé és cert que va cantar molt bé, també ho és que va mostrar certes mancances en el fiato. Mancaces que ha sabut solventar i que a aquest Così fan tutte ha substituït per virtuts. Els seus recursos són molts: bona zona aguda i una veu molt potent -tot i tractar-se d'un líric-lleuger-.

De tota manera, no sé si és una percepció pròpia o si realment és així, però tinc la sensació que se sent insegur a l'escenari. No sé si això explica que no cantés l'ària del segon acte, potser la més popular, Ah! Lo veggio: quell'anima bella, ni que fes la repetició de la cabaletta del primer acte de Il Pirata, el dia de l'estrena. Haurem d'esbrinar-ho.

El capítol de les veus femenines no va ser pitjor. La soprano Maite Alberola (Fiordilogi) va començar la representació amb evidents problemes, sobretot a la regió més aguda de la part, que va saber controlar cap al final del primer acte, i que van desaparèixer al llarg del segon. Tot i això, va resultar molt elegant i convincent.

La mezzosoprano Gemma Coma-Alabert (Dorabella) va estar molt més estable durant la representació, demostrant unes molt bones arts canores, ja que en cap moment va defallir, tot i l'important desgast que significa cantar una òpera amb tanta presència escènica.

Menys vistosa va ser la soprano Elisa Vélez (Despina). Si bé és cert que la seva part és la menys lluïda de la partitura, també ho és que va prendre volada cap al final quan, disfressada de notari, ha d'interpretar la part més còmica de l'obra. Tot i així, se li ha de reconèixer que no va arribar a defallir en cap moment.

La direcció de la Simfònica del Vallès i del cor va anar a càrrec de Daniel Gil de Tejada, qui va treure molt bon profit del teixit orquestral i, tot i els problemes que es van detectar a l'obertura, va dirigir amb mà ferma i els resultats el van avalar.

En quant a la posada en escena i el vestuari: no van soprendre. Tot plegat va donar la sensació que en temps de crisi s'han de reaprofitar els recursos, i així van fer. Ara bé, no es pot negar que es tracta d'una proposta solvent, pràctica i que no conté complicacions ni sorpreses en cap moment.

Com a síntesi, un cop més, haig de reconèixer que els Amics de l'Òpera de Sabadell han aconseguit un excel·lent resultat i, de nou, haig de treure'm el barret per felicitar-los.

Per cert, si una temporada més han demostrat que saben treballar molt bé, també se'ls ha de reconèixer que són uns valents, i és que a falta de decidir la sarsuela de la temporada vinent (2010 - 2011), ja ens han avançat que els òperes seran: Rigoletto (G. Verdi), Les Contes d'Hoffmann (J. Offenbach) i Il Barbiere di Siviglia (G. Rossini). No és poca cosa.