dimarts, 13 d’abril de 2010

UN BON PLAT MOLT BEN SERVIT

Em serveixo del símil gastronòmic per intentar exposar allò que va semblar-me la representació de El Rapte en el Serrall de Wolfgang Amadeus Mozart que anit va presesentar-se -i represetar-se- al Gran Teatre del Liceu, una producció que podríem definir com a estable i equilibrada. Estable per la seguretat que van demostrar tots els implicats en la posada en escena, i equilibrada per l'excel·lent nivell musical i escènic que es va viure durant tota la representació.

A nivell vocal, molt primmirats hem de ser per trobar defectes importants. Doncs tot el repartiment, encapçalat per la molt mediàtica Diana Damrau, va demostrar un gran coneixement de la partitura, una preparació interpretativa inqüestionable i, sobretot, un nivell i coherència poc habitual. Ho destaco en tant que és comú trobar-se amb un cast en el que una -com a molt dues- veus sobresurten pel damunt de la resta. En canvi anit tots van delectar-nos amb el seu cant. De tots ells en destacaria les dues sopranos i el baix.

Diana Damrau va oferir una majúscula Konstanze, si bé és cert que després d'escoltar-ne tants elogis me n'esperava alguna cosa més (la futura Gruberova? crec que no ho serà pas), també ho és que va agradar-me molt, moltíssim. Gaudeix d'un registre agut, i sobreagut, de vertigen, a banda d'una veu bellíssima i una musicalitat extraordinària. Realment va guanyar-se les ovacions que va recollir en el seu dia de debut al GTL.

Olga Peretyatko va ser una molt bonica Blonde, però no només en l'aspecte físic -que també!-, sinó també en el seu cant: elegant, ferm i dotat d'una força sense fissures. Tot i que el seu paper contenia diàlegs llarguíssims, la part musical no es va veure afectada en cap moment.

Franz-Josef Selig va ser l'encarregat d'interpretar el paper del melèvol Osmin, el guardià del serrall. Baix d'amples dimensions i dotat d'una zona aguda molt sòlida, tant que li permet acostar-se a la part més fosca de la partitura sense que la seva veu arribi a desaparèixer en cap moment, una cosa que ben poc pot veure's darrerament.

Destacar que el Belmonte de Cristoph Strehl va ser una mica mat, faltat de sentit dramàtic i poc emotiu, tot i gaudir d'un molt bon fiato, demostrat a la seva ària de presentació. Tot i això, en cap cas pot dir-se que sigui un mal tenor.

I el Pedrillo de Norbert Ernst, en quant al cant va estar correcte durant tota la representació, demosrtant grans capacitats a l'ària del tercer acte -In Mohrenland gefangen war-, sobretot una gran agilitat a l'hora de controlar els volums de la seva veu. En canvi, a nivell interpretatiu va ser molt més constant.

Val la pena destacar el gran nivell interpretatiu de Cristoph Quest, qui va assumir la part de Selim, un rol que només és parlat. Va saber mantenir la tensió dramàtica de l'obra, ajudant als cantants a contenir la concentració i marcant el ritme dramàtic en tot moment. Excel·lent.

Anem a l'escena. Destacar que al final de la representació el seu responsable, Christof Loy, va rebre una sorollosa esbroncada, que personalment no comparteixo. Jo vaig trobar una direcció molt adequada a l'obra, més tenint en compte que és un singspiel, de manera que l'orquestra és més petita i els cantants s'ajusten al volum orquestral. Així doncs, van tenir la molt bona idea d'alçar l'orquestra i avançar l'escenari un metre, respecte a on estem acostumats a veure'l. Això van fer-ho amb una plataforma, on se centrava tota la representació.

Si bé és cert que l'ús -o abús- dels diàlegs originals van fer que aquest rapte fos llarg (quasi 4 hores), també paga la pena comentar que la direcció va ser tant precisa que en cap moment se'm va fer pesat, és més, em vaig mantenir concentrat en tot moment, cosa que Mozart no aconsegueix sempre...

Finalment, comentar que la orquestra i el cor (dirigit per José Luis Basso) van sonar molt millor del que estem acostumats, tot i que algun error important es va escapar, sobretot pel violonista solista a la introducció del molt popular Marten aller arten, però en general s'ha de felicitar a Ivor Bolton per la feina tant ben feta.

En essència, una representació que val la pena recomanar. Però no perdem el nord: és un singspiel de Mozart, així que si no us agraden les òperes clàssiques i us posen nerviosos les parts parlades, aquesta, per més ben dirigida i interpretada que estigui, no us agradarà.

Per cert, demà als Moments d'Òpera tindrem l'oportunitat d'endinsar-nos en la partitura i conèixer els moments més bells i interessants de la història i la música de El Rapte en el Serrall de Wolfgang Amadeus Mozart. Ho podreu escoltar a través del 90.1FM, online o descarregant-vos-ho del podcast.

Recorda que pots afegir-te al grup Moments d'Òpera del facebook.

PS: La foto està feta amb el telèfon mòbil 5 minuts abans de començar la representació, i s'hi pot veure que l'orquestra està més alçada del que és habitual, i es divisa la plataforma on se situa l'acció.

4 comentaris:

  1. Gràcies per la informació i pel pod. Salutacions.

    ResponElimina
  2. Nosaltres anàvem a la representació del dijous i haver escoltat abans d'anar-hi la Filarmònica de Viena dirigida pel Georg Solti que vas posar al Moments d'Òpera, va ser una mala passada (en el bon sentit de la paraula, eh?), perquè quan vaig sentir l'obertura al Liceu, em va semblar pobra, pobra, pobra. Per la resta, hi va haver de tot, la Diana Damrau (ja espero el seu concert Mozart de la temporada que ve) i l'Olga Peretyatko molt bé, el baix, bona veu però actor, actor,..., els tenors, sense emocionar i el Selim em va avorrir una mica (coses de l'idioma, suposo).

    L'escenografia no em va molestar, però tampoc em va agradar.

    Va valer la pena anar-hi.

    ResponElimina
  3. Glòria,

    cert és que la versió que comentes, dirigida per Solti i amb la presència, entre d'altres, de Gruberova, és un greuge comparatiu importantíssim! Cert és que l'orquestra del Liceu no sona tant bé, però almenys va sonar millor que en d'altres ocasions.

    La Damrau em va semblar una molt bona cantant, tot i estar -segons m'han comentat fonts prou sòlides- embaraçada de 4 mesos. Jo també tinc ganes d'escoltar-la en el concert de l'any vinent.

    I l'escenografia, a mi sí que va agradar-me, la vaig trobar molt ben plantejada, però vaja, per això hi ha opinió, no?

    Una abraçada i celebro que seguiu el programa!

    Una abrçada,

    Albert

    ResponElimina